dimecres, 9 d’abril de 2014

Carbassada (Una narració per a la revista El Celrè)

Com que s'acosta sant Jordi i el tema de les carbasses tot sovint va lligat amb les roses (o amb les seves espines!), us deixo una narració que apareixerà, un xic retallada, al proper número de la revista El Celrè, de Quart.

 Jo, la veritat, no ho volia, però la conversa era tan interessant que no m'he pogut reprimir: algú em podria explicar per què, de vegades, col·loquen les taules dels bars i dels restaurants tan juntes que et fan venir ganes d’allargar el braç i robar una oliva negra als comensals del costat? En aquests casos, també, sovint et sents més atret per la conversa aliena que per la pròpia, i això és exactament el que m’ha passat: jo, en principi, només volia llegir tranquil·lament el diari mentre feia un mos, però vet aquí que just darrere meu –quasi ens fregàvem l’espinada- s’ha assegut una noia. Al cap d’uns instants ha arribat el seu acompanyant. No els he vist la cara, només he sentit la salutació i el cop sec al respatller de la meva cadira – i, de retruc, a la meva esquena- quan ella s’ha alçat per fer-li dos petons... Aleshores ella ha iniciat decidida la conversa: no tenia una veu qualsevol, no us penseu, era una veu atractiva i sensual, gairebé de locutora radiofònica nocturna, que feia proposicions honestes –si és que n’hi ha de deshonestes- a una indecisa veu masculina, més aviat melosa i espessa... La primera proposició no era gaire interessant, però la segona -un concert de primavera amb un posterior passeig ran de mar, sota la llum de la lluna (bé, això de la lluna ho afegeixo jo)- era prou seductora, ho confesso; per això, he abandonat l’article sobre el miserable panorama polític de l'estat espanyol i he optat per dedicar-me de ple a la història que s’esdevenia al meu clatell. Estava del tot convençuda que la veu masculina acceptaria la proposta (si jo hagués estat home, no hauria dubtat a acompanyar on fos aquella vellutada veu de noia), però no. Ella parlava de pressa, com si parlés pel mòbil amb la convicció que es quedaria sense bateria en qualsevol moment. Ell, ben al contrari, responia lentament i amb un to amortit aquells no-demà-tinc-una-reunió, dissabte-m’he-apuntat-a-un-tast-de-vins, i arrossegava una mica les paraules, com si enraonar li suposés un gran esforç. Després han canviat de tema i han passat a qüestions menys musicals. Ella ha mantingut el ritme viu d’abans: “Ah, saps?”, “Ai, que me n’oblidava!”, com si dues carbasses seguides no l’haguessin ensopida gens (ell tenia dues “raons de pes” per dir-li que no). Mentre s’alçaven –la meva esquena ha tornat a rebre-, ell li ha dit que si de cas el programa de dissabte se n’anava en orris ja li faria un truc. Han pagat i han marxat.

Jo, escolta circumstancial, m’he quedat amb un pam de nas i amb el cor encongit de pensar com n’eren, de rucs, els homes, perquè jo sabia, igual que aquelles dues veus, que ell, dissabte, no li telefonaria, i he pensat que a tots plegats ens agradava de complicar-nos la vida i de buscar excuses absurdes per amagar una veritat que, al cap i a la fi, era evidentíssima. I al vespre, colgada al llit, encara he sentit el ressò magnetitzant d’aquella veu femenina que ha rebut, en menys d’un minut i segurament sense esperar-s’ho, dues carbasses. Ara que... Potser eren carbasses de cabell d’àngel!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada