diumenge, 3 de novembre de 2013

Allò que ningú no ha dit (públicament) del concert de Lax'n'Busto

(Aquest text, amb algunes modificacions i sense la reflexió final, havia estat enviat als diaris sota el títol L'agressió acústica de Lax'n'Busto i va sortir publicat al Diari de Girona el divendres 1 de novembre. També ha sortit publicat a l'apartat El Lector escriu, del Punt Avui, el dilluns 4 de novembre de 2013)

El proppassat divendres 25 d’octubre, el grup de rock Lax’n’Busto, acompanyat per l’orquestra del Conservatori, va actuar a Girona, a la sala Montsalvatge d’un Auditori amb les localitats exhaurides. El goig que feia veure la feinada que els 80 nois i noies de l’orquestra i la banda havien realitzat dirigits per Lluís Caballeria -es mereixen, tots, un excel·lent cum laude-, era inversament proporcional a la sonoritat pèssima i desorbitada de Lax’n’Busto. Fins i tot en un tema que només interpretaven el guitarrista del grup i el cantant, l’amplificació s’ho menjava tot i era impossible discernir la lletra de la cançó. El Cor Jove del Conservatori va interpretar magníficament “Tornarem” però calia tenir els cinc sentits concentrats a distingir les veus entre aquell caos sonor... No havia vist mai, en un concert, tanta gent posant-se els dits dins les orelles, literalment, perquè tapant-se-les amb les mans no n’hi havia prou de tan molest com era el so:  brut, massa potent, s’acoblava, xiulava i, de ben segur, sobrepassava el màxim de decibels recomanat per l’OMS. El programa anunciava que el concert duraria 105 minuts sense pausa i vaig pensar que potser no el resistiríem.

Un grup amb la trajectòria de Lax'n'Busto ha de tenir un bon tècnic de so i s’han de poder, si no solucionar, almenys minimitzar les dificultats que sorgeixin. El que em va semblar imperdonable va ser el patiment auditiu del públic. Crec que no hi ha excuses que valguin.

Evidentment que aquesta ha estat una experiència fantàstica tant per als joves músics del Conservatori, a qui vull felicitar públicament per la tasca tan ben feta, com per als components de Lax’n’Busto, que certament també s’hauran vist recompensats per la il·lusió i l’esforç d'aquests adolescents. La propera vegada, però, una de dues: o el grup de rock equilibra el so i permet gaudir al públic del que realment s'ha de sentir (la lletra de la cançó, la secció de corda quan cal...) o, si us plau, que amb l’entrada ens regalin una revisió amb l’otorino per remeiar els efectes col·laterals i, sobretot, una pastilla per al mal de cap.

I abans d'acabar, encara, deixeu que em pregunti: com és que la premsa (El Punt Avui, l'Ara...) s'ha referit al concert i no n'ha dit res, de tot plegat? O és que ja s'ha perdut el sentit crític i totes ens ponen?


3 comentaris:

  1. Hola Mercè,

    Com a tècnic de so dels Lax voldria matissar algunes parts de la teva crítica, si més no per al•lusions directes (divideixo la resposta en comentaris separats per limitació d'espai).

    En primer lloc, sàpigues que com he fet sempre al llarg dels 15 anys que porto amb els Lax accepto les teves crítiques tal i com accepto les de tothom. Cal encaixar les paraules negatives per dures que siguin, igual com cal celebrar les positives quan aquestes arriben.

    En segon lloc, sóc la primera persona que no està satisfeta amb la sonorització del concert de l'Auditori, entre d'altres coses pq sóc el meu crític més ferotge, penso que és així com ha de ser. Va ser un concert d'aquells de patir, de saber en tot moment que les coses estaven molt al límit del que permetia l'acústica del muntatge, d'aquells que quan acaba respires alleujat.

    Dit això, i sense que serveixi d'excusa, hi ha coses que ni tu ni ningú sap respecte al muntatge del concert i de les tremendes limitacions tècniques que això suposava. Per exemple, el fet de tenir més de cent músics junts amb els Lax, en un espai super reduït (et vas adonar segurament que els nanos del conservatori estaven tant i tant apretats que amb prou feines hi cabien). Cal entendre que en aquests casos les sonoritats de tots els instruments es barregen i entren pels micròfons indiscriminadament. Això, en un concert clàssic sense amplificació, no és problema, però quan hi afegeixes un grup de rock sí que ho és.

    Comentes que pq simplement no vaig eliminar l'amplificació del grup, i això és pràcticament el que vaig fer, però hi ha instruments com la bateria o els mateixos amplis de guitarra que sonen acústicament tot i que jo no els tregui pels altaveus. Et puc assegurar que la quantitat de grup que sortia dels altaveus de l'Auditori era mínima, precisament pq el meu interés era treure l'orquesta (cosa que es va aconseguir amb els vents i la fusta, però que per exemple amb les cordes costava més).

    Respecte el cor, de nou degut a problemes evidents d'espai vam haver de colocar el cor davant dels altaveus de l'Auditori, contradient tot principi d'acústica elemental: no pots posar micròfons davant dels altaveus si no vols que s'acoblin. Potser el que hauria d'haver fet (i m'ho vaig estar pensant) és dir "no, no es pot posar el cor, és fisicament impossible, no ho podrem fer sonar". Potser hauria d'haver-me negat a fer un concert amb tants músics sense els mitjans ni l'espai necessari, certament m'hagués curat en salut. Però quan veus la il•lusió dels nanos per estar allà amb els Lax, lo que han treballat per treure i assajar els temes...què has de fer? Doncs molt senzill, fer el cor fort i tirar endavant, patir i suar i esperar que siguis capaç de trampejar la situació. Encara que sigui a risc de rebre crítiques com la teva - que repeteixo, considero del tot legítima.

    De fet, si només féssim aquelles produccions en les que se'ns dóna tot el que es demana per fer l'actuació...vaja no faríem cap concert simfònic ni de conservatori, ni faríem els concerts per les escoles, ni... I que consti que això no es cap crítica cap a la gent que porta les nostres produccions, que treuen petroli de tot arreu i fan miracles amb la crisi salvatge que tant i tant ens afecta.

    Entendràs que precisament per tot això fa molt de mal llegir una crítica tan acarnissada com la teva precisament quan has estat donant el 150% de tu mateix aconseguint petits miracles que fan realitat un concert a priori impossible. Després de tota la feinada i la il•lusió amb que la fas no és agradable ser afusellat públicament i no només un cop sino tres (a dos diaris i al blog).

    (segueix)

    ResponElimina
  2. Permet que acabi dient que com sempre en acabar el concert vaig demanar tantes opinions del públic com vaig poder. En cap moment em van transmetre una opinió com la teva, que de fet és la primera crítica negativa que ha rebut l'oficina. Això no vol dir que estiguis equivocada, si no que possiblement esperaves un concert clàssic amb un cert reforç de grup de rock quan la filosofia d'aquests concerts de Lax és la inversa: grup de rock amb un reforçament orquestral (però el protagonista segueix sent el grup). Tb podria ser que estiguessis situada en una localitat desfavorable per aquest tipus de concerts amplificats...l'Auditori sona al meu parer molt i molt bé, però les diferències quant a so d'un lloc a un altre poden ser significatives.

    En fi Mercè, espero que entenguis que ni deslegitimo la teva opinió, que mereix tot el meu respecte, ni busco excuses de mal pagador. Simplement m'agradaria que aquestes línies t'ajudessin a entendre millor el perquè de certes coses que no et van agradar al concert. I que entenguessis que...bé, que les coses no són tan fàcils com semblen a priori, i que si de vegades no s'arriba a l'excel•lencia no és pas per desídia o manca d'interès, sino per d'altres condicionants.

    Hem fet ja molts concerts amb orquesta i en general les crítiques sempre han estat molt positives. Estic segur que algun dia et podrem veure en un altre concert amb condicions més favorables i aleshores podràs gaudir de l'espectacle igual com va gaudir un nombre significatiu de persones l'altre dia a l'Auditori. Personalment em faria molt feliç que fós així.

    Una abraçada,
    Xavi.

    ResponElimina
  3. Gràcies, Xavi, per l'explicació. Publico el teu comentari perquè els lectors també puguin llegir-lo i perquè la gent que, com jo, seguíem el concert des de l'amfiateatre -que devia ser el pitjor lloc de tots-, puguin entendre el perquè de tot plegat. En tot cas, i no vull entrar en més controvèrsia, jo no sé qui vas consultar, però sàpigues que jo, abans d'escriure l'article, almenys vaig parlar amb vint persones, i totes sense excepció van confirmar la intensitat extrema i desmesurada del so.

    ResponElimina