dilluns, 5 de gener del 2015

Regal de Reis: no podem remar contra nosaltres mateixos

Acabo de descobrir Walt Whitman, un poeta del segle passat (o de fa dos segles, ja) que desconeixia per complet i que és considerat dels més influents en la literatura nord-americana. Digueu-me ignorant però el món està ple d'autors, artistes, científics i d'una infinitat de coses magnífiques que, per molt que m'hi esforci, no arribaré a conèixer mai ni les arribaria a conèixer en mil vides que visqués (també seria molt cansat, viure tant!). Això m'ha fet pensar, també, que el món està ple de persones anònimes que mereixerien ser conegudes i que, de tant en tant, tenim la sort que comparteixen, durant un temps, el nostre camí... Quan marxen, en una de les tantes bifurcacions que trobem a cada passa, ens queda el cor encongit perquè som conscients del tresor que perdem: ja no tindrem a prop la seva mirada còmplice o la calidesa de la seva abraçada; per això, molt abans d'allunyar-nos-en  ja les comencem a enyorar. Al cap dels anys, però, quan fem repàs de les etapes viscudes, el sentiment continua tan viu que ens amara de pau. És més, el record és tan poderós que encara ens dibuixa un somriure i gairebé sentim, frec a frec, el tacte de la seva pell o la veu serena i confiada.
No em vull posar nostàlgica una nit de Reis. I tot perquè he llegit un poema de Whitman i m'han sobtat les seves afirmacions, tan contundents i, alhora, tan plenes de veritat i de vida... M'ha sacsejat especialment el vers que encapçala aquesta entrada: "no podem remar contra nosaltres mateixos". És per això que, en aquesta nit tan màgica, us desitjo que els reis us portin la força, l'energia i la il·lusió necessàries per poder ser fidels a cadascun dels versos que us transcric i que, espero, us sacsegin tant com a mi:

No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica,
sense haver estat feliç,
sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et prengui el dret a expressar-te,
que és quasi un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida quelcom extraordinari.
No deixis de creure que les paraules i les poesies
poden canviar el món.
Passi el que passi, la nostra essència resta intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasi,
ens fa caure, ens fereix,
ens ensenya,
ens converteix en protagonistes
de la nostra pròpia historia.
Encara que el vent bufi en contra,
la poderosa obra continua.
Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somniar,
perquè en somnis és lliure l’home.
No caiguis en el pitjor dels errors:
El silenci.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis.
Fuig.
“Emeto els meus udols pels sostres d’aquest món”,
diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer poesia plena de bellesa sobre les coses petites,
però no podem remar contra nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix del pànic que et provoca
tenir la vida per davant;
viu-la intensament,
sense mediocritat.
Pensa que, en tu, hi és el futur
i emprèn la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui poden ensenyar-te.
Les experiències dels qui ens van precedir,
els nostres “poetes morts”,
t’ajudaran a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres,
els “poetes vius”.
No permetis que la vida et passi a tu, sense viure-la.

Que els Reis us siguin ben generosos!

divendres, 19 de desembre del 2014

La Ciutat de la Justícia

Ahir al matí vaig haver d'anar a Barcelona, a la Ciutat de la Justícia. No en tenia ni idea que, de la zona on es troben els Jutjats, tots concentrats en edificis de dotze plantes, en diguessin així. El nom em sembla relativament poètic, segurament perquè faig un mimetisme amb "La ciutat de l'alegria", una pel·lícula de la qual recordo amb vaguetat l'argument. 
La veritat és que anar a Barcelona, sobretot si no sé ben bé on vaig ni quanta estona hi estaré, sempre em fa una mica de mandra, malgrat que l'AVE o l'AVANT faciliten tant el viatge i em fan veure la part positiva: "mira, tindràs un estona per llegir!". Massa aviat que ho penso!  Pujo al tren i, just quan acabo d'obrir el llibre, a l'altra banda del passadís ja s'asseuen quatre senyores estupendes: us en puc dir l'edat exacta perquè al cap d'un moment ja m'assabento que tres són de l'octubre del 48, una del dia 11, l'altra del dia 17 i l'altra del dia 19, i la quarta en discòrdia és del gener del 47. També us puc comentar les ganes que tenen de comprar entrades per anar a veure Sister Act i poc després descobreixo que dues canten en la coral d'un poble empordanès. Al cap d'un moment una s'aixeca per anar a fer un pipí:
-Si no, se m'escapa...
-Sí, jo també hi aniré- li contesta una amiga.
Torna i explica que ha trobat el lavabo tancat, que ha d'anar al de l'altra punta.
-Tu prens pastilles, no?- li etziba a una de les contertulianes (ja sobreentenc que no parla de les mateixes pastilles que parlarien un grup d'amigues de vint anys).
-Sí, aquestes d'ara em van molt bé. Abans, no aguantava ni una hora.

Mentre penso en la Concha Velasco i en l'anunci de Tena Lady, la conversa ja ha derivat en l'esmorzar. N'hi ha hagut una que ahir a la nit ja es va deixar preparat un batut amb infinitat de fruites; quan ha acabat de recitar-les totes, jo he pensat que al matí ja devien haver perdut les vitamines. Escolto estoicament els àpats matinals de cadascuna i es posen a parlar de la L (per discreció no us diré el nom), que està fatal, que ho va a buscar tot al fons del mar (volen dir que per explicar una nimietat va tan enrere, tan enrere, que no acaba mai) i de la L passen a la M, que es veu que enraona tant que no deixa dir res a ningú. Enmig de la conversa sona el mòbil de la que ha anat a la recerca del lavabo: "Hola carinyu!". És la seva filla, la L (no la mateixa L d'abans), i parlen fins que es perd la cobertura (ho té, això, la telefonia mòbil durant el trajecte en ferrocarril Girona-Barcelona). Al cap d'un moment una comenta que no fa gaire li va tocar anar en un vagó que posava "silenci" i que hi havia molta quietud, ningú no parlava, tothom duia els cascs posats, etc.

-Oh, és que hi ha gent molt mal educada, amb mainada cridant... O parlen pel mòbil!- salta la de l"hola-carinyu" i em fa somriure mentre moc el cap a banda i banda.

Decididament em rendeixo i endreço el llibre a la bossa. Acabo d'escoltar els malentesos horaris que han fet decidir-les a agafar l'AVE i no pas un tren regional. Tot seguit m'obsequien -a mi i, de ben segur, a la resta de vagó- amb infinitat d'observacions més o menys malicioses sobre amistats i coneguts comuns fins que arribem a l'estació i surto a respirar sol i un altre tipus de soroll.

Per sort fa un dia magnífic i decideixo no agafar el metro perquè només són tres parades. M'endinso al barri de Sants i, mentre baixo els 500 metres del carrer Sagunt tal com m'indica el plànol que duc imprès, el subconscient em traeix i em ve al cap la Núria Feliu (primer la Velasco, ara la Feliu!). No és l'única associació del subconscient: també trobo que el carrer és una barreja entre el carrer Gatillepis de Figueres i el Major de Palamós (Ai, l'Empordà sempre present!).

Finalment arribo a la Ciutat de la Justícia, a la frontera amb l'Hospitalet de Llobregat. La veritat és que m'impressiona. La trobo immensa, inimaginablement grandiosa: em sento ben bé de poble... Després de passar els controls d'accés m'hi passejo una estona perquè he arribat tres quarts d'hora abans de la cita. En una mena de hall que més aviat sembla una plaça interior, hi ha esculpit el poema XXIV de La pell de brau, de Salvador Espriu: el llegeixo i el formigó i les multituds, els advocats amb toga i els guardes de seguretat, la magnificència de l'espai... tot s'humanitza. Faig un joc de paraules amb el pensament: la Ciutat de la poesia. Sí, la poesia és poètica, però... És justa la justícia? Sempre m'ha semblat que massa sovint no. Amb aquestes preocupacions fent pampallugues a la ment pujo a la planta dotzena de l'edifici I, al Jutjat Contenciós número 9. Sorprenentment enllesteixo en deu minuts.

A la tornada, al vagó hi ha un silenci sepulcral. És la meva: trec el llibre i l'aguanto entre les mans malgrat que, després de cinc línies, noto que se'm tanquen els ulls. M'adormo. Entre l'anada i la tornada esperava acabar la novel·la però no he llegit gens: ja ho va dir, Shakespeare, que "s'és feliç quan no s'espera res... Esperar sempre fa mal". Quanta raó que tenia! És com els que esperen que la justícia sigui justa. Avui, més que justa, m'ha semblat poètica. Us deixo alguns dels mots d'Espriu que presidien el hall d'aquesta ciutat-bombolla, tan metafòrica, i que es poden aplicar a gairebé tots els àmbits sobretot ara, que s'acosta Nadal:
No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.

BONES FESTES!

dimarts, 9 de setembre del 2014

Onze coses per a després de l'Onze ( o del Nou!)

No sé què passarà exactament demà passat ni el dia 9 de novembre. L'únic que sé és que si a la llarga o a la curta arribem a tenir un país amb estat propi -és on desitjo que puguin acabar de créixer i viure les meves filles- voldria que no s'hi repetís cap dels errors que comet aquest estat del qual volem sortir:

1. Vull que si mai algú hi vol fer una consulta democràticament i pacífica la hi pugui fer.
2. Vull que els polítics siguin gent honrada que treballi per als ciutadans que han cregut en ells i no per als seus interessos.
3. Vull que el mandats polítics es limitin a vuit anys i ningú no es perpetuï al poder: la política ha de ser un servei i no pas un mitjà de subsistència.
4. Vull que s'eliminin places i sous vitalicis, que els polítics cobrin per llei i directament un únic dels càrrecs que ocupen i que no es puguin crear places a mida per als "amics" (anomenats, en un eufemisme, càrrecs de confiança). 
5. Vull que els meus impostos solucionin els problemes de casa nostra i no haver-me d'estrényer cada cop més el cinturó perquè uns altres s'engreixin cada vegada més amb menys esforç.
6. Vull que tots els diners que fins ara ens gastàvem en els dos -o tres- punts anteriors reverteixin en serveis socials, sanitat i educació.
7. Vull que a l'ensenyament es mantinguin els plans d'estudi malgrat els canvis de govern i que l'aposta educativa sigui a llarg termini.
8. Vull que s'acabin les llistes d'espera als hospitals i que la gent pugui tornar a confiar en la sanitat pública.
9. Vull que per demanar qualsevol ajuda ridícula no s'hagi de passar per tres finestretes  i omplir cinc formularis diferents.
10. Vull que el sistema judicial del nou estat sigui ràpid i efectiu, i que els ciutadans no el vegin com un aparell juràssic que no els protegeix de res.
11. Vull que tothom que arribi en aquest país se senti tan ben acollit que vulgui aprendre la nostra llengua i integrar-se en la nostra cultura, aportant-hi valors propis i tot d'idees noves, i que el respecte sigui present per ambdues bandes.

I com que el 12 de setembre és el meu aniversari, me'n faré una de regal: espero que algun 12 em pugui aixecar ben descansada perquè l'11 ja no hauré hagut d'anar a reivindicar res. A partir d'aleshores podré penjar estelades i senyeres al balcó només per plaer; ja no m'hauré de manifestar cada dos per tres per dir qui sóc, com sóc i qui vull ser. Quan surti al carrer aquell dia podré respirar, finalment i amb llibertat, el meu país. I aleshores, en aquesta llengua que ha resistit i resisteix tants embats, cridaré ben fort (i perquè tothom ho escolti, que deia Martí i Pol): que bé que s'hi viu, a casa!

diumenge, 31 d’agost del 2014

De l'Acústica i l'acústica de Sílvia Pérez Cruz

Això de l’Acústica de Figueres dóna per a molt.  Al concert de la Sílvia Pérez Cruz, en un d’aquells silencis tan densos -i que diuen tant!- enmig d’una cançó, una espontània va cridar: “la guitarra està massa forta!”. Renoi, era veritat! Va verbalitzar el que tot el teatre pensava, però, és clar, no era el moment: va trencar tota la màgia i, de ben segur, la concentració dels artistes. Quan la cançó es va acabar, el públic va respondre amb grans aplaudiments al guitarrista, la Sílvia Pérez Cruz va amorosir la situació amb quatre paraules molt ben dites i, encara després, just en encetar l’altre tema, una nova espontània va saltar a la defensa dels músics... Tants anys anant a concert i això encara no ho havia vist mai: el concepte “galliner” fet realitat, estenent-se per les llotges i la platea del Teatre Jardí!

En tot cas i sense treure mèrit a un concert preciós, no es pot negar que en alguns moments el so era massa potent i de vegades s’acoblava i esdevenia molest. A la sortida del concert vaig comentar-ho amb altra gent –volia corroborar que no fos una impressió personal meva- i també havien tingut la mateixa sensació... Eren dos artistes i com a molt dos o tres micròfons: no pot ser tan difícil ajustar el balanç (jo no ho sabria fer, és clar, però jo no sóc tècnic de so).

La veritat, però, és que els desajustaments amb la intensitat s’han generalitzat els darrers anys: teatres, cinemes, conferències... Es veu que necessitem més decibels. I tot perquè algú ha interioritzat de ple aquella cita de Rousseau que li van fer aprendre a l’institut -“l’home és sord per naturalesa”- i ha decidit solucionar el problema apujant el volum fins que el so esdevé, molt sovint, soroll. Només li voldria aclarir a aquest algú, per si em llegeix, que aquell dia a classe devia patir algun trastorn acústic: Rousseau deia “bo”, no pas “sord”.

Carta publicada al Diari de Girona i al PuntAvui el 2 de setembre de 2014

diumenge, 10 d’agost del 2014

Me encantó conocerte

62955 i quatre números més: Buenos días gallega. Supongo que ya estarás llegando. Te deseo unas vacaciones maravillosas y un gran reencuentro con tu hija. Disfruta mucho. Me encantó conocerte. Hasta pronto.

Jo: Creo que te has equivocado de número

62955....: Jjj lo siento entonces

Jo: No pasa nada. Te lo he dicho para que sepas que el mensaje no ha llegado a quien debía.

62955...: Muchas gracias.

Aquesta és la conversa, absolutament real, que he mantingut per WhatsApp aquest matí. M'ha fet somriure perquè m'ha recordat el començament de Contra el vent del nord (en  aquesta novel·la l'error parteix d'un correu electrònic), i perquè he vist que hauria estat molt fàcil conversar amb aquest personatge anònim que jo m'he imaginat home i de mitjana edat (per a més detalls, entre 45 i 50), però que podria no superar els quaranta anys o ratllar la seixantena  i ser perfectament una dona. I perquè, la veritat, he trobat que era un missatge bonic, fresc, amb una certa càrrega emotiva que donava peu que la gallega el respongués i es pogués mantenir algun tipus de contacte i, qui sap si, coincidir més endavant.
Pateixo una mica perquè el meu anònim devia apuntar el telèfon malament i potser la gallega en qüestió no sabrà mai d'aquests sentiments que s'intueixen a través dels mots. A mi, però, el missatge m'hauria arribat al cor. Si algú -home o dona- m'escriu aquestes quatre frases tan sanes, acabades amb "Me encantó conocerte", tingueu per segur que jo també estaria encantada d'haver-lo conegut, us ho dic ben de debò, perquè... Com és que no ens les diguem més sovint, aquestes coses?

dijous, 7 d’agost del 2014

TGV. Bàscara. París: Qui vol anar-hi tan de pressa?

Situem-nos al Prat de Bàscara, de cares a la porta de l’església. A l’esquerra, a la banda de la muralla, hi ha unes escales amb un mirador. M’hi he enfilat centenars de vegades cap al tard, per mirar l’aigua de plata quan el sol declina. Estaria bé que us hi enfiléssiu i miréssiu la resclosa: sempre havia pensat que era l’indret més bell del meu poble. Aleshores és el moment de llegir aquest text, que vaig escriure un vespre d'hivern de fa anys, quan tot just el TGV es començava a planificar...

Qui vol anar a París tan de pressa?

Hora foscant. La resclosa de Bàscara es presenta magnífica. Gairebé un miratge. L'escuma arrissada del Fluvià recull tots els colors de les darreres lluors del dia. Des del mirador, respirant el fred del gener, contemplar aquest paisatge amb tota la seva magnificència m'omple de serenor i em fa adonar, encara més, de la petitesa humana. Lluny, el campanar de Parets d'Empordà es retalla a contraclaror prop de l'estesa verda de l'aigua... En quin punt, entre la resclosa i el campanar, m'he d'imaginar la via del TGV? Sí que en som, de petits, per malversar tanta bellesa! No fa gaire vaig viatjar a París amb cotxe i, realment, el trajecte es va fer una mica llarg, però quan hom fa aquest tipus de viatge és perquè té vacances i pot deixar la pressa a casa; en moments així, gaudir del recorregut també pot formar part de l'aventura. Hi ha, però, altres opcions més immediates: un avió des de l'aeroport de Girona, o des de Barcelona, o un tren amb cabines on fer nit i despertar-se al matí a la ciutat de les llums... Des de la meva insignificança em pregunto quants ciutadans "normals" tenim tanta necessitat d'aquest tren per arribar més ràpidament a Europa, quants cops a l'any, o a la nostra vida, utilitzarem aquesta obra ingent que hipotecarà el territori pels segles dels segles? Des de la meva ingenuïtat em pregunto quants interessos econòmics, ben lluny dels que podem copsar la gent corrent, hi ha en joc, quants suborns, quanta mentida... Perquè, amb les opcions ràpides ja existents i amb el temps que tenim, quan el tenim, qui vol anar a París tan de pressa?

divendres, 20 de juny del 2014

Summertime (Què, si no?)

La meva segona filla no ha tingut temps d'arribar de l'institut que ja ha penjat al seu fèisbuc (m'agrada escriure-ho en català, què voleu que hi faci!) la paraula màgica: SUMMER 2014. No sé si perquè escrit amb anglès fa més estiu (mira que és bonic, el mot estiu!) o perquè és el primer que li ha passat pel cap (això darrer, segurament). A mi, la veritat, també m'han vingut ganes d'escriure-hi, en supermajúscula, unes altres lletres: LLIBERTAT! No pas perquè ens hàgim declarat independents a migdia, que hauria estat el millor final de curs de la història, sinó per l'immens descans que suposa desempallegar-se dels horaris... Sí, encara m'he d'aixecar i anar a treballar cada matí, però si arribo cinc minuts tard no passarà res; si marxo a les tres tocades tampoc no hi hauré de tornar a ser a 3/4 de 4. S'ha acabat l'esclavitud dels minuts i dels segons que penja, com l'espasa de Dàmocles, sobre les testes del professorat. Potser, fins i tot, un dia d'aquests m'asseuré i miraré el Telenotícies, i llegiré el diari, i quan vagi amb cotxe posaré alguna tertúlia política... Això darrer no ho puc assegurar: darrerament m'he ben acostumat a escoltar Catalunya Música i Ràdio Nacional Clàssica, perquè sempre trobo alguna peça que em relaxa, o em toca la fibra, o em transporta ves a saber on, o em salva dels fantasmes que sovint se'ns passegen per l'ànima. Avui mateix he ensopegat una composició inspirada en música de la factoria Disney, concretament els Tres porquets i la Blancaneus : hi ha res més "preparatiu", per entrar a classe? I això que avui no ens havíem de preparar gaire res: hem fet l'acte de cloenda del curs a la Sitja de Fornells, on la fusió de l'alegria i la tristor és tan explícita que m'he acabat emocionant (res de nou sota el cel) abraçada a alguns alumnes de 4t d'ESO que ja no tornaran... Però les llàgrimes s'eixugaran i el (f)estiu s'escolarà massa de pressa a l'hora que jo, a finals d'agost, desitjaré amb candeletes tornar a la rutina del setembre i als horaris esclaus (som així de complicats, els humans). De tota manera, d'això ja en parlarem d'aquí un parell de mesos... No hem començat amb anglès? No us he dit que la música em salva? Aquí us deixo el Summertime d'Ella Fitzgerald i Louis Armstrong (cliqueu sobre els noms)... Espero que hi trobeu la calma roent del juliol que s'acosta i, per què no?, la salvació. Bon estiu!