Acabo de descobrir Walt Whitman, un poeta del segle passat (o de fa dos segles, ja) que desconeixia per complet i que és considerat dels més influents en la literatura nord-americana. Digueu-me ignorant però el món està ple d'autors, artistes, científics i d'una infinitat de coses magnífiques que, per molt que m'hi esforci, no arribaré a conèixer mai ni les arribaria a conèixer en mil vides que visqués (també seria molt cansat, viure tant!). Això m'ha fet pensar, també, que el món està ple de persones anònimes que mereixerien ser conegudes i que, de tant en tant, tenim la sort que comparteixen, durant un temps, el nostre camí... Quan marxen, en una de les tantes bifurcacions que trobem a cada passa, ens queda el cor encongit perquè som conscients del tresor que perdem: ja no tindrem a prop la seva mirada còmplice o la calidesa de la seva abraçada; per això, molt abans d'allunyar-nos-en ja les comencem a enyorar. Al cap dels anys, però, quan fem repàs de les etapes viscudes, el sentiment continua tan viu que ens amara de pau. És més, el record és tan poderós que encara ens dibuixa un somriure i gairebé sentim, frec a frec, el tacte de la seva pell o la veu serena i confiada.
No em vull posar nostàlgica una nit de Reis. I tot perquè he llegit un poema de Whitman i m'han sobtat les seves afirmacions, tan contundents i, alhora, tan plenes de veritat i de vida... M'ha sacsejat especialment el vers que encapçala aquesta entrada: "no podem remar contra nosaltres mateixos". És per això que, en aquesta nit tan màgica, us desitjo que els reis us portin la força, l'energia i la il·lusió necessàries per poder ser fidels a cadascun dels versos que us transcric i que, espero, us sacsegin tant com a mi:
No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica,
sense haver estat feliç,
sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et prengui el dret a expressar-te,
que és quasi un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida quelcom extraordinari.
No deixis de creure que les paraules i les poesies
poden canviar el món.
Passi el que passi, la nostra essència resta intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasi,
ens fa caure, ens fereix,
ens ensenya,
ens converteix en protagonistes
de la nostra pròpia historia.
Encara que el vent bufi en contra,
la poderosa obra continua.
Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somniar,
perquè en somnis és lliure l’home.
No caiguis en el pitjor dels errors:
El silenci.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis.
Fuig.
“Emeto els meus udols pels sostres d’aquest món”,
diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer poesia plena de bellesa sobre les coses petites,
però no podem remar contra nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix del pànic que et provoca
tenir la vida per davant;
viu-la intensament,
sense mediocritat.
Pensa que, en tu, hi és el futur
i emprèn la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui poden ensenyar-te.
Les experiències dels qui ens van precedir,
els nostres “poetes morts”,
t’ajudaran a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres,
els “poetes vius”.
No permetis que la vida et passi a tu, sense viure-la.
Que els Reis us siguin ben generosos!
