Com llunes de Sant Jordi

Aquest matí, quan m'he llevat, no sabia com seria un sant Jordi des de l'altra banda de la barrera. He començat amb l'esmorzar literari al Departament de Cultura, un acte senzill i sense pretensions, on no coneixes la meitat de la gent però et fa moltíssima il·lusió de trobar-hi els coneguts. Seguidament, tot caminant cap al carrer Nou on m'havien citat els de TV Girona per a una minientrevista, he tingut temps d'aturar-me a la rambla i comprar les Llegendes de mar de la Costa Brava i demanar a en Miquel Martín que m'hi escrigués una dedicatòria per a la meva filla Èlia. Després de parlar una mica de la meva novel·la davant les càmeres, me n'he anat cap al pavelló de Vilablareix i he pogut acompanyar al teclat -he de confessar que molt malament, perquè no estava gens concentrada- els alumnes de la coral de l'institut cantant el cor d'esclaus del Nabucco de Verdi i he aplaudit els guanyadors de fotografia matemàtica, de curses d'orientació i de premis literaris diversos. Tan bon punt hem carregat i descarregat tot el material de l'acte (cadires, taules, instruments,...), la "dire" m'ha donat permís per sortir vint minuts abans i he conduït, tot menjant un parell de barretes dietètiques  -de xocolata, dit sigui de passada-, fins a l'Empordà. Gairebé no recordo l'últim sant Jordi que vaig trepitjar la Rambla de Figueres (d'això, en deu fer quinze anys, com a mínim), però sí que en tenia ben present, en aquesta diada, la majestuositat  que no trobes en altres llocs i que permet oferir més oxigen i menys aclaparament als vianants, i encara més ara, que els carrers laterals també s'inunden de llibres i alleugereixen la passejada interior. He estat a la parada de Brau edicions amb la M. Mercè Cuartiella, l'autora de Germans, gairebé bessons, i en Joan Manel Soldevilla, el tintinaire més reconegut dels Països Catalans, amb el qual hem explotat la vena de marxant que tots dos portem dins i que m'ha permès de signar i vendre alguns exemplars de la meva novel·la, Com llunes de Saturn. A quarts de sis, després de comprar el Llibre gegant dels gegants (magnífic i altament recomanable) i Zoo, de Carles Fages de Climent, i quan ja m'expirava el tiquet de l'aparcament (un robatori, per cert, la zona blava a Figueres), me n'he anat a la rambla de Girona: ha estat més fàcil recórrer els quaranta quilòmetres que separen les dues ciutats que arribar des de la Plaça Independència a la parada de la Llibreria 22 al capdavall de la Rambla de la Llibertat. Un cop perforat el gruix humà (pràcticament m'he hagut d'obrir camí com una tuneladora), he aconseguit entrar a la parada de la 22 i tornar a sentir el goig i el plaer d'escriure dedicatòries a coneguts i la sensació nova i gratificant de signar llibres a gent anònima, a qui ha cridat el títol, o la fotografia de la portada, tan bella, o la mica d'explicació que et demanaven que els fessis. He arribat a casa a quarts de deu: cansada però no tant, amb els bioritmes alterats i força picor als ulls de tantes hores de sol i de claror. Mentrestant, la lluna de Sant Jordi, gairebé plena, negava l'eixida de l'habitació amb una lluïssor tan blanca que semblava que no fos una lluna sola, sinó trenta-cinc, com a Saturn. He pensat que la felicitat, si existeix, deu ser un estat molt semblant a aquest.

D'amor, amistat i adobs diversos

Una meva amiga, quan fa molts anys va engegar a passeig un xicot estranger que tenia, ho va fer amb una comparació potser molt utilitzada però molt il·lustrativa. Així, i en dono fe, li va dir literalment: "L'amor és com una planta: s'ha d'anar regant, s'hi ha de tirar adob." El mascle en qüestió, veient que ella plegava veles tan resoludament, la va perseguir encara moltes setmanes més, prometent-li "l'oro i el moro", però no en va treure res ja que ella es va mantenir ferma en la seva decisió: "Saps què passa? S'ha de regar la planta quan toca, amb certa regularitat, i ara és massa tard: si estàs molt de temps sense cuidar-la, es mor i, aleshores, ja pots anar-hi abocant aigua, i vitamines de tot tipus, que no hi ha res fer, no ressuscita..." Al cap de poc, va trobar un altre noi que, amb la saviesa del pagès, va adobar amb paciència i perseverança el sòl i, a poc a poc, hi va anar sembrant llavors... I devia aconseguir un camp molt fèrtil, perquè encara li dura -o es "duren" mútuament- i el tenen ben ufanós i ple de poncelles. Amb l'amistat passa el mateix: hi ha amistats que són com arbustos mediterranis, que gairebé ho resisteixen tot, però, de tant en tant, bé que necessiten més intensament la lluor del sol, o que els humitegin la terra assedegada perquè, si no, es mustien.
Deu ser per tot plegat que quan em regalen plantes vives ja pateixo, perquè em descuido de regar-les, i de protegir-les del fred o de les altes temperatures... Amb els amics estic convençuda que hi tinc més traça i no els regatejo, en la mesura que puc, ni l'escalfor, ni la llum, ni l'aigua. O, almenys, això espero!

Amors de pati

Tot i que l'entrada de la primavera és imminent, no sé què ho fa però al pati del meu institut -i ja sé que als altres patis passa el mateix- gairebé no hem tastat l'hivern. Fins i tot aquells dies de fred i neu semblava que una primavera sentimental havia arribat malgrat les inclemències metereològiques:  brollava l'amor entre la pluja, enmig de la ventada, sota el cel gris dels dies més rúfols i sota els degoters del passadís cobert que comunica els mòduls prefabricats que ens fan d'aula. Poc romàntic, tot plegat, ja ho veieu.  En aquell paisatge desolat i erm quallaven amors diversos entre alumnes dispersos i, alhora, es produïen triangles perversos irresolubles: jo t'estimo, tu l'estimes, ell m'estima... Ja us podeu imaginar, però, que l'onada forta arribarà els propers dies. Mentrestant, si li preguntes a en Pau: "A veure, jo estimo la Roser, on és el complement directe?", immediatament t'aclareix: "No, jo estimo l'Íngrid". I, aleshores, entens que aquell és l'únic complement que li interessa, tant si és directe com circumstancial... És més, segur que és més circumstancial que directe, perquè els amors adolescents, tan efímers, ja ho tenen, això de la circumstancialitat. Immersa en aquestes cabòries sintàctiques, trec el cap a la sala de professors i veig, diguem-li XX, recolzada a la màquina dels cafès mentre ell, posats a fer XY, li comenta la jugada. Uiii! Fa dies que això promet. La primavera s'estén com una taca d'oli. Segurament serà un amor prohibit, o prohibitiu, com tants dels que voleien pel pati, ocults, secrets, no dits. Torno a tancar a la porta i surto, somrient sola, mentre em passa pel cap que, ni que sigui clandestí i a l'ombra, és un amor esplendorós i florit. Ben florit.

La invisibilitat de l'esport femení

Abans-d'ahir, diumenge 20 de gener, es va celebrar al pavelló de Fontajau, pràcticament ple de gom a gom, el campionat territorial de patinatge en la modalitat de xou. Hi van participar equips reconeguts internacionalment, com el grup de xou gran de l’Olot, campió i subcampió del món més d’una vegada, o el grup de xou petit del Blanes, campió d’Espanya i tercer d’Europa, que no va poder desplaçar-se al recent mundial de Nova Zelanda per raons econòmiques.  Fullejo, ahir al matí, el  Punt Avui i no hi trobo –i mira que m’hi esforço-  ni una trista notícia breu que en digui ben res (avui es veu que en parla però ja no és quan toca); això sí, hi ha mitja pàgina per a l’equip de futbol de la Jonquera i quasi mitja més per al Palamós, equips que, evidentment, em mereixen tot el respecte però ja voldrien tenir el reclam de públic i la categoria que va tenir diumenge el patinatge gironí on participaven equips de tot el territori (des del Girona, que tant a nivell juvenil com de xou gran va obtenir el segon lloc, fins al Guixolenc, el Llagostera, l’Hostalric o el Celrà), tots amb espectacles magnífics on es barreja l’art amb la tècnica esportiva i on es copsa una gran feina i un gran esforç al darrere de cadascun d’ells. I ja que els diaris (per sort, TV3 sí que va estar a l'alçada!) no donen el reconeixement que es mereixen a totes les patinadores i als pocs patinadors (certament i sap greu dir-ho, el patinatge és un esport majoritàriament femení) que diumenge van fer vibrar el pavelló de Fontajau, jo sí que vull, des d’aquí, felicitar tots els equips, entrenadors i famílies per la feina invisible, sacrificada i ben feta i per la il·lusió que tots, sense cap excepció, hi van posar. Una vegada més es demostra que, en aquest país, l’únic que compta és ser home i córrer esperitat darrere una pilota. Esportivament parlant, és clar.

(Text publicat al Punt Avui el dimecres 23 de gener de 2013)

El límit és el dolor

Avui fa quatre setmanes justes que, per primer cop a la vida (i espero que per últim), vaig anar lligada al darrere d'una ambulància fins a l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Vaig tastar l'eficiència del SEM, que només coneixia de les sèries mèdiques televisives, i la rapidesa dels serveis quan un arriba a Urgències a les nou del matí amb la classificació 1 que, traduïda a un català de carrer, significa "passar al davant de tot quisqui". D'aleshores ençà he visitat, sense passar al davant de ningú, especialistes diversos (el traumatòleg, el cirurgià maxil·lofacial, el dentista i, per descomptat, la metgessa de capçalera) i el temps ha anat posant les coses a lloc o, si més no, ho ha intentat, amb un elevat índex d'èxit que, potser aviat, serà gairebé complet. L'altre dia,  mentre el traumatòleg em posava el guix nou al braç i comentàvem el grau de mobilitat dels dits de la mà dreta, em va dir tot de passada: "el límit és el dolor". Aquesta oració, una copulativa tan simple, tan de manual, només pretenia donar-me una pauta física per a les tres properes setmanes, és a dir, si et fa mal no moguis la mà. Però no he parat de donar-hi voltes. Em sembla un pensament digne d'aquella saviesa popular, nascuda i pouada de la terra. Una reflexió que ens hauria de guiar sempre, que hauria de regir els nostres actes tant pel que fa a l'actitud que manifestem davant la vida com pel que fa al nostre comportament envers els altres. Si sabem que una emoció ens fa patir, que un record o un sentiment ens fan mal, no ens hi aturem: intentem assuavir-los, pair-los o, si no hi ha més remei, allunyar-los. Si sabem que amb la nostra manera de fer podem infligir dolor a un amic, a un fill, a un company, modifiquem-la. Si sabem que les nostres paraules fereixen, mesurem-les, i si els nostres gestos punxen, minimitzem-los... El proper dia li explicaré al traumatòleg tot el que ha donat de si la seva frase. O potser no, perquè tampoc no li tinc tanta confiança, però procuraré tenir-la molt en compte. Crec que és un bon propòsit per al 2013.

Vaig votar ERC

Sóc una exmilitant d'ERC. Vaig durar poc: vaig entrar amb la persecució de Carod i em vaig tornar "ecs!" amb el tristpartit de Montilla i companyia mentre em sentia dir: "I tu vés pagant la quota!"... Ara presto el vot a qui em sembla el millor postor. Diumenge vaig anar a votar amb la papereta d'ERC al sobre i la de SI a la bossa. I vaig optar pel que em semblava que seria un vot més útil per al país.  Al vespre, en veure la nova composició del parlament, tan sorprenent com inesperada, vaig pensar que realment el meu vot era on havia de ser. Avui ja no ho tinc tan clar. Entenc els arguments d'ERC en contra del pacte amb CIU, però que ningú no em digui que, en el fons, no hi rau el desig subliminal de garantir-se el suport d'aquí a quatre anys, perquè és així com funciona la política: les crisis anorreen els governs i qui no s'ha mullat pot recollir-ne els rèdits. Jo, com a ciutadana a peu pla, comprenc que els acostaments en polítiques socials entre les dues formacions són difícils però, també com a ciutadana a peu pla, veig clarament que la força de 71 diputats "pidolant" a Madrid no és la mateixa  que la de 50. I crec fermament que, a partir d'ara, haurem de pidolar encara molt més que abans perquè  ja vaig sentir la lectura que en feia la Cospedal, allà a les Espanyes, i  em va semblar que la referència als 24 escons independentistes d'ERC i de les CUP brillava per la seva absència, en una proporcionalitat inversa a la lluïssor del bòtox i la pell tibant de l'Alícia aquella mateixa nit electoral. 

Bé, en tot cas, només he de dir que estic convençuda que una àmplia majoria dels votants (no parlo de militants) d'ERC hauríem entès el pacte, ens hauríem fet càrrec dels condicionants i de les retallades -inevitables però molt matisables en la nova conjuntura-, i de les cessions i de les concessions en un i altre sentit. I també estic convençuda que segurament, tot i que la recessió no s'atura i vindran temps encara més difícils, els hauríem revalidat la confiança més endavant, valorant el compromís, la generositat i, sobretot, el preu tan alt que havien estat disposats a pagar... Sospito que la decisió ens -i els- farà més mal que bé, però, ep!, és tan sols la meva humil opinió.

El pèndol de la vida

S'acaben les Fires, no sé si com un preludi de la fosca i del fred hivernal que han de venir o com una obertura simfònica de tots els elements que configuren la tardor més crua: les nits sota zero i el vent glaçat llepant les postes rogenques. El bullici d'aquests dies encara surarà en l'aire uns quants vespres més, juntament amb la flaire calenta de xurros i castanyes i els colors, ara més exòtics que vint anys enrere, dels núvols de sucre sota els plàtans de la Devesa. Mentrestant, els castanyers d'índies s'acaben d'alliberar de castanyes bordes i pellofes que ja fa dies que omplen els carrers de la ciutat i tots els camins porten no a Roma ans a Betlem, que Nadal és a la cantonada. I no sé què ho fa que el pas de temps no me'l marca ni la primavera ni sant Joan, sinó sant Narcís, primer, i el pessebre, després, com un pèndol indefugible. I novembre i desembre em submergeixen en un estat malenconiós, gairebé malaltís, en evocar-me imatges llunyanes, i alhora vivíssimes, fetes d'escapçalls del passat, de records encesos que flamegen a la memòria, d'errors que ja no es poden esmenar, de moments feliços gravats amb foc a les profunditats de l'ànima, d'oportunitats qui sap si desaprofitades, d'il·lusions tan recreades que quasi semblen reals, de preguntes persistents amb respostes impossibles... Un any més, en el seu exercici estacional inexorable, el fred que arriba segellarà sota una fràgil llenca de glaç tot el que hem guanyat i, també, tot el que hem perdut.