dissabte, 3 de novembre de 2012

El pèndol de la vida

S'acaben les Fires, no sé si com un preludi de la fosca i del fred hivernal que han de venir o com una obertura simfònica de tots els elements que configuren la tardor més crua: les nits sota zero i el vent glaçat llepant les postes rogenques. El bullici d'aquests dies encara surarà en l'aire uns quants vespres més, juntament amb la flaire calenta de xurros i castanyes i els colors, ara més exòtics que vint anys enrere, dels núvols de sucre sota els plàtans de la Devesa. Mentrestant, els castanyers d'índies s'acaben d'alliberar de castanyes bordes i pellofes que ja fa dies que omplen els carrers de la ciutat i tots els camins porten no a Roma ans a Betlem, que Nadal és a la cantonada. I no sé què ho fa que el pas de temps no me'l marca ni la primavera ni sant Joan, sinó sant Narcís, primer, i el pessebre, després, com un pèndol indefugible. I novembre i desembre em submergeixen en un estat malenconiós, gairebé malaltís, en evocar-me imatges llunyanes, i alhora vivíssimes, fetes d'escapçalls del passat, de records encesos que flamegen a la memòria, d'errors que ja no es poden esmenar, de moments feliços gravats amb foc a les profunditats de l'ànima, d'oportunitats qui sap si desaprofitades, d'il·lusions tan recreades que quasi semblen reals, de preguntes persistents amb respostes impossibles... Un any més, en el seu exercici estacional inexorable, el fred que arriba segellarà sota una fràgil llenca de glaç tot el que hem guanyat i, també, tot el que hem perdut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada