La buguenvíl·lia del Mas dels frares

Aquest matí, tot conduint cap a Bàscara, m'ha sobtat més que mai la buguenvíl·lia del Mas dels frares. Plovinejava i la imatge devastada d'aquest mas, reformat poc abans que l'ampliació de la carretera exigís el seu enderroc, s'alçava a l'esquerra, retallada en un cel tèrbol assetjat per núvols de plom. Cada vegada que passo per aquest punt, les finestres, ja sense batents, i les parets, arrebossades només de morter, presagien l'assolament que, just aleshores, es comença a obrir davant dels ulls dels que hi circulem: les obres perpètuament aturades de la N-II, instal·lades sense manies en un territori més trinxat per la política que no pas per les màquines ara inexistents, vesteixen d'indigència uns turons que havien estat ufanosos i verds. Tot i així, avui, el paisatge oferia un contrast brutal entre la grisor del dia i l'esclat magenta de la buguenvíl·lia, com un punt de llum enmig de la foscor. De tornada, ja no he vist la casa ni l'esplendor porpra de la planta arrapada al mur. He passat la tarda a Granollers, cantant amb els companys del Cor de cambra a la III Temporada de Música sacra i no he pensat més ni en aquell magnífic joc de colors ni en la grisor -ara, metafòrica- de la jornada electoral. Fins ara. Fins que fa una estona, en arribar a casa, una tristor democràtica, com el presagi de l'assolament de la N-II, m'ha colpejat amb tota la seva força. Només espero trobar, en algun moment dels que s'han d'esdevenir, la claror púrpura de la buguenvíl·lia. I desitjo que sigui aviat.

Escenes de festa

Avui, passejant per escrits vells, he trobat aquest article, història, digues-li com vulguis, que vaig escriure a L'Empordà (llegeixi's Setmanari de l'Alt Empordà) fa mil (llegeixi's potser vint) anys, en ocasió de les Fires de la Santa Creu. I com que són Fires de Girona i veig que no hi desentona, aquí us el deixo:

Ella ha fet el cor fort fins al darrer moment. Al capdamunt de la Rambla s'han acomiadat amb un adéu esquerp, clivellat, d'aquells que esgarrapen una mica. Abans d'anar-se'n, ella l'ha mirat amb una recança que ell ni tan sols no sospitava i, tot seguit, ha començat a baixar a poc a poc, sense girar-se: havia de dominar la vida, la situació, com sempre. Sempre ho feia. Ell, mai: sempre deixava que la vida el dominés, es deixava portar per una mena de mandra innata que semblava -només semblava- que el privés de pensar, de decidir. Les rajoles del paviment, molles perquè havia plogut, esdevenien més blanques, o més vermelles segons tocava, sota el tel d'aigua. De lluny, tot plegat evocava l'escenari d'una pel·lícula, i la imatge en càmera lenta de la protagonista cada vegada es distanciava més de l'objectiu: el paraigües i la bossa a la mateixa mà, caminava d'esma, com si un fil invisible l'obligués a avançar. La seva figura es feia petita en la fosca i es perdia sota la claror de les llumenetes, ofegada en l'olor de la pluja recent. Tot i que la temperatura era suau, extremadament dolça, ella se sabia la pell glaçada i, per això, la va sobtar la tebiesa de la primera llàgrima que li va resquitllar per la galta.

A mi, espectadora amatent, m'hauria agradat que la Rambla i els fanals no s'acabessin mai, que la nit i el caminar fossin infinits i, potser perquè he vist massa pel·lícules, m'hauria agradat que ell li hagués corregut al darrere carrer avall, com en un final feliç. Ella va tombar a la cantonada. Potser ja no plorava. Potser li hauria agradat que el fil invisible l'estirés fins a l'infinit. Potser li hauria agradat que ell no hagués existit mai. Potser li hauria agradat que la pluja s'ho hagués endut tot... Mentrestant, de lluny, arribaven sons de festa.

El carrer de la Divina Pastora

L'altre dia, a Banyoles, vaig travessar el carrer de la Divina Pastora, just en el punt on les lletres blanques, damunt d'una planxa metàl·lica blau marí, ja m'han cridat l'atenció altres vegades. El nom d'aquest carrer, que per circumstàncies diverses creuo molt esporàdicament, sempre em fa somriure, i no tant per les reminiscències bucòliques que exhala sinó pel pessigolleig emocional que em provoca. No sé mai si tot plegat és fruit d'una associació immediata amb Virgili o  si té més a veure amb una placa del carrer de la Divina Pastora, gairebé exacta que l'actual, que presidia el menjador d'un pis d'estudiants a Cerdanyola, una colla entranyable d'Olot amb qui compartíem estudis de Filologia Clàssica i altres espècies acadèmiques, totes en vies d'extinció.  Algun d'ells havia manllevat la placa -suposo que  al final d'una nit d'efervescència etílica- per tal que les altres peces de la col·lecció (un senyal de trànsit, per exemple) no restessin soles en aquelles parets desangelades que acollien festes i farres diverses amb final feliç o no (tot depenia del moment en què es presentava la policia municipal). I no diré més, que alguns són respectables pares de família i tampoc no és convenient que, a hores d'ara, se'ls presentin els Mossos a casa demanant explicacions. Ni tan sols em pregunto com és que, vint-i-cinc anys més tard, es continuen realitzant els mateixos actes incívics (o altres de molts pitjors), perquè hi ha coses que no canviaran mai... De fet, l'evocació universitària i pastoral encara no havia finalitzat del tot: en un caprici del destí i mentre conduïa de tornada cap a Quart, la Victòria Palma, que vivia dos pisos d'estudiant damunt del nostre i amb qui "com-patíem", a l'Autònoma, Història i anàlisi de la música medieval, presentava la Passionata de Beethoven al seu programa de Catalunya Música... Després de la interpretació de Claudio Arrau i de tantes corredisses pel passat, arribo a casa i trobo l'Emma empollant el Futuro de Subjuntivo del verbo hacer que, per més filologia i més voltes que hi doni, no sabria explicar en quina situació lingüística s'ha d'emprar...  Com és que encara s'ha d'aprendre aquest temps verbal? Voleu dir que en els darrers cents anys l'ha utilitzat algú? Certament, hi ha coses que no canviaran mai.

Ordre a la fresca

Fa dos dies hauria jurat que avui no em quedaria ni humor ni força per escriure quatre ratlles. Però, allò que dic de vegades, la naturalesa humana és sàvia i sorprenent. Si fa quinze dies enyorava l'ordre i la tornada a la normalitat del setembre, dimarts ja enyorava el juliol, el seu desordre i, sobretot, la seva temperatura primaveral d'enguany, que ens va malacostumar a dormir bé tota la nit, tapats amb el llençol (fins i tot algun dia vam haver de recuperar una manta, a cuita-corrents, de l'armari). No es pot treballar amb aquesta calor. I menys quan, als graus centígrads, hi has de sumar la temperatura hormonal dels adolescents a dins de l'aula... Aleshores la temperatura de xafogor, com diu en Molina, es dispara i assoleix nivells imprecisables. Res. Que ja hem superat la primera setmana, una setmana plena de trasbalsos i de novetats: jo he canviat de centre educatiu i d'alumnat, la Mar ha començat a l'institut, les altres han canviat de tutora, tenim un horari de colors a la nevera amb l'encaix impossible de totes les músiques i els patins i als dies m'hi falten hores i, a les hores, minuts... Això sí que és normalitat! Però, si us plau, que arribi la tardor d'una vegada!

No es pot ser vell

Avui, que ja és ahir (vaig tard, ja ho veieu), he començat el dia amb una analítica. He anat al laboratori a les deu (no hauria pogut aguantar gaire més sense esmorzar) i no hi havia ni una ànima: és fantàstic, l'agost a Girona, tot i la punxada i el gruix de la xeringada que m'han tret. A la tarda he tornat a la ciutat perquè m'havien de fer una electromiografia.També he tingut sort i el metge m'ha cridat de seguida: és fantàstic, l'agost a Girona,  però quan he estat a dins el despatx s'ha adonat que s'havia saltat un pacient, ja surto i m'espero, li faig, "no, no, és igual, no passa res". A mi, de fet, m'ha semblat que sí que passava, i al que s'esperava suposo que encara li ho devia semblar més. M'ha ben enrampat els braços i després, tot i que m'ha dit que no era perquè em tingués mania, m'hi ha clavat una agulla, tres vegades a cadascun, i aquest vespre encara em feien mal. Això sí, un tipus simpàtic i amable, no se li pot negar: hem xerrat del Barça, d'en Mou, del piano, de l'ordinador i dels metges. Ara encara em falta una ressonància magnètica, que no m'estic de res, però això no ha pogut ser tan immediat i m'hauré d'esperar uns dies. Tot plegat és culpa d'haver anat al traumatòleg abans d'ahir, que va decidir que em tindria ocupada aquests darrers dies de vacances... Com deia la meva àvia: noia, no ens podem fer vells. O el que diria jo: noia, no es pot anar al metge.

Auf Wiedersehen!

De tots els dies d'aquest juliol tan estrany, avui ha estat el més estrany de tots. Ja no és novetat que faci fresca, que les temperatures no gosin passar dels vint-i-cinc graus (ja ni tan sols a migdia fa calor) i que d'unes nits ençà les mantes tornin a tapar els llençols. Però la grisor humida i tardoral d'avui ha superat tots els pronòstics. De vegades és com si el temps fos un dragó, d'aquells que amb l'escalfor dels altres estius s'esmunyien dins de casa; un dragó d'aquells que s'empelten dels colors de la branca, o de la paret, o de les fulles, per passar desapercebuts... El temps també s'ha empeltat de l'ànima. O l'ànima s'ha empeltat del temps (és allò de l'ou i de la gallina, que no se sabrà mai què va ser primer). Fa una estona he arribat de Girona de recollir l'Èlia i d'acomiadar-me d'una seva amiga i de la seva família, que demà al matí marxen a viure a Alemanya. Tot i que no és tristesa, ben bé, el que sento, sí que em sap una mica de greu mentre raono, alhora, que és una oportunitat fantàstica que els regala la vida. És una d'aquelles contradiccions en què el guany i la pèrdua s'equilibren però que et fan pensar, amb un xic de recança, en els lligams que es van fent i desfent al llarg del temps. Els lligams no només personals, amb els companys que hem trobat a cada etapa. Els lligams amb els llocs on hem viscut, amb els llocs on hem treballat, amb els llocs on hem estimat... Després de fer-nos els petons pertinents a la plaça Catalunya, a l'empar de tres paraigües, m'he quedat amb la imatge de les nenes, de vuit i sis anys, que demà al matí travessaran França i deixaran enrere una ciutat, una escola, uns amics, uns horaris i una manera de fer i, digueu-me egoista, he pensat: "si s'hi queden gaires anys, les nenes ja seran d'allà", ja veus, com si fos una cosa dolenta! I després m'he reafirmat que, realment, la mainada no viuen els trencaments tal i com els patim els adults: pensem en la família, els avis, els germans, en les amistats que deixem aquí, en la llengua, en el país, en aquests vincles que, de fet, són la nostra (petita) pàtria. He vist la Dària i l'Alèxia serenes, amb la mirada una mica expectant, com si no acabessin d'entendre massa què passava, però a recer, amb una seguretat que era més forta que no pas tots els dubtes que podien bullir-los pel cap. Al cap i a la fi, per a un nen, ni família, ni amics, ni llengua, ni país: la vertadera, única i suficient pàtria són els pares. I aleshores he entès d'on els venia aquella tranquil·litat.

Dària, Alèxia, Mina i Pablo, us trobarem molt a faltar però molt bon viatge!

Dotze anys d'apèndixs

Ara mateix fa dotze anys, en aquesta mateixa hora, era en una habitació de la Clínica Bofill, esperant... Sabia que tard o d'hora veuria la cara d'aquella nena que ja estimava de feia molt i que tenia encara un nom indefinit entre Mar, Clara i Marina. En un joc numèric inesperat, la Mar va néixer a les tres i cinc, va pesar tres quilos i mig i va mesurar cinquanta-tres centímetres (com va dir l'anestesista, mirant en Jordi: "al pare, no s'hi assembla" i encara, sortint del quiròfan, va afegir: "records al pare", en un joc de paraules que feia referència a l'avi de la criatura i que, en to de broma, insinuava un pare altíssim no coincident amb el "declarat"). A partir d'aquell moment i com passa amb la majoria de nadons, la seva força centrípeta va capgirar la nostra vida, que encara es va capgirar tres vegades més. Dissabte passat, a mitjanit, la Mar ballava sense aturador dalt de l'escenari de la festa major de l'escola, aliena a la multitud, acompanyada de tres amigues.

-Guaita-les, que li dic a la Sílvia.

-El que em preocupa és que d'aquí a no res això ho faran a la barra de la discoteca i jo no estic preparada.- diu ella.

-Si només fan això, rai...- li torno i riem totes dues.

En aquesta vida mai no estem preparats, per molt que ens hi esforcem i per molt que ens hi entrenem. I anem fent i trampejant, ensopegant, sobrevivint i avançant. De vegades sembla que ens en sortim força bé i d'altres que no reeixirem mai. Una coneguda que no té fills, fa molts anys, em confessava que no li agradava quedar amb la gent que en tenia perquè la conversa esdevenia monotemàtica i sempre li deien que no sabia el que es perdia... No sé si és per això o per sentit comú, però procuro parlar poc o gens de les nenes -només si m'hi fan referència directa- quan els interlocutors no són del ram dels pares. També em mossego la llengua per no fer mai explícit que la vida seria tan buida sense elles i que no sé què en faria del temps. I m'abstinc de comentar que l'experiència no té pèrdua i que el que em sap greu de debò no és que els altres s'ho perdin. El que m'hauria sabut greu de debò hauria estat de perdre-m'ho jo.