divendres, 24 de juny de 2011

Dotze anys d'apèndixs

Ara mateix fa dotze anys, en aquesta mateixa hora, era en una habitació de la Clínica Bofill, esperant... Sabia que tard o d'hora veuria la cara d'aquella nena que ja estimava de feia molt i que tenia encara un nom indefinit entre Mar, Clara i Marina. En un joc numèric inesperat, la Mar va néixer a les tres i cinc, va pesar tres quilos i mig i va mesurar cinquanta-tres centímetres (com va dir l'anestesista, mirant en Jordi: "al pare, no s'hi assembla" i encara, sortint del quiròfan, va afegir: "records al pare", en un joc de paraules que feia referència a l'avi de la criatura i que, en to de broma, insinuava un pare altíssim no coincident amb el "declarat"). A partir d'aquell moment i com passa amb la majoria de nadons, la seva força centrípeta va capgirar la nostra vida, que encara es va capgirar tres vegades més. Dissabte passat, a mitjanit, la Mar ballava sense aturador dalt de l'escenari de la festa major de l'escola, aliena a la multitud, acompanyada de tres amigues.
-Guaita-les, que li dic a la Sílvia.
-El que em preocupa és que d'aquí a no res això ho faran a la barra de la discoteca i jo no estic preparada.- diu ella.
-Si només fan això, rai...- li torno i riem totes dues.
En aquesta vida mai no estem preparats, per molt que ens hi esforcem i per molt que ens hi entrenem. I anem fent i trampejant, ensopegant, sobrevivint i avançant. De vegades sembla que ens en sortim força bé i d'altres que no reeixirem mai. Una coneguda que no té fills, fa molts anys, em confessava que no li agradava quedar amb la gent que en tenia perquè la conversa esdevenia monotemàtica i sempre li deien que no sabia el que es perdia... No sé si és per això o per sentit comú, però procuro parlar poc o gens de les nenes -només si m'hi fan referència directa- quan els interlocutors no són del ram dels pares. També em mossego la llengua per no fer mai explícit que la vida seria tan buida sense elles i que no sé què en faria del temps. I m'abstinc de comentar que l'experiència no té pèrdua i que el que em sap greu de debò no és que els altres s'ho perdin. El que m'hauria sabut greu de debò hauria estat de perdre-m'ho jo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada