divendres, 19 d’agost de 2011

No es pot ser vell

Avui, que ja és ahir (vaig tard, ja ho veieu), he començat el dia amb una analítica. He anat al laboratori a les deu (no hauria pogut aguantar gaire més sense esmorzar) i no hi havia ni una ànima: és fantàstic, l'agost a Girona, tot i la punxada i el gruix de la xeringada que m'han tret. A la tarda he tornat a la ciutat perquè m'havien de fer una electromiografia.També he tingut sort i el metge m'ha cridat de seguida: és fantàstic, l'agost a Girona,  però quan he estat a dins el despatx s'ha adonat que s'havia saltat un pacient, ja surto i m'espero, li faig, "no, no, és igual, no passa res". A mi, de fet, m'ha semblat que sí que passava, i al que s'esperava suposo que encara li ho devia semblar més. M'ha ben enrampat els braços i després, tot i que m'ha dit que no era perquè em tingués mania, m'hi ha clavat una agulla, tres vegades a cadascun, i aquest vespre encara em feien mal. Això sí, un tipus simpàtic i amable, no se li pot negar: hem xerrat del Barça, d'en Mou, del piano, de l'ordinador i dels metges. Ara encara em falta una ressonància magnètica, que no m'estic de res, però això no ha pogut ser tan immediat i m'hauré d'esperar uns dies. Tot plegat és culpa d'haver anat al traumatòleg abans d'ahir, que va decidir que em tindria ocupada aquests darrers dies de vacances... Com deia la meva àvia: noia, no ens podem fer vells. O el que diria jo: noia, no es pot anar al metge.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada