Happy Geriona

La Geriona acaba de quedar fora de la final del programa Oh Happy Day! Ja feia setmanes que es veia venir que buscaven un altre tipus de cor... De fet, si mireu l'actuació de l'u de desembre -el dia que escollien el primer finalista-, veureu clarament que aquell dia la Geriona ja s'hauria d'haver classificat: la primera interpretació, Dancing Queen d'ABBA, va ser tan brillant i emotiva que va omplir tots els racons de l'escenari, del plató, i de totes les llars que seguíem aquest cor gironí; la segona, L'illa de les dones, de Paco Viciana, deixava sense paraules i sense alè: com si brodessin amb fil de seda el dolor d'aquelles dones, anava de dret al fons de l'ànima, colpidorament (això mateix els vaig escriure al seu fèisbuc). El jurat, però, és el jurat i, malgrat que ho té difícil, sí que té unes altres prioritats i unes pretensions que no forçosament responen a criteris musicals estrictes. Pel que fa a les actuacions d'avui, no em vull repetir i no puc tornar a dir que han estat brillants, ja ho sé... Si hagués de triar entre la interpretació del tema Halo de Beyoncé o el Núvol blanc de Lluís Llach, realment no sabria quin escollir. M'ha fet la impressió que en totes dues hi surava polsim de nacre, escapat directament de la claror blanca de la lluna. I això no pot ser res més que màgia. La màgia de l'emoció. La màgia de les veus. La màgia compartida de la sensibilitat.

Per sort, Oh Happy Day! és simplement un concurs, només un concurs... Fa cinc o sis anys, Geriona perillava perquè l'Ajuntament de Girona no donava la partida o la subvenció necessàries perquè el cor pogués continuar endavant.  Les famílies i les cantaires van lluitar perquè allò no passés i se'n van sortir. L'Ajuntament no sabia què es deixava perdre. No ho ha sabut en tot aquest temps... Ara, la Geriona és aquí. Present. Present a tot Catalunya. Però, sobretot, present a casa seva: reconeguda per les institucions com ja fa tant que ho és pel públic, omplint la plaça Independència un vespre gèlid, signant autògrafs i fotografiant-se amb nens embadalits, il·lusionant i tocant la fibra amb cada cançó... Si el programa ha servit per a això, ja ha valgut la pena. Comparada amb els guanys, la pèrdua és irrisòria.

I, més enllà de tot aquest aparador mediàtic, encara plana una qüestió de fons: com s'ha fet realitat aquest somni? Què és el que l'ha permès? Doncs el treball musical rigorós al llarg dels anys, la paciència, la constància, la dedicació, no defallir, caure i aixecar-se, sant tornem-hi... Aquestes noies (i noi!), amb la seva directora, han demostrat que la tenacitat, la disciplina i l'exigència no estan renyides amb l'entusiasme, la companyonia i la satisfacció que comporta el treball en equip. Resumint, que són un exemple a seguir en aquesta societat tan mancada de valors, on la immediatesa i la pressa per arribar vés a saber on pesen més que la feina minuciosa, lenta i ben feta que comporta qualsevol projecte com el seu. Com diu la cita de Lao-Tsè, "un viatge de mil milles comença amb un sol pas". Geriona fa tretze anys que va fer aquest pas. Crec que ha superat les mil milles amb escreix. I estic convençuda que, després de tot plegat, malgrat la decepció primera, hom només pot sentir-se feliç. FELIÇ. És per aquesta raó que, des d'aquí, els envio la meva més sincera enhorabona. I crec que molta gent és partícip d'aquest sentiment. Sigueu happys, Geriones. Us ho mereixeu de totes totes.

Allò que ningú no ha dit (públicament) del concert de Lax'n'Busto

(Aquest text, amb algunes modificacions i sense la reflexió final, havia estat enviat als diaris sota el títol L'agressió acústica de Lax'n'Busto i va sortir publicat al Diari de Girona el divendres 1 de novembre. També ha sortit publicat a l'apartat El Lector escriu, del Punt Avui, el dilluns 4 de novembre de 2013)

El proppassat divendres 25 d’octubre, el grup de rock Lax’n’Busto, acompanyat per l’orquestra del Conservatori, va actuar a Girona, a la sala Montsalvatge d’un Auditori amb les localitats exhaurides. El goig que feia veure la feinada que els 80 nois i noies de l’orquestra i la banda havien realitzat dirigits per Lluís Caballeria -es mereixen, tots, un excel·lent cum laude-, era inversament proporcional a la sonoritat pèssima i desorbitada de Lax’n’Busto. Fins i tot en un tema que només interpretaven el guitarrista del grup i el cantant, l’amplificació s’ho menjava tot i era impossible discernir la lletra de la cançó. El Cor Jove del Conservatori va interpretar magníficament “Tornarem” però calia tenir els cinc sentits concentrats a distingir les veus entre aquell caos sonor... No havia vist mai, en un concert, tanta gent posant-se els dits dins les orelles, literalment, perquè tapant-se-les amb les mans no n’hi havia prou de tan molest com era el so:  brut, massa potent, s’acoblava, xiulava i, de ben segur, sobrepassava el màxim de decibels recomanat per l’OMS. El programa anunciava que el concert duraria 105 minuts sense pausa i vaig pensar que potser no el resistiríem.

Un grup amb la trajectòria de Lax'n'Busto ha de tenir un bon tècnic de so i s’han de poder, si no solucionar, almenys minimitzar les dificultats que sorgeixin. El que em va semblar imperdonable va ser el patiment auditiu del públic. Crec que no hi ha excuses que valguin.

Evidentment que aquesta ha estat una experiència fantàstica tant per als joves músics del Conservatori, a qui vull felicitar públicament per la tasca tan ben feta, com per als components de Lax’n’Busto, que certament també s’hauran vist recompensats per la il·lusió i l’esforç d'aquests adolescents. La propera vegada, però, una de dues: o el grup de rock equilibra el so i permet gaudir al públic del que realment s'ha de sentir (la lletra de la cançó, la secció de corda quan cal...) o, si us plau, que amb l’entrada ens regalin una revisió amb l’otorino per remeiar els efectes col·laterals i, sobretot, una pastilla per al mal de cap.

I abans d'acabar, encara, deixeu que em pregunti: com és que la premsa (El Punt Avui, l'Ara...) s'ha referit al concert i no n'ha dit res, de tot plegat? O és que ja s'ha perdut el sentit crític i totes ens ponen?

Dido i Enees. O de les dones que fan i dels homes que es deixen fer.

Fa una bona estona que hem sortit de l'Auditori. Acabàvem de gaudir (uns, cantant; els altres, escoltant)  de gairebé dues hores de música de Purcell i una lluna diàfana, un xic minvant, es deixava entreveure entre els plàtans centenaris i negava de claror la nit que ja de per si era diàfana i càlida. De fet, hem acabat l'actuació amarats de llum: la sala gairebé plena i tot el públic dempeus, aplaudint llargament, llargament. Gràcies a tots: ha estat d'aquells moments intensíssims i plens de màgia que es viuen poques vegades a la vida.

Si a la primera part l'orquestra ha interpretat alguns fragments de La reina de les fades i hem cantant l'antífona Oh, sing unto the Lord, a la segona part l'òpera Dido i Eneas ha estat la convidada d'honor.

Dido no ha mort a l'escenari però sabem que es clavarà l'espasa d'Enees al pit un cop s'enfili a la pira: l'ha feta preparar dissimulant el seu propòsit. Purcell desafia una mica la llegenda immortalitzada per Virgili utilitzant bruixes i fetilleres per frustrar l'amor dels protagonistes: a L'Eneida, és Mercuri qui transmet el missatge de Júpiter a Enees i li diu: "Deixa't de reines i vés-te'n a fundar la nova Troia, que és la missió que t'hem assignat". Arribat aquest punt, Enees, que és un calçasses, renuncia a l'amor foll a favor de la gran empresa que li tenien reservada els déus. Heus aquí la gran diferència entre els homes i les dones: la reina cartaginesa té en contra mitja ciutat, sent que traeix el seu marit mort i, a més, té enfadats els pretendents, però li és igual: ella continua fidel als seus sentiments envers l'heroi troià. Fins i tot arriba aquell punt que moltes dones hem patit en carn pròpia i que es podria anomenar el "ridícul amorós femení" (si és que algú s'ha de sentir ridícul d'enamorar-se i demostrar-ho); és aquell moment que hom (don, en aquest cas) obre els ulls a la realitat i, davant la crua evidència que els sentiments no són recíprocs, té l'absolut convenciment de la seva estupidesa: "sóc idiota", es flagel·la... Enees, no. Decideix obviar les sagetes de Cupido i plora en silenci (nafrat el cor per l'immens amor, diu Virgili) però no deixa traslluir el dolor. S'ha deixat acollir, s'ha deixat estimar, s'ha deixat mimar, va cobert dels presents que Dido, boja d'amor, li ha ofert... Ella ha fet i ell s'ha deixat fer. Així de senzill. Com sol passar la majoria de vegades. Traspassat al nostre temps és com si Enees hagués d'escollir entre l'amor per Dido o fundar Google, el gran imperi que donarà plaer digital infinit a les generacions del segle XXI... Aquesta vanitat fundacional no dóna cap oportunitat a Dido, que li demana una treva. No. Ni treva ni temps. Ha de marxar. Si a Dido els déus li fessin la mateixa proposta (o Google o Enees), triaria l'amor; digueu-me romàntica, o descreguda, però seria així.

Després de treballar durant tres mesos aquesta òpera de Purcell, d'escoltar mil vegades el Lament de Dido i de rellegir-me el Cant IV de l'Eneida, m'adono que realment Virgili ja estava retratant el comportament amorós, tan diferent!, dels homes i les dones. La tradició historicoliterària ens ha fet centrar en el destí magnificat de l'heroi troià i jo tampoc no havia pensat mai en Dido i Enees des d'un altre punt de vista. Ara, però, hi trobo una gran lliçó de la psicologia de gènere (deixeu-me'n dir així) que devia aplanar el camí als grans best-sellers que no vaig llegir en el seu moment  (Els homes són de Mart, les dones són de Venus, de John Gray, o  Per què els homes no escolten i les dones no entenen els plànols, d'Alan i Barbara Pease) i que, ara mateix, potser em vindrà de gust llegir. Us he de dir, però, que un estudi recent de la Universitat de Rochester nega el comportament emocional diferenciat per raó de sexe i afirma que tots, homes i dones, sentim igual i que la diversitat ve determinada per altres factors, culturals, socials, etc. O sigui, que ni de Mart ni de Venus: tots som de la Terra... Jo, què voleu que us digui? No sóc pas una experta en la matèria però trobo que, de marcians, n'hi ha hagut i n'hi haurà sempre. Pertot arreu.

Avís legal d'octubre poètic

Avui, per fi, ha bufat vent de tardor sota aquella llum més tènue que, de vegades, ja ens regala el setembre. Amb el mes encetat, sembla que tot s'ha posat a lloc i puc pescar retalls de temps entre els rierols escassos d'estones mortes. El curs ha agafat el seu ritme i l'organització domèstica d'extraescolars i assajos extres, amb concerts de Lax'n Busto inclosos, s'ha anat resituant entre els infinits viatges diaris Quart-Conservatori, Pavelló de Palau-escola, Quart-presentacions de llibres... El meu cap també es va posant a lloc, que prou que ho necessitava i, malgrat tenir pendent un conte per encàrrec, aquest cap de setmana he trobat un moment per escriure poesia... Em passa de tant en tant, això d'escriure poesia, vull dir. No ho visc com una malediccció, no us penseu, Déu me'n guard! Ho visc com un plaer immens al qual em lliuro des que tinc memòria i del qual, ben poques vegades, goso fer-ne públics els fruits. De fet, els meus primers intents literaris van ser en aquest camp, quan feia tercer o quart d'EGB... La poesia permet parlar d'instants petits, d'emocions fràgils (gairebé de cristall de bohèmia) i d'esquerdes finíssimes a la pell de l'ànima; i fa aclucar els ulls i mirar endins, per ordenar les tempestes elèctriques interiors, sovint molt més poderoses que les que ens van afuar divendres al vespre quan al Club de Lectura de Viladamat, després de parlar de Com llunes de Saturn, vaig descobrir la preciosíssima cançó de bressol "L'àngel de la son", gràcies a la Mariona que es va atrevir a cantar-la.  Enmig d'aquestes pretensions poètiques, el diumenge ha estat ple de grans dosis de realitat. La primera dosi ha estat a mig matí quan jo, tancada en aquell redós de pau que és un lavabo (creieu-me que sé de què parlo), a punt de posar el peu a la dutxa, he sentit que l'Èlia, la meva filla de deu anys, em cridava imperiosament, amb una urgència terrible (els nens sempre tenen urgències terribles):

-Mama, mama, on ets?

-A punt de dutxar-me, què vols?

-No, "bueno", no...

-Va, digues què vols, pensa't la pregunta (ella ho té, això de cridar-te i després pensar què et vol dir) que ara entraré a la dutxa i ja no et sentiré (quin gran goig, quan el  so de l'aigua damunt del cos t'aïlla del món i en disfressa els crits i les baralles que, malgrat que continuen esdevenint-se, sembla que deixin d'existir!).

- Què vol dir "avís legal"?

- Doncs que t'informen d'alguna cosa d'acord amb la llei, si es pot fer o no... Per què?

-És que per estudiar l'examen de Naturals he entrat a Editorial Cruïlla...

-I?

-Però només era per estudiar l'examen, eh?, i m'ha sortit "Avís legal"... Ara ho diran als de l'escola, que ho he fet?

Crec que no cal dir res més. La segona dosi de realitat ja venia d'uns dies enrere, quan l'Ona va manifestar -coses de ser la quarta!- que ella no havia anat mai al cinema (ben bé no era cert, perquè hi havia anat amb l'escola) tot i que deu ser de les nenes de set anys que arrossega un bagatge més elevat d'audicions i concerts (dues en un sol dia, tres en un cap de setmana, etc.) i que ja cantava quan amb prou feines sabia parlar. Però, és clar, això no valia i hem hagut de posar remei  a aquesta mancança terrible: aquesta tarda, ella i jo, hem anat a veure Els barrufets 2. Hem arribat mitja hora abans i, com que no hi havia ningú, hem provat diversos seients de les diferents files fins que l'Ona ha trobat el lloc idoni... La veritat és que, a mi, els barrufets m'han agradat des de sempre, sobretot la cançó. I avui, a la pel·lícula, hi he trobat missatges d'alt contingut humà i poètic:  "No és tan important l'origen com qui vols ser de debò", o "Amb l'amor ens enfortim". Vaja, que entre la tempesta i l'àngel de la son, la tardor poètica i els patiments legals, aquest cap de setmana m'ha barrufat d'allò més!

Felicitat

Aquest primer dimarts de setembre ja ha tingut aquella solidesa de segon dia de feina després de les vacances, com si et digués: "Ep, gent, això va de debò! S'ha acabat la bona vida!". De fet, però, a mi la bona vida sempre m'ha cansat i a mitjan agost habitualment tinc ganes de tornar a la normalitat (crec que en alguna entrada de l'any passat o de fa dos anys ja ho deia). També és veritat que d'aquí a un mes ja desitjaré arribar a Sant Narcís i Tots Sants. El segon dia de feina s'acaben les abraçades i les salutacions, disminueixen les converses sobre les vacances i tot flueix cap a la recuperació de la rutina. En aquest camí, petits gestos inapreciables ens fan la vida un punt més feliç i ja no ens cal una albada ran de mar, o un sopar dessota una figuera. Avui mateix ens han adjudicat els prestatges de la sala de professors, per rigorós ordre alfabètic, però enguany tocava començar per la zeta i oh, alegria!, em toca una lleixa superior i no menjar pols, que és el que sempre ens passa als que tenim la essa o la ics al principi del cognom... Ric amb la Cruz, la conserge, perquè és ben bé que som feliços amb poca cosa. A la tarda, després de dur l'Emma al traumatòleg (mama, no em fas cas però a mi em fa mal el genoll -avui, després de dues setmanes, ja no li'n feia-) me n'he anat a Figueres: el rector de Sant Pere, que conec des de la prehistòria quan jo m'enduia criatures a colònies per aquests mons de Deú, em tenia preparada una pila d'informació, que dissabte li vaig demanar, sobre les celebracions religioses a principis del segle XX . Xerrant, xerrant, encara m'ha deixat un document inèdit sobre el santuari de Nostra Senyora del Roure i he tafanejat un registre de defuncions de Llers entre 1900 i 1926 per tot de coses que ara no vénen al cas. Evidentment l'he convidat a una orxata i ara, oh, desgràcia!, ja no en tenien, però hem fet el toc igualment a la plaça  i he contemplat el vol i el repòs de les cigonyes al campanar de sant Pere... Veieu quines coses tan senzilles et poden fer feliç quan s'acaben les vacances? Un prestatge a l'alçada dels ulls, fullejar un llibre de morts, un munt de fulls antics picats amb l'Olivetti, fer-la petar amb mossèn Taber i unes quantes cigonyes retallades en aquest cel tan blau de la foto. Ben emocionada, me n'he tornat al meu exili de Quart (ho va dir l'Estanis a L'Escala, fa gairebé un mes, i em va agradar) immersa en les meves cabòries. Tan immersa hi devia estar que, passat Vilafreser, després de la baixada, la claror d'un flash a l'esquena m'ha tornat a la realitat en arribar al trencant de Cervià: un xic més endavant els mossos m'han parat perquè anava a aquella velocitat desorbitada de 86 km/h i es veu que hi ha un senyal de 60 (posat expressament, segur, perquè véns de la baixada)... Però no us penseu que em preocupava la velocitat, el que em preocupava és que just aleshores he recordat que vaig amb l'ITV caducat des de fa més d'un mes; el mosso, un tipus d'aquells que tothom hauria volgut tenir de "nòviu" en algun moment de la vida, no me n'ha dit res, i la mossa, que és la que ho ha detectat, m'ha dit que no em denunciava però que la multa per l'ITV caducat era de 200 euros i que fes el favor d'anar a la revisió. Tot plegat, veieu? Més motius per estar agraït: de dues multes, només una... No, si ja us ho he dit abans, que som feliços amb ben poca cosa!

Campos - o autovies- de Castilla

Era una tarde, cuando el campo

huía del sol, y en el asombro del planeta,

como un globo morado aparecía

la hermosa luna, amada del poeta.

No us penseu, ara, que em dedico a fer un seguit d'entrades literàries. Si l'entrada anterior era un vers d'Espriu i, en aquesta, evoco Machado, amb una imatge de la lluna segoviana de diumenge passat, és perquè l'estiu les té, aquestes coses, que vas una mica d'ací d'allà... De fet, aquesta setmana, força enllà, fins a Salamanca, on la Dolors ens ha deixat la seva esplèndida casa a Santa Marta de Tormes i hem estat uns quants dies descobrint -o revisitant, en alguns casos- Castella. El que val molt la pena, tot i que llarg, és el viatge, perquè pots mesurar, fins allà on la mirada ja no pot afinar més, la vastitud dels camps que s'allarguen infinitament. I potser per això, escodrinyant a la llunyania, també descobreixes el blau, un punt esblaimat, del cel, no tan intens com el nostre, malgrat l'olor agra -aquesta sí que és intensa- que alguns marejos infantils deixen dins el cotxe. Coneixia -d'aquella manera ràpida d'un viatger de trenta anys- alguna de les ciutats: un puja-i-baixa a Sòria, foto a l'aqüeducte de Segovia i a la lloba capitolina, i Zamora, on només devia posar-hi els peus un instant perquè tot m'ha semblat nou i crec que la memòria encara no em falla (gaire, si més no)... Salamanca, però, m'ha deixat esmaperduda. Per la seva monumentalitat absoluta. Pel plateresc i pel churrigueresc que recordo haver immortalitzat a cinquè de Primària, quan ens van demanar una redacció sobre alguna població d'Espanya i la Dolors em va fer cinc cèntims de la ciutat on havia estudiat i on es va quedar a viure. Pel color de la pedra, extreta de Villamayor, que es veu que és més blanquinosa però, amb els anys, va adquirint el to daurat que embolcalla totes les passejades. Per la Plaza Mayor que, com ens va dir en Tinet -el fill de la Dolors-, és el més estimat pels salmantins: ai de tu (perill de linxament) si dius que no t'agrada!. I pels quaranta mil estudiants que hi aterren cada setembre: efervescència en estat pur. D'altra banda, l'altre patrimoni de la humanitat descobert per primera vegada ha estat Ávila. Impressionant, la muralla, des de fora i des de dins, i gratament sorpresa per la porta dels apòstols de la catedral (així l'he batejada, per similitud amb el nom que rep la porta lateral de la catedral de Girona, i perquè aquí sí que hi tenen els apòstols!).

També he pogut constatar la facilitat de les comunicacions i les autovies gratuïtes -de les quals tothom parla- arreu, fins a Àvila, fins a Madrid, fins a Zamora, infrautilitzades si les comparem amb el trànsit que estem acostumats a suportar aquí...

Ja de tornada, quan després de Fraga un rètol verd ens recorda que tornem a ser a Catalunya, entono mig en broma el primer vers dels Segadors i totes s'hi afegeixen: és el que té haver mamat el sentiment de nació i el desig d'estat propi. Mentre, sense voler, mesuro el nostre paisatge finit on tot és a l'abast dels ulls, tan diferent del que hem contemplat aquests dies, i mentre també, sense voler, constato el volum automobilístic de les nostres autovies, no puc evitar de pensar en l'anada a Zamora de dissabte: vam comptar cinc vehicles en els nostres dos carrils al llarg dels gairebé setanta quilòmetres que separen aquesta ciutat de Salamanca. L'autovia en qüestió s'anomenava Ruta de la plata. Somric (no sé si amb l'agror de les conseqüències del mareig inicial): no puc evitar de pensar que fa referència a la plata que Espanya roba continuadament i sense vergonya als catalans.

He mirat aquesta terra

Ahir vaig passar el dia a Solivella, un poblet al cor de la Conca de Barberà que, a part de l'encant que li donen les pedres i la pau que respira, té l'encant, encara més meravellós, de ser el poble de l'Imma. Si us dic que vam passar més de vuit hores conversant, deureu pensar o bé que exagero o bé que m'he quedat afònica i l'afonia, estranyament, em produeix al·lucinacions... Per què serà que amb algunes persones no acabes mai els temes? Amb l'Imma ens vam conèixer l'any 91 quan totes dues, joveníssimes, vam aterrar, gairebé com dos marcians, a l'Institut de Mollet del Vallès. En comú teníem, de moment,  l'amor pel lloc d'on veníem (ben allunyat, certament, que de l'Empordà a la Conca hi ha un bon tros!), l'amor per la llengua i el país, i, sobretot, sobretot, l'alegria i la il·lusió. Aquell curs va ser un gran any, no per l'institut: en això també vam coincidir i era qüestió de fugir-ne i buscar-ne un altre ràpidament, sinó per la complicitat que, com una onada gegantina, va créixer entre nosaltres. A partir d'aleshores i fins ara, hem viscut un llarg reguitzell d'experiències vitals i emocionals paral·leles. Ahir, ella que viu al carrer 72 de Manhattan des de fa cinc anys, en un apartament de dos-cents metres quadrats amb l'inconvenient d'un sol lavabo, just quan vaig arribar em va dur a fer un cafè a La Societat, el bar-restaurant-local nou de trinca del qual tot Solivella està summament orgullós. Després vam tornar a casa i vam dinar amb els seus tres fills i els seus pares (en JC encara és a Wall Street -no us penseu que les inicials són imitació del JR de Dallas, no; ja li dèiem així molt abans d'anar a fer les Amèriques) i vaig tastar el vi blanc del seu tros (és el del Sindicat, m'aclareix el seu pare, que ha escrit els quatre versos a l'etiqueta de l'anvers). Havent dinat, quan els nens van marxar a la piscina i a córrer carrers, ens vam tancar a l'habitació com dues adolescents, i assegudes damunt del llit, descalces i voltades de coixins, vam xerrar, mirar fotos, tafanejar les xarxes socials internàutiques i riure com boges (sempre, per moltes misèries que ens expliquem, acabem rient, i això és una gran sort!). Quan el sol va baixar vam anar a fer el tomb a Montblanc, per reviure la primera vegada que hi vam passejar plegades fa més de vint anys. A quarts de nou tocats agafava el cotxe: tenia més de dos-cents quilòmetres fins a Quart, passant per l'eix, i em tornava a posar el CD d'en Raimon. Entre ceps i oliveres m'emocionava de nou com al matí, quan just passant per la Segarra, amb el blat segat a banda i banda i el cor admirat del paisatge tan bell, ha sonat "He mirat aquesta terra" de l'Espriu i m'han vingut les llàgrimes als ulls... Ja li ho havia explicat feia una estona a l'Imma. I hi havia afegit: "això i una pila de coses més només puc explicar-te-les a tu i a uns pocs escollits: molts no les entendrien". I ella, amb el seu xipella esplèndid i immaculat, havia respost: "a mi també em passi".