dijous, 1 d’agost de 2013

He mirat aquesta terra

Ahir vaig passar el dia a Solivella, un poblet al cor de la Conca de Barberà que, a part de l'encant que li donen les pedres i la pau que respira, té l'encant, encara més meravellós, de ser el poble de l'Imma. Si us dic que vam passar més de vuit hores conversant, deureu pensar o bé que exagero o bé que m'he quedat afònica i l'afonia, estranyament, em produeix al·lucinacions... Per què serà que amb algunes persones no acabes mai els temes? Amb l'Imma ens vam conèixer l'any 91 quan totes dues, joveníssimes, vam aterrar, gairebé com dos marcians, a l'Institut de Mollet del Vallès. En comú teníem, de moment,  l'amor pel lloc d'on veníem (ben allunyat, certament, que de l'Empordà a la Conca hi ha un bon tros!), l'amor per la llengua i el país, i, sobretot, sobretot, l'alegria i la il·lusió. Aquell curs va ser un gran any, no per l'institut: en això també vam coincidir i era qüestió de fugir-ne i buscar-ne un altre ràpidament, sinó per la complicitat que, com una onada gegantina, va créixer entre nosaltres. A partir d'aleshores i fins ara, hem viscut un llarg reguitzell d'experiències vitals i emocionals paral·leles. Ahir, ella que viu al carrer 72 de Manhattan des de fa cinc anys, en un apartament de dos-cents metres quadrats amb l'inconvenient d'un sol lavabo, just quan vaig arribar em va dur a fer un cafè a La Societat, el bar-restaurant-local nou de trinca del qual tot Solivella està summament orgullós. Després vam tornar a casa i vam dinar amb els seus tres fills i els seus pares (en JC encara és a Wall Street -no us penseu que les inicials són imitació del JR de Dallas, no; ja li dèiem així molt abans d'anar a fer les Amèriques) i vaig tastar el vi blanc del seu tros (és el del Sindicat, m'aclareix el seu pare, que ha escrit els quatre versos a l'etiqueta de l'anvers). Havent dinat, quan els nens van marxar a la piscina i a córrer carrers, ens vam tancar a l'habitació com dues adolescents, i assegudes damunt del llit, descalces i voltades de coixins, vam xerrar, mirar fotos, tafanejar les xarxes socials internàutiques i riure com boges (sempre, per moltes misèries que ens expliquem, acabem rient, i això és una gran sort!). Quan el sol va baixar vam anar a fer el tomb a Montblanc, per reviure la primera vegada que hi vam passejar plegades fa més de vint anys. A quarts de nou tocats agafava el cotxe: tenia més de dos-cents quilòmetres fins a Quart, passant per l'eix, i em tornava a posar el CD d'en Raimon. Entre ceps i oliveres m'emocionava de nou com al matí, quan just passant per la Segarra, amb el blat segat a banda i banda i el cor admirat del paisatge tan bell, ha sonat "He mirat aquesta terra" de l'Espriu i m'han vingut les llàgrimes als ulls... Ja li ho havia explicat feia una estona a l'Imma. I hi havia afegit: "això i una pila de coses més només puc explicar-te-les a tu i a uns pocs escollits: molts no les entendrien". I ella, amb el seu xipella esplèndid i immaculat, havia respost: "a mi també em passi".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada