Dido i Enees. O de les dones que fan i dels homes que es deixen fer.

Fa una bona estona que hem sortit de l'Auditori. Acabàvem de gaudir (uns, cantant; els altres, escoltant)  de gairebé dues hores de música de Purcell i una lluna diàfana, un xic minvant, es deixava entreveure entre els plàtans centenaris i negava de claror la nit que ja de per si era diàfana i càlida. De fet, hem acabat l'actuació amarats de llum: la sala gairebé plena i tot el públic dempeus, aplaudint llargament, llargament. Gràcies a tots: ha estat d'aquells moments intensíssims i plens de màgia que es viuen poques vegades a la vida.

Si a la primera part l'orquestra ha interpretat alguns fragments de La reina de les fades i hem cantant l'antífona Oh, sing unto the Lord, a la segona part l'òpera Dido i Eneas ha estat la convidada d'honor.

Dido no ha mort a l'escenari però sabem que es clavarà l'espasa d'Enees al pit un cop s'enfili a la pira: l'ha feta preparar dissimulant el seu propòsit. Purcell desafia una mica la llegenda immortalitzada per Virgili utilitzant bruixes i fetilleres per frustrar l'amor dels protagonistes: a L'Eneida, és Mercuri qui transmet el missatge de Júpiter a Enees i li diu: "Deixa't de reines i vés-te'n a fundar la nova Troia, que és la missió que t'hem assignat". Arribat aquest punt, Enees, que és un calçasses, renuncia a l'amor foll a favor de la gran empresa que li tenien reservada els déus. Heus aquí la gran diferència entre els homes i les dones: la reina cartaginesa té en contra mitja ciutat, sent que traeix el seu marit mort i, a més, té enfadats els pretendents, però li és igual: ella continua fidel als seus sentiments envers l'heroi troià. Fins i tot arriba aquell punt que moltes dones hem patit en carn pròpia i que es podria anomenar el "ridícul amorós femení" (si és que algú s'ha de sentir ridícul d'enamorar-se i demostrar-ho); és aquell moment que hom (don, en aquest cas) obre els ulls a la realitat i, davant la crua evidència que els sentiments no són recíprocs, té l'absolut convenciment de la seva estupidesa: "sóc idiota", es flagel·la... Enees, no. Decideix obviar les sagetes de Cupido i plora en silenci (nafrat el cor per l'immens amor, diu Virgili) però no deixa traslluir el dolor. S'ha deixat acollir, s'ha deixat estimar, s'ha deixat mimar, va cobert dels presents que Dido, boja d'amor, li ha ofert... Ella ha fet i ell s'ha deixat fer. Així de senzill. Com sol passar la majoria de vegades. Traspassat al nostre temps és com si Enees hagués d'escollir entre l'amor per Dido o fundar Google, el gran imperi que donarà plaer digital infinit a les generacions del segle XXI... Aquesta vanitat fundacional no dóna cap oportunitat a Dido, que li demana una treva. No. Ni treva ni temps. Ha de marxar. Si a Dido els déus li fessin la mateixa proposta (o Google o Enees), triaria l'amor; digueu-me romàntica, o descreguda, però seria així.

Després de treballar durant tres mesos aquesta òpera de Purcell, d'escoltar mil vegades el Lament de Dido i de rellegir-me el Cant IV de l'Eneida, m'adono que realment Virgili ja estava retratant el comportament amorós, tan diferent!, dels homes i les dones. La tradició historicoliterària ens ha fet centrar en el destí magnificat de l'heroi troià i jo tampoc no havia pensat mai en Dido i Enees des d'un altre punt de vista. Ara, però, hi trobo una gran lliçó de la psicologia de gènere (deixeu-me'n dir així) que devia aplanar el camí als grans best-sellers que no vaig llegir en el seu moment  (Els homes són de Mart, les dones són de Venus, de John Gray, o  Per què els homes no escolten i les dones no entenen els plànols, d'Alan i Barbara Pease) i que, ara mateix, potser em vindrà de gust llegir. Us he de dir, però, que un estudi recent de la Universitat de Rochester nega el comportament emocional diferenciat per raó de sexe i afirma que tots, homes i dones, sentim igual i que la diversitat ve determinada per altres factors, culturals, socials, etc. O sigui, que ni de Mart ni de Venus: tots som de la Terra... Jo, què voleu que us digui? No sóc pas una experta en la matèria però trobo que, de marcians, n'hi ha hagut i n'hi haurà sempre. Pertot arreu.

Avís legal d'octubre poètic

Avui, per fi, ha bufat vent de tardor sota aquella llum més tènue que, de vegades, ja ens regala el setembre. Amb el mes encetat, sembla que tot s'ha posat a lloc i puc pescar retalls de temps entre els rierols escassos d'estones mortes. El curs ha agafat el seu ritme i l'organització domèstica d'extraescolars i assajos extres, amb concerts de Lax'n Busto inclosos, s'ha anat resituant entre els infinits viatges diaris Quart-Conservatori, Pavelló de Palau-escola, Quart-presentacions de llibres... El meu cap també es va posant a lloc, que prou que ho necessitava i, malgrat tenir pendent un conte per encàrrec, aquest cap de setmana he trobat un moment per escriure poesia... Em passa de tant en tant, això d'escriure poesia, vull dir. No ho visc com una malediccció, no us penseu, Déu me'n guard! Ho visc com un plaer immens al qual em lliuro des que tinc memòria i del qual, ben poques vegades, goso fer-ne públics els fruits. De fet, els meus primers intents literaris van ser en aquest camp, quan feia tercer o quart d'EGB... La poesia permet parlar d'instants petits, d'emocions fràgils (gairebé de cristall de bohèmia) i d'esquerdes finíssimes a la pell de l'ànima; i fa aclucar els ulls i mirar endins, per ordenar les tempestes elèctriques interiors, sovint molt més poderoses que les que ens van afuar divendres al vespre quan al Club de Lectura de Viladamat, després de parlar de Com llunes de Saturn, vaig descobrir la preciosíssima cançó de bressol "L'àngel de la son", gràcies a la Mariona que es va atrevir a cantar-la.  Enmig d'aquestes pretensions poètiques, el diumenge ha estat ple de grans dosis de realitat. La primera dosi ha estat a mig matí quan jo, tancada en aquell redós de pau que és un lavabo (creieu-me que sé de què parlo), a punt de posar el peu a la dutxa, he sentit que l'Èlia, la meva filla de deu anys, em cridava imperiosament, amb una urgència terrible (els nens sempre tenen urgències terribles):

-Mama, mama, on ets?

-A punt de dutxar-me, què vols?

-No, "bueno", no...

-Va, digues què vols, pensa't la pregunta (ella ho té, això de cridar-te i després pensar què et vol dir) que ara entraré a la dutxa i ja no et sentiré (quin gran goig, quan el  so de l'aigua damunt del cos t'aïlla del món i en disfressa els crits i les baralles que, malgrat que continuen esdevenint-se, sembla que deixin d'existir!).

- Què vol dir "avís legal"?

- Doncs que t'informen d'alguna cosa d'acord amb la llei, si es pot fer o no... Per què?

-És que per estudiar l'examen de Naturals he entrat a Editorial Cruïlla...

-I?

-Però només era per estudiar l'examen, eh?, i m'ha sortit "Avís legal"... Ara ho diran als de l'escola, que ho he fet?

Crec que no cal dir res més. La segona dosi de realitat ja venia d'uns dies enrere, quan l'Ona va manifestar -coses de ser la quarta!- que ella no havia anat mai al cinema (ben bé no era cert, perquè hi havia anat amb l'escola) tot i que deu ser de les nenes de set anys que arrossega un bagatge més elevat d'audicions i concerts (dues en un sol dia, tres en un cap de setmana, etc.) i que ja cantava quan amb prou feines sabia parlar. Però, és clar, això no valia i hem hagut de posar remei  a aquesta mancança terrible: aquesta tarda, ella i jo, hem anat a veure Els barrufets 2. Hem arribat mitja hora abans i, com que no hi havia ningú, hem provat diversos seients de les diferents files fins que l'Ona ha trobat el lloc idoni... La veritat és que, a mi, els barrufets m'han agradat des de sempre, sobretot la cançó. I avui, a la pel·lícula, hi he trobat missatges d'alt contingut humà i poètic:  "No és tan important l'origen com qui vols ser de debò", o "Amb l'amor ens enfortim". Vaja, que entre la tempesta i l'àngel de la son, la tardor poètica i els patiments legals, aquest cap de setmana m'ha barrufat d'allò més!

Felicitat

Aquest primer dimarts de setembre ja ha tingut aquella solidesa de segon dia de feina després de les vacances, com si et digués: "Ep, gent, això va de debò! S'ha acabat la bona vida!". De fet, però, a mi la bona vida sempre m'ha cansat i a mitjan agost habitualment tinc ganes de tornar a la normalitat (crec que en alguna entrada de l'any passat o de fa dos anys ja ho deia). També és veritat que d'aquí a un mes ja desitjaré arribar a Sant Narcís i Tots Sants. El segon dia de feina s'acaben les abraçades i les salutacions, disminueixen les converses sobre les vacances i tot flueix cap a la recuperació de la rutina. En aquest camí, petits gestos inapreciables ens fan la vida un punt més feliç i ja no ens cal una albada ran de mar, o un sopar dessota una figuera. Avui mateix ens han adjudicat els prestatges de la sala de professors, per rigorós ordre alfabètic, però enguany tocava començar per la zeta i oh, alegria!, em toca una lleixa superior i no menjar pols, que és el que sempre ens passa als que tenim la essa o la ics al principi del cognom... Ric amb la Cruz, la conserge, perquè és ben bé que som feliços amb poca cosa. A la tarda, després de dur l'Emma al traumatòleg (mama, no em fas cas però a mi em fa mal el genoll -avui, després de dues setmanes, ja no li'n feia-) me n'he anat a Figueres: el rector de Sant Pere, que conec des de la prehistòria quan jo m'enduia criatures a colònies per aquests mons de Deú, em tenia preparada una pila d'informació, que dissabte li vaig demanar, sobre les celebracions religioses a principis del segle XX . Xerrant, xerrant, encara m'ha deixat un document inèdit sobre el santuari de Nostra Senyora del Roure i he tafanejat un registre de defuncions de Llers entre 1900 i 1926 per tot de coses que ara no vénen al cas. Evidentment l'he convidat a una orxata i ara, oh, desgràcia!, ja no en tenien, però hem fet el toc igualment a la plaça  i he contemplat el vol i el repòs de les cigonyes al campanar de sant Pere... Veieu quines coses tan senzilles et poden fer feliç quan s'acaben les vacances? Un prestatge a l'alçada dels ulls, fullejar un llibre de morts, un munt de fulls antics picats amb l'Olivetti, fer-la petar amb mossèn Taber i unes quantes cigonyes retallades en aquest cel tan blau de la foto. Ben emocionada, me n'he tornat al meu exili de Quart (ho va dir l'Estanis a L'Escala, fa gairebé un mes, i em va agradar) immersa en les meves cabòries. Tan immersa hi devia estar que, passat Vilafreser, després de la baixada, la claror d'un flash a l'esquena m'ha tornat a la realitat en arribar al trencant de Cervià: un xic més endavant els mossos m'han parat perquè anava a aquella velocitat desorbitada de 86 km/h i es veu que hi ha un senyal de 60 (posat expressament, segur, perquè véns de la baixada)... Però no us penseu que em preocupava la velocitat, el que em preocupava és que just aleshores he recordat que vaig amb l'ITV caducat des de fa més d'un mes; el mosso, un tipus d'aquells que tothom hauria volgut tenir de "nòviu" en algun moment de la vida, no me n'ha dit res, i la mossa, que és la que ho ha detectat, m'ha dit que no em denunciava però que la multa per l'ITV caducat era de 200 euros i que fes el favor d'anar a la revisió. Tot plegat, veieu? Més motius per estar agraït: de dues multes, només una... No, si ja us ho he dit abans, que som feliços amb ben poca cosa!

Campos - o autovies- de Castilla

Era una tarde, cuando el campo

huía del sol, y en el asombro del planeta,

como un globo morado aparecía

la hermosa luna, amada del poeta.

No us penseu, ara, que em dedico a fer un seguit d'entrades literàries. Si l'entrada anterior era un vers d'Espriu i, en aquesta, evoco Machado, amb una imatge de la lluna segoviana de diumenge passat, és perquè l'estiu les té, aquestes coses, que vas una mica d'ací d'allà... De fet, aquesta setmana, força enllà, fins a Salamanca, on la Dolors ens ha deixat la seva esplèndida casa a Santa Marta de Tormes i hem estat uns quants dies descobrint -o revisitant, en alguns casos- Castella. El que val molt la pena, tot i que llarg, és el viatge, perquè pots mesurar, fins allà on la mirada ja no pot afinar més, la vastitud dels camps que s'allarguen infinitament. I potser per això, escodrinyant a la llunyania, també descobreixes el blau, un punt esblaimat, del cel, no tan intens com el nostre, malgrat l'olor agra -aquesta sí que és intensa- que alguns marejos infantils deixen dins el cotxe. Coneixia -d'aquella manera ràpida d'un viatger de trenta anys- alguna de les ciutats: un puja-i-baixa a Sòria, foto a l'aqüeducte de Segovia i a la lloba capitolina, i Zamora, on només devia posar-hi els peus un instant perquè tot m'ha semblat nou i crec que la memòria encara no em falla (gaire, si més no)... Salamanca, però, m'ha deixat esmaperduda. Per la seva monumentalitat absoluta. Pel plateresc i pel churrigueresc que recordo haver immortalitzat a cinquè de Primària, quan ens van demanar una redacció sobre alguna població d'Espanya i la Dolors em va fer cinc cèntims de la ciutat on havia estudiat i on es va quedar a viure. Pel color de la pedra, extreta de Villamayor, que es veu que és més blanquinosa però, amb els anys, va adquirint el to daurat que embolcalla totes les passejades. Per la Plaza Mayor que, com ens va dir en Tinet -el fill de la Dolors-, és el més estimat pels salmantins: ai de tu (perill de linxament) si dius que no t'agrada!. I pels quaranta mil estudiants que hi aterren cada setembre: efervescència en estat pur. D'altra banda, l'altre patrimoni de la humanitat descobert per primera vegada ha estat Ávila. Impressionant, la muralla, des de fora i des de dins, i gratament sorpresa per la porta dels apòstols de la catedral (així l'he batejada, per similitud amb el nom que rep la porta lateral de la catedral de Girona, i perquè aquí sí que hi tenen els apòstols!).

També he pogut constatar la facilitat de les comunicacions i les autovies gratuïtes -de les quals tothom parla- arreu, fins a Àvila, fins a Madrid, fins a Zamora, infrautilitzades si les comparem amb el trànsit que estem acostumats a suportar aquí...

Ja de tornada, quan després de Fraga un rètol verd ens recorda que tornem a ser a Catalunya, entono mig en broma el primer vers dels Segadors i totes s'hi afegeixen: és el que té haver mamat el sentiment de nació i el desig d'estat propi. Mentre, sense voler, mesuro el nostre paisatge finit on tot és a l'abast dels ulls, tan diferent del que hem contemplat aquests dies, i mentre també, sense voler, constato el volum automobilístic de les nostres autovies, no puc evitar de pensar en l'anada a Zamora de dissabte: vam comptar cinc vehicles en els nostres dos carrils al llarg dels gairebé setanta quilòmetres que separen aquesta ciutat de Salamanca. L'autovia en qüestió s'anomenava Ruta de la plata. Somric (no sé si amb l'agror de les conseqüències del mareig inicial): no puc evitar de pensar que fa referència a la plata que Espanya roba continuadament i sense vergonya als catalans.

He mirat aquesta terra

Ahir vaig passar el dia a Solivella, un poblet al cor de la Conca de Barberà que, a part de l'encant que li donen les pedres i la pau que respira, té l'encant, encara més meravellós, de ser el poble de l'Imma. Si us dic que vam passar més de vuit hores conversant, deureu pensar o bé que exagero o bé que m'he quedat afònica i l'afonia, estranyament, em produeix al·lucinacions... Per què serà que amb algunes persones no acabes mai els temes? Amb l'Imma ens vam conèixer l'any 91 quan totes dues, joveníssimes, vam aterrar, gairebé com dos marcians, a l'Institut de Mollet del Vallès. En comú teníem, de moment,  l'amor pel lloc d'on veníem (ben allunyat, certament, que de l'Empordà a la Conca hi ha un bon tros!), l'amor per la llengua i el país, i, sobretot, sobretot, l'alegria i la il·lusió. Aquell curs va ser un gran any, no per l'institut: en això també vam coincidir i era qüestió de fugir-ne i buscar-ne un altre ràpidament, sinó per la complicitat que, com una onada gegantina, va créixer entre nosaltres. A partir d'aleshores i fins ara, hem viscut un llarg reguitzell d'experiències vitals i emocionals paral·leles. Ahir, ella que viu al carrer 72 de Manhattan des de fa cinc anys, en un apartament de dos-cents metres quadrats amb l'inconvenient d'un sol lavabo, just quan vaig arribar em va dur a fer un cafè a La Societat, el bar-restaurant-local nou de trinca del qual tot Solivella està summament orgullós. Després vam tornar a casa i vam dinar amb els seus tres fills i els seus pares (en JC encara és a Wall Street -no us penseu que les inicials són imitació del JR de Dallas, no; ja li dèiem així molt abans d'anar a fer les Amèriques) i vaig tastar el vi blanc del seu tros (és el del Sindicat, m'aclareix el seu pare, que ha escrit els quatre versos a l'etiqueta de l'anvers). Havent dinat, quan els nens van marxar a la piscina i a córrer carrers, ens vam tancar a l'habitació com dues adolescents, i assegudes damunt del llit, descalces i voltades de coixins, vam xerrar, mirar fotos, tafanejar les xarxes socials internàutiques i riure com boges (sempre, per moltes misèries que ens expliquem, acabem rient, i això és una gran sort!). Quan el sol va baixar vam anar a fer el tomb a Montblanc, per reviure la primera vegada que hi vam passejar plegades fa més de vint anys. A quarts de nou tocats agafava el cotxe: tenia més de dos-cents quilòmetres fins a Quart, passant per l'eix, i em tornava a posar el CD d'en Raimon. Entre ceps i oliveres m'emocionava de nou com al matí, quan just passant per la Segarra, amb el blat segat a banda i banda i el cor admirat del paisatge tan bell, ha sonat "He mirat aquesta terra" de l'Espriu i m'han vingut les llàgrimes als ulls... Ja li ho havia explicat feia una estona a l'Imma. I hi havia afegit: "això i una pila de coses més només puc explicar-te-les a tu i a uns pocs escollits: molts no les entendrien". I ella, amb el seu xipella esplèndid i immaculat, havia respost: "a mi també em passi".

Del Cap de Creus a estimar-se a Sant Feliu

Si m'enyorava de l'Empordà, aquest ha estat un cap de setmana per apaivagar la nostàlgia... Comences el dissabte al matí caminant pel Cap de Creus, olorant, sentint, embadalint-te, mirant, també, on poses els peus, que en alguns llocs no s'hi val a badar!, deixant-te seduir pel color de l'aigua i per l'horitzó una mica encalitjat, observant els crostons erosionats que, sobretot cap a la Punta, semblen gelosies amb un punt modernista. Continues amb un breu puja-i-baixa (per què no existeix, aquest mot, al diccionari?) a Port-lligat. A Cadaqués ja ni et pares perquè un dissabte de juliol a migdia te l'imagines intransitable. Tornes a enfilar amunt i davalles per poder resseguir la falda de la serra de Verdera: Palau, Pau, breu incursió a Vilaüt... Dines a Vilajuïga i, a quarts de tres, entres a Garriguella on l'excelsa avinguda de plàtans et sorprèn una vegada més, com sempre, i també, com sempre, penses en la immensa sort que han fet de conservar la volta verda que, sense remei, et remet a Orfes, amb el seu encara més impressionant passeig de plàtans. Agafes la carretera vella de Peralada i els rosts daurats et recorden que la quietud de primera hora de la tarda només deu ser trencada per la monodia dels grills, però com que fa un juliol descafeïnat (que ja t'està bé) i ets dins del cotxe amb l'aire condicionat, ni tan sols et sembla que a fora sigui estiu... Penses en el juliol roent de l'any passat i t'escanya el record de l'incendi: tornes a notar aquella nosa indigesta al pit, que tardarà molta estona a marxar. Finalment arribes a la carretera de Llançà i topes amb la quotidianitat: enfiles fins a la N-II i, al cap de tres quarts d'hora, llegeixes l'Infern de Dante estirada al sofà; sabent-te molt greu per l'Alighieri, et cau el llibre de les mans i t'adorms un moment, o dos, entre els trons de la tempesta que s'acosta i la música de Festa Major que arriba de l'espectacle esportiu (rítmica, patinatge...) que se celebra al pavelló de Quart. Després d'una tarda tranquil·la i d'un berenar-sopar poc elaborat, et dutxes i, pensant que l'espectacle se suspendrà per culpa de la pluja, canvies el cap de Creus per les Gavarres i aterres al Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, com si volguessis tancar l'Empordà en una abraçada. A l'Espai Port -ja no plou- representen, sota la direcció d'Elisenda Roca, T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré, una obra irònica -amb un polsim tràgic- sobre les etapes de l'amor i de la vida, a mig camí entre la comèdia i el musical. Quatre actors (la Mercè Martínez, que és l'única que coneixes, t'enamora quan canta) i dos músics, tots magnífics, i uns diàlegs lúcids, intel·ligents i brillants et fan cloure el dia amb un somriure. L'endemà, encara, toca més ruta per l'Empordà: parada a Vilaür, per recollir la Mar i l'Emma, que havien anat al correfoc, i carretera fins a la Bisbal, on l'Èlia i l'Ona eren a la Fira del Circ, per acabar amb un dinar a Platja d'Aro. Aquesta, però, ja seria una altra història.

No amb el cap. Amb el cor.

Hi ha coses, a la vida, que potser no hauríem de fer. Segurament no les hauríem ni de fer, ni de dir, ni d'imaginar, per molt que les sentim... Ens les hauríem de guardar secretament perquè ningú no en tingués la més mínima sospita. Hi ha gent que en sap, de guardar-s'ho tot. Hi ha gent que és capaç de mantenir una postura neutra. Jo, no. No n'he sabut mai. De vegades, segurament la majoria, això m'ha perjudicat: sempre em va més de pressa el cor que el cap. És allò que diu la Mafalda: just un segon després de donar la resposta equivocada et ve al cap la correcta... De vegades, però, actuar empesa pel que et dicta el cor i anar amb el lliri a la mà també m'ha reportat grans satisfaccions. Recordo que fa molts anys, a Bellaterra, vaig regalar un llibre com a regal de comiat. El destinatari: en Pep, un estudiant entranyable de veterinària, molt amic d'una de les meves companyes de pis, i amb qui havíem compartit sopars de colles i, de vegades, lectures i altres petites confidències. Un dia vam parlar del Te deix, amor, la mar com a penyora de la Carme Riera, que, en aquella època, encara era una certa revolució literària, i en Pep em va dir que li havia agradat molt però l'havia perdut. Érem a finals de juny i ell estava fent els darrers exàmens de la carrera: acabava cinquè i se n'aniria cap al Bages i, potser mai més, no ens tornaríem a veure. Me'n vaig anar a la llibreria de la facultat i vaig comprar el llibre perdut on, no vaig poder evitar-ho, li vaig escriure quatre ratlles... Encara ens vam veure anys després, al casament de la Marta, i ens hem retrobat pel fèisbuc. I m'ha dit que s'ha llegit la meva novel·la i que hi ha vist reflectida la persona que li va escriure (jo ja no ho recordava) que no tornés a perdre el llibre perquè, si no, "d'aquí a deu anys ja no et recordaràs de mi". D'això en fa més de vint. I hem xatejat com si fos ahir. Me n'alegro d'haver fet el que em va sortir del cor. Ara, cada vegada em passa més. Deu ser l'edat, però... Que voleu dir que als altres no els agrada conèixer els sentiments positius que tenim envers ells encara que, en el pitjor dels casos, no els comparteixin  gens ni mica?