Abraçades

Fa dies que tinc pendent d'escriure un agraïment. Fa gairebé un mes. La xafogor em deu haver reinflat les neurones i m'he passat els primers quinze dies de vacances desorientada: sense saber què fer, sense saber què escriure, sense saber què llegir; o potser seria més exacte de dir "amb poques ganes de fer, amb poques ganes d'escriure, amb poques ganes de llegir". Però, com ja deia Machado, "todo pasa y nada queda, pero lo nuestro es pasar" i, a mida que els dies s'han anat escolant, l'apatia ha quedat enrere i l'energia, com la calor, ha anat in crescendo. És la mateixa calor que feia el darrer dissabte de juny quan, a quarts de quatre de la tarda, passava per Manresa i el termòmetre es disparava a 38 graus i mig. La mateixa calor que queia a plom un xic més avall, direcció Igualada, quan vaig enfilar una pista forestal asfaltada per arribar a Castellfollit del Boix. Quan vaig ser a dalt, l'espectacle de la sega es desplegava magnífic sota el sol de primera hora de la tarda. Instintivament vaig abaixar el vidre del cotxe, no per sentir la monodia incansable de les cigales sinó per aspirar fondament l'olor de les tiges, tot just dallades, mentre pensava, digueu-me romàntica, en Els ponts de Madison. En aquesta amalgama s'hi afegia que en Pep m'esperava dalt del cotxe, al primer revolt del poble, sota una ombra garrepa. I que em vaig aturar i ens vam fer una abraçada mil·lenària abans de seguir-lo fins a Can Torra on, rere un cafè i les coques de la Montse, durant un parell d'horetes vam descabdellar quasi trenta anys de fil...

Encara amb les paraules amuntegant-se, entrebancades a la boca, vam tornar a pujar als cotxes i  vam fer cap a l'Ajuntament, on els membres del Club de Lectura ja m'esperaven per comentar Com llunes de Saturn... Com la mateixa sega, va ser una tarda de recollida: d'opinions, de crítiques, de suggeriments de millora. De parlar i d'escoltar. De riure i de somriure. De fer pocs punts i a part i aturar-nos molt a les comes (els del Club ja m'entendran). De cloure la vetllada amb tot de menges i begudes exquisides que van dur entre tots plegats. De sorprendre'm amb una mistela, elaborada per en Gabriel, que duia el títol de la novel·la i la data de la trobada. De seure al costat d'una empordanesa enyorada de l'Empordà com jo... Sobretot, però, va ser una tarda de connexions: amb algunes persones es va establir un corrent tan intens que gairebé es podien palpar les ones movent-se fluidament amunt i avall com si, només allargant la mà, es pogués captar el batec d'aquell canal invisible.

A 1/4 de 10 tocats vam aixecar la sessió. Abans de sortir i meravellar-me de la posta esllanguint-se damunt els cims, un per un es van anar acomiadant. Potser no ens veurem mai més però de tots em vaig endur un somriure, una paraula amable, un polsim de bonhomia... Quan li va tocar el torn a en Quim ens vam abraçar i vaig recollir, en aquell gest, tota la màgia i tot l'acostament que s'havia creat aquella tarda. Tot baixant, en direcció a l'eix transversal, em sentia tan i tan agraïda que desbordava emoció. Literalment. Entre l'abraçada mil·lenària d'en Pep i l'abraçada novella d'en Quim havien passat només unes hores. El temps suficient, però, per confirmar que algunes persones se'ns esmunyen, delicadament i sense haver de demanar permís, al cor. I el millor de tot: s'hi queden.

A Figueres... els llibres a la Rambla!

(Carta apareguda al Punt Avui el diumenge 26 d'abril de 2015)

Vaig tenir la sort d’assistir a la III Revetlla literària organitzada per la Biblioteca Fages de Climent  -aprofito per lloar la iniciativa i felicitar els organitzadors- i allà també vaig tenir l’oportunitat d’escoltar l’alcaldessa de Figueres lamentant-se del tancament, en poc temps de diferència, de dues llibreries: la Mallart, que va tancar les portes l’any passat, i la Masdevall, que properament farà la mateixa fi; evidentment, també va parlar del que això suposava per a la ciutat: una trista pèrdua, sens dubte.  El que em va sobtar de debò, però, és que l’endemà, diada de sant Jordi, els llibreters i els llibres no gaudien de cap protecció especial per part dels qui tot just unes hores abans es lamentaven d’aquests fets... Com és que, el dia de sant Jordi, llibreries i editorials de Figueres no ocupen l’espai privilegiat –és a dir, la Rambla- que es mereixen? Com és que l’Administració –és a dir, l'Ajuntament- no els atorga directament aquest espai i decreta que les entitats passin a ocupar els carrers laterals en lloc de barrejar-ho tot?

En això (en altres coses, no) felicito l’Ajuntament de Girona: fins on m’arriba la memòria –i ja tinc uns quants anys-, la Rambla de Girona, el dia de sant Jordi, és per a les llibreries i les floristeries, i la plaça Catalunya per a les entitats, i les entitats així ho tenen assumit i no és cap drama, ben al contrari: el públic sap clarament on és el producte que busca. És per això que demano al consistori figuerenc que sigui valent i retorni al llibre el lloc que li pertoca: ja és un producte suficientment desvalorat i en caiguda lliure perquè, al damunt, hagi de superar dificultats afegides. 

Descobrir Alejandro Palomas

Tot just encetat el tercer trimestre de l'any (penseu que vull dir curs -els que ens dediquem a l'ensenyament no vivim en anys naturals: el setembre ja és "l'any vinent"-), passo revista a les novetats que m'han sobrevingut els darrers mesos i em sorprenc: vaig agafar l'AVE per primer cop a la vida (digueu-me "de poble"), per acompanyar les meves dues filles mitjanes a un càsting a Barcelona -les havien preseleccionat  (a elles i a centenars d'adolescents més)- després que enviessin uns vídeos gravats amb el mòbil on cantaven un parell de temes; vaig perdre tota una tarda en un hotel de 4 estrelles de Sant Just Desvern on havien convocat la meva filla gran per fer unes proves d'una beca a què s'havia presentat; se'm va desmuntar l'articulació esternoclavicular sense saber com ni per què (i es veu que això és com l'edat: no té cura); Brau edicions va decidir publicar el meu tercer llibre, quan jo ja no hi comptava, en una cursa contrarellotge: d'ençà que vaig retornar les galerades i vaig veure el recull imprès van passar exactament deu dies (no sabia que treies un llibre nou -em va dir un llibreter-, jo tampoc- li vaig respondre); i vaig veure aquest llibre nou per primera vegada, com també va passar fa dos anys amb el primer, al Berenar literari del Cucut de Torroella de Montgrí (no em desagradaria gens que aquest fet esdevingués una tradició)... I, també, el mateix dia i al mateix lloc, vaig descobrir Alejandro Palomas.

No sóc crític literari, jo. Ni en tinc cap desig (ep! sense que vulgui desmerèixer la feina que fan, eh?). Ni aquest bloc es basa en les meves lectures, ja ho sabeu. Però sí que parlo del que em sobta, del que em colpeix, del que m'inspira... I Una madre, d'Alejandro Palomas, ha fet tot això i més.  I començaré pel començament.

La Maria Teresa Calabús, en unes breus línies al féisbuc, va recomanar aquest novel·la ja fa un parell de mesos (o més, no ho sé). Com que ja li he fet cas altres vegades i sempre m'ha sortit bé, vaig pensar que me la llegiria en acabar una pila de lectures, escrits i vida diversa pendent... Quan vaig veure que Alejandro Palomas també seria al Cucut el dijous sant ja no vaig tenir dubtes: era la meva! Vaig comprar el llibre i vaig buscar l'Alejandro Palomas. Vam estar una estoneta parlant, amb comoditat. Discret, senzill, afable i acollidor: vulguis o no, això hi fa molt, a l'hora de posar-te a llegir un autor del qual no has llegit mai res. Una madre és una història d'emocions. És un relat on el lector seu a taula amb uns personatges que viuen fora del seu veritable jo i on la mare, que a primer cop d'ull sembla la més "aforada" de tots, els ajuda a recuperar l'essència primera i a resituar-se. És una novel·la amb diàlegs d'una brillantor extraordinària que et fan ofegar riallades a les dues de la matinada, quan tothom dorm mentre tu no pots parar de llegir ni de somriure. I alhora és una novel·la de moments intensos que et fan ofegar les llàgrimes -has d'intentar no despertar ningú també a les dues de la matinada- quan ja t'has posat a la pell de Sílvia, la filla gran, i pateixes i sanglotes amb ella. I aquesta, per mi, és la força de la novel·la: la capacitat de somoure, de remoure i de commoure... Hi ha escriptors carregats de premis o de suport mediàtic que no ho aconseguiran mai.

Regal de Reis: no podem remar contra nosaltres mateixos

Acabo de descobrir Walt Whitman, un poeta del segle passat (o de fa dos segles, ja) que desconeixia per complet i que és considerat dels més influents en la literatura nord-americana. Digueu-me ignorant però el món està ple d'autors, artistes, científics i d'una infinitat de coses magnífiques que, per molt que m'hi esforci, no arribaré a conèixer mai ni les arribaria a conèixer en mil vides que visqués (també seria molt cansat, viure tant!). Això m'ha fet pensar, també, que el món està ple de persones anònimes que mereixerien ser conegudes i que, de tant en tant, tenim la sort que comparteixen, durant un temps, el nostre camí... Quan marxen, en una de les tantes bifurcacions que trobem a cada passa, ens queda el cor encongit perquè som conscients del tresor que perdem: ja no tindrem a prop la seva mirada còmplice o la calidesa de la seva abraçada; per això, molt abans d'allunyar-nos-en  ja les comencem a enyorar. Al cap dels anys, però, quan fem repàs de les etapes viscudes, el sentiment continua tan viu que ens amara de pau. És més, el record és tan poderós que encara ens dibuixa un somriure i gairebé sentim, frec a frec, el tacte de la seva pell o la veu serena i confiada.

No em vull posar nostàlgica una nit de Reis. I tot perquè he llegit un poema de Whitman i m'han sobtat les seves afirmacions, tan contundents i, alhora, tan plenes de veritat i de vida... M'ha sacsejat especialment el vers que encapçala aquesta entrada: "no podem remar contra nosaltres mateixos". És per això que, en aquesta nit tan màgica, us desitjo que els reis us portin la força, l'energia i la il·lusió necessàries per poder ser fidels a cadascun dels versos que us transcric i que, espero, us sacsegin tant com a mi:

No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica,
sense haver estat feliç,
sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et prengui el dret a expressar-te,
que és quasi un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida quelcom extraordinari.
No deixis de creure que les paraules i les poesies
poden canviar el món.
Passi el que passi, la nostra essència resta intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasi,
ens fa caure, ens fereix,
ens ensenya,
ens converteix en protagonistes
de la nostra pròpia historia.
Encara que el vent bufi en contra,
la poderosa obra continua.
Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somniar,
perquè en somnis és lliure l’home.
No caiguis en el pitjor dels errors:
El silenci.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis.
Fuig.
“Emeto els meus udols pels sostres d’aquest món”,
diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer poesia plena de bellesa sobre les coses petites,
però no podem remar contra nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix del pànic que et provoca
tenir la vida per davant;
viu-la intensament,
sense mediocritat.
Pensa que, en tu, hi és el futur
i emprèn la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui poden ensenyar-te.
Les experiències dels qui ens van precedir,
els nostres “poetes morts”,
t’ajudaran a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres,
els “poetes vius”.
No permetis que la vida et passi a tu, sense viure-la.

Que els Reis us siguin ben generosos!

La Ciutat de la Justícia

Ahir al matí vaig haver d'anar a Barcelona, a la Ciutat de la Justícia. No en tenia ni idea que, de la zona on es troben els Jutjats, tots concentrats en edificis de dotze plantes, en diguessin així. El nom em sembla relativament poètic, segurament perquè faig un mimetisme amb "La ciutat de l'alegria", una pel·lícula de la qual recordo amb vaguetat l'argument. 

La veritat és que anar a Barcelona, sobretot si no sé ben bé on vaig ni quanta estona hi estaré, sempre em fa una mica de mandra, malgrat que l'AVE o l'AVANT faciliten tant el viatge i em fan veure la part positiva: "mira, tindràs un estona per llegir!". Massa aviat que ho penso!  Pujo al tren i, just quan acabo d'obrir el llibre, a l'altra banda del passadís ja s'asseuen quatre senyores estupendes: us en puc dir l'edat exacta perquè al cap d'un moment ja m'assabento que tres són de l'octubre del 48, una del dia 11, l'altra del dia 17 i l'altra del dia 19, i la quarta en discòrdia és del gener del 47. També us puc comentar les ganes que tenen de comprar entrades per anar a veure Sister Act i poc després descobreixo que dues canten en la coral d'un poble empordanès. Al cap d'un moment una s'aixeca per anar a fer un pipí:

-Si no, se m'escapa...

-Sí, jo també hi aniré- li contesta una amiga.

Torna i explica que ha trobat el lavabo tancat, que ha d'anar al de l'altra punta.

-Tu prens pastilles, no?- li etziba a una de les contertulianes (ja sobreentenc que no parla de les mateixes pastilles que parlarien un grup d'amigues de vint anys).

-Sí, aquestes d'ara em van molt bé. Abans, no aguantava ni una hora.

Mentre penso en la Concha Velasco i en l'anunci de Tena Lady, la conversa ja ha derivat en l'esmorzar. N'hi ha hagut una que ahir a la nit ja es va deixar preparat un batut amb infinitat de fruites; quan ha acabat de recitar-les totes, jo he pensat que al matí ja devien haver perdut les vitamines. Escolto estoicament els àpats matinals de cadascuna i es posen a parlar de la L (per discreció no us diré el nom), que està fatal, que ho va a buscar tot al fons del mar (volen dir que per explicar una nimietat va tan enrere, tan enrere, que no acaba mai) i de la L passen a la M, que es veu que enraona tant que no deixa dir res a ningú. Enmig de la conversa sona el mòbil de la que ha anat a la recerca del lavabo: "Hola carinyu!". És la seva filla, la L (no la mateixa L d'abans), i parlen fins que es perd la cobertura (ho té, això, la telefonia mòbil durant el trajecte en ferrocarril Girona-Barcelona). Al cap d'un moment una comenta que no fa gaire li va tocar anar en un vagó que posava "silenci" i que hi havia molta quietud, ningú no parlava, tothom duia els cascs posats, etc.

-Oh, és que hi ha gent molt mal educada, amb mainada cridant... O parlen pel mòbil!- salta la de l"hola-carinyu" i em fa somriure mentre moc el cap a banda i banda.

Decididament em rendeixo i endreço el llibre a la bossa. Acabo d'escoltar els malentesos horaris que han fet decidir-les a agafar l'AVE i no pas un tren regional. Tot seguit m'obsequien -a mi i, de ben segur, a la resta de vagó- amb infinitat d'observacions més o menys malicioses sobre amistats i coneguts comuns fins que arribem a l'estació i surto a respirar sol i un altre tipus de soroll.

Per sort fa un dia magnífic i decideixo no agafar el metro perquè només són tres parades. M'endinso al barri de Sants i, mentre baixo els 500 metres del carrer Sagunt tal com m'indica el plànol que duc imprès, el subconscient em traeix i em ve al cap la Núria Feliu (primer la Velasco, ara la Feliu!). No és l'única associació del subconscient: també trobo que el carrer és una barreja entre el carrer Gatillepis de Figueres i el Major de Palamós (Ai, l'Empordà sempre present!).

Finalment arribo a la Ciutat de la Justícia, a la frontera amb l'Hospitalet de Llobregat. La veritat és que m'impressiona. La trobo immensa, inimaginablement grandiosa: em sento ben bé de poble... Després de passar els controls d'accés m'hi passejo una estona perquè he arribat tres quarts d'hora abans de la cita. En una mena de hall que més aviat sembla una plaça interior, hi ha esculpit el poema XXIV de La pell de brau, de Salvador Espriu: el llegeixo i el formigó i les multituds, els advocats amb toga i els guardes de seguretat, la magnificència de l'espai... tot s'humanitza. Faig un joc de paraules amb el pensament: la Ciutat de la poesia. Sí, la poesia és poètica, però... És justa la justícia? Sempre m'ha semblat que massa sovint no. Amb aquestes preocupacions fent pampallugues a la ment pujo a la planta dotzena de l'edifici I, al Jutjat Contenciós número 9. Sorprenentment enllesteixo en deu minuts.

A la tornada, al vagó hi ha un silenci sepulcral. És la meva: trec el llibre i l'aguanto entre les mans malgrat que, després de cinc línies, noto que se'm tanquen els ulls. M'adormo. Entre l'anada i la tornada esperava acabar la novel·la però no he llegit gens: ja ho va dir, Shakespeare, que "s'és feliç quan no s'espera res... Esperar sempre fa mal". Quanta raó que tenia! És com els que esperen que la justícia sigui justa. Avui, més que justa, m'ha semblat poètica. Us deixo alguns dels mots d'Espriu que presidien el hall d'aquesta ciutat-bombolla, tan metafòrica, i que es poden aplicar a gairebé tots els àmbits sobretot ara, que s'acosta Nadal:

No esperis mai

deixar record,

car ets tan sols

el més humil

dels servidors.

BONES FESTES!

Onze coses per a després de l'Onze ( o del Nou!)

No sé què passarà exactament demà passat ni el dia 9 de novembre. L'únic que sé és que si a la llarga o a la curta arribem a tenir un país amb estat propi -és on desitjo que puguin acabar de créixer i viure les meves filles- voldria que no s'hi repetís cap dels errors que comet aquest estat del qual volem sortir:

1. Vull que si mai algú hi vol fer una consulta democràticament i pacífica la hi pugui fer.

2. Vull que els polítics siguin gent honrada que treballi per als ciutadans que han cregut en ells i no per als seus interessos.

3. Vull que el mandats polítics es limitin a vuit anys i ningú no es perpetuï al poder: la política ha de ser un servei i no pas un mitjà de subsistència.

4. Vull que s'eliminin places i sous vitalicis, que els polítics cobrin per llei i directament un únic dels càrrecs que ocupen i que no es puguin crear places a mida per als "amics" (anomenats, en un eufemisme, càrrecs de confiança). 

5. Vull que els meus impostos solucionin els problemes de casa nostra i no haver-me d'estrényer cada cop més el cinturó perquè uns altres s'engreixin cada vegada més amb menys esforç.

6. Vull que tots els diners que fins ara ens gastàvem en els dos -o tres- punts anteriors reverteixin en serveis socials, sanitat i educació.

7. Vull que a l'ensenyament es mantinguin els plans d'estudi malgrat els canvis de govern i que l'aposta educativa sigui a llarg termini.

8. Vull que s'acabin les llistes d'espera als hospitals i que la gent pugui tornar a confiar en la sanitat pública.
9. Vull que per demanar qualsevol ajuda ridícula no s'hagi de passar per tres finestretes  i omplir cinc formularis diferents.

10. Vull que el sistema judicial del nou estat sigui ràpid i efectiu, i que els ciutadans no el vegin com un aparell juràssic que no els protegeix de res.

11. Vull que tothom que arribi en aquest país se senti tan ben acollit que vulgui aprendre la nostra llengua i integrar-se en la nostra cultura, aportant-hi valors propis i tot d'idees noves, i que el respecte sigui present per ambdues bandes.

I com que el 12 de setembre és el meu aniversari, me'n faré una de regal: espero que algun 12 em pugui aixecar ben descansada perquè l'11 ja no hauré hagut d'anar a reivindicar res. A partir d'aleshores podré penjar estelades i senyeres al balcó només per plaer; ja no m'hauré de manifestar cada dos per tres per dir qui sóc, com sóc i qui vull ser. Quan surti al carrer aquell dia podré respirar, finalment i amb llibertat, el meu país. I aleshores, en aquesta llengua que ha resistit i resisteix tants embats, cridaré ben fort (i perquè tothom ho escolti, que deia Martí i Pol): que bé que s'hi viu, a casa!

De l'Acústica i l'acústica de Sílvia Pérez Cruz

Això de l’Acústica de Figueres dóna per a molt.  Al concert de la Sílvia Pérez Cruz, en un d’aquells silencis tan densos -i que diuen tant!- enmig d’una cançó, una espontània va cridar: “la guitarra està massa forta!”. Renoi, era veritat! Va verbalitzar el que tot el teatre pensava, però, és clar, no era el moment: va trencar tota la màgia i, de ben segur, la concentració dels artistes. Quan la cançó es va acabar, el públic va respondre amb grans aplaudiments al guitarrista, la Sílvia Pérez Cruz va amorosir la situació amb quatre paraules molt ben dites i, encara després, just en encetar l’altre tema, una nova espontània va saltar a la defensa dels músics... Tants anys anant a concert i això encara no ho havia vist mai: el concepte “galliner” fet realitat, estenent-se per les llotges i la platea del Teatre Jardí!

En tot cas i sense treure mèrit a un concert preciós, no es pot negar que en alguns moments el so era massa potent i de vegades s’acoblava i esdevenia molest. A la sortida del concert vaig comentar-ho amb altra gent –volia corroborar que no fos una impressió personal meva- i també havien tingut la mateixa sensació... Eren dos artistes i com a molt dos o tres micròfons: no pot ser tan difícil ajustar el balanç (jo no ho sabria fer, és clar, però jo no sóc tècnic de so).

La veritat, però, és que els desajustaments amb la intensitat s’han generalitzat els darrers anys: teatres, cinemes, conferències... Es veu que necessitem més decibels. I tot perquè algú ha interioritzat de ple aquella cita de Rousseau que li van fer aprendre a l’institut -“l’home és sord per naturalesa”- i ha decidit solucionar el problema apujant el volum fins que el so esdevé, molt sovint, soroll. Només li voldria aclarir a aquest algú, per si em llegeix, que aquell dia a classe devia patir algun trastorn acústic: Rousseau deia “bo”, no pas “sord”.

Carta publicada al Diari de Girona i al PuntAvui el 2 de setembre de 2014