divendres, 24 de juliol de 2015

Abraçades

Fa dies que tinc pendent d'escriure un agraïment. Fa gairebé un mes. La xafogor em deu haver reinflat les neurones i m'he passat els primers quinze dies de vacances desorientada: sense saber què fer, sense saber què escriure, sense saber què llegir; o potser seria més exacte de dir "amb poques ganes de fer, amb poques ganes d'escriure, amb poques ganes de llegir". Però, com ja deia Machado, "todo pasa y nada queda, pero lo nuestro es pasar" i, a mida que els dies s'han anat escolant, l'apatia ha quedat enrere i l'energia, com la calor, ha anat in crescendo. És la mateixa calor que feia el darrer dissabte de juny quan, a quarts de quatre de la tarda, passava per Manresa i el termòmetre es disparava a 38 graus i mig. La mateixa calor que queia a plom un xic més avall, direcció Igualada, quan vaig enfilar una pista forestal asfaltada per arribar a Castellfollit del Boix. Quan vaig ser a dalt, l'espectacle de la sega es desplegava magnífic sota el sol de primera hora de la tarda. Instintivament vaig abaixar el vidre del cotxe, no per sentir la monodia incansable de les cigales sinó per aspirar fondament l'olor de les tiges, tot just dallades, mentre pensava, digueu-me romàntica, en Els ponts de Madison. En aquesta amalgama s'hi afegia que en Pep m'esperava dalt del cotxe, al primer revolt del poble, sota una ombra garrepa. I que em vaig aturar i ens vam fer una abraçada mil·lenària abans de seguir-lo fins a Can Torra on, rere un cafè i les coques de la Montse, durant un parell d'horetes vam descabdellar quasi trenta anys de fil...

Encara amb les paraules amuntegant-se, entrebancades a la boca, vam tornar a pujar als cotxes i  vam fer cap a l'Ajuntament, on els membres del Club de Lectura ja m'esperaven per comentar Com llunes de Saturn... Com la mateixa sega, va ser una tarda de recollida: d'opinions, de crítiques, de suggeriments de millora. De parlar i d'escoltar. De riure i de somriure. De fer pocs punts i a part i aturar-nos molt a les comes (els del Club ja m'entendran). De cloure la vetllada amb tot de menges i begudes exquisides que van dur entre tots plegats. De sorprendre'm amb una mistela, elaborada per en Gabriel, que duia el títol de la novel·la i la data de la trobada. De seure al costat d'una empordanesa enyorada de l'Empordà com jo... Sobretot, però, va ser una tarda de connexions: amb algunes persones es va establir un corrent tan intens que gairebé es podien palpar les ones movent-se fluidament amunt i avall com si, només allargant la mà, es pogués captar el batec d'aquell canal invisible.

A 1/4 de 10 tocats vam aixecar la sessió. Abans de sortir i meravellar-me de la posta esllanguint-se damunt els cims, un per un es van anar acomiadant. Potser no ens veurem mai més però de tots em vaig endur un somriure, una paraula amable, un polsim de bonhomia... Quan li va tocar el torn a en Quim ens vam abraçar i vaig recollir, en aquell gest, tota la màgia i tot l'acostament que s'havia creat aquella tarda. Tot baixant, en direcció a l'eix transversal, em sentia tan i tan agraïda que desbordava emoció. Literalment. Entre l'abraçada mil·lenària d'en Pep i l'abraçada novella d'en Quim havien passat només unes hores. El temps suficient, però, per confirmar que algunes persones se'ns esmunyen, delicadament i sense haver de demanar permís, al cor. I el millor de tot: s'hi queden.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada