L'últim pecat del Nadal

La casa és en silenci, tothom dorm i només s'escolta la vida al tecleig a l'ordinador i al bombo de l'assecadora... Tot és a punt per a la tornada a la normalitat, fins i tot la condemna de la roba per plegar que, d'aquí a uns instants, s'engrandirà irremeiablement. No sé què ho fa, que sempre s'amuntega sense fi i la vas veient, amenaçant, com si et recordés a cada moment que tens aquella tasca pendent... L'últim dia que vaig decidir posar-m'hi, d'avui no passa!, em van quedar vint-i-nou mitjons desparellats, no dos, o tres. Vint-i-nou. Potser, abans, n'havia plegat seixanta parells. Ho comento perquè us feu càrrec de l'embalum industrial de què parlo. Ara, la veritat, amb els primers seixanta aparellats em vaig sentir plenament satisfeta, perquè l'endemà de sant Esteve vam haver d'anar a canviar unes sabatilles amb l'Èlia (es veu que el tió no va ensopegar la talla) i quan arribem a Girona em diu que duu un mitjó de cada color, perquè no n'ha trobat d'iguals; per sort ha tingut bon gust i els ha escollit del mateix model i de la mateixa gamma: un de lila clar i un de lila fosc. Res, no pateixis, li dic, sempre es poden imaginar que véns d'un esplai i heu fet una activitat tipus Carnestoltes... Sí, ja sé què penseu, que, en lloc d'explicar tantes lilaines al bloc, podria endreçar roba. No us ho creureu però ja ho he fet. Abans d'asseure'm per escriure he plegat set o vuit jerseis i tres o quatre pijames, i he estès tota la roba que no podia anar a l'assecadora. Mentrestant, només tenia una idea al cap: acabar de pressa per cometre, a mitjanit i al davant de la pantalla de l'ordinador, un últim pecat de Nadal: menjar-me, en aquesta calma sepulcral impossible d'aconseguir en cap altra hora del dia, una xocolata desfeta, fresca de la nevera, que havia sobrat dissabte. Boníssima! Encara amb el gust fred a la boca i amb la sensació de plaer al cos, em pregunto... Quan es peca tan a consciència i tan a gust, voleu dir que és pecat?

31 de desembre amb final imprevist

Sense haver-ho planejat, aquest matí  (ja ha saltat l'hora i l'any però el dimarts 31 encara no s'ha acabat, fins que no me'n vagi a dormir) hem decidit acabar l'any amb una excursió relaxada: Museu de l'Exili, dinar allà mateix, a La Jonquera, i visita a la platja d'Argelers i al cementiri dels republicans. Tot anava de meravella fins que, en travessar la "ratlla" -aquella on Pere Quart es va ajeure per "besar la terra i acaronar-la amb l'espatlla"-, s'ha encès el llum de la bateria del cotxe (ai, ai!) però hem arribat a Argelers sense problemes i fins i tot, quan ja gairebé n'havíem perdut l'esperança, hem trobat l'oficina de turisme, que per sort estava oberta. Resumint, que hem pogut veure el monòlit a la memòria dels refugiats, passejar per la vastitud de la sorra, pensar quina sort que tenim de viure en el temps que vivim, malgrat tot, i escampar la boira corrents perquè dues ja s'han mullat les botes arran de mar i encara ens faltava el cementiri dels republicans. Però marxar amb els peus xops no hauria estat res comparat amb el periple posterior. Al cementiri, la bateria ha dit prou. Hem empès el cotxe diverses vegades i no hem aconseguit engegar-lo... Doncs au, truquem al RACC! (Que ens trobin serà un miracle, perquè això d'Argelers és d'una complexitat bestial. De fet, la primera vegada que vam intentar visitar el monòlit, fa tres anys i mig, no ho vam aconseguir, tot i que aquell dia no va ser culpa de les giragonses: semblava com si estiguéssim enmig de la manifestació de l'11 de setembre de 2012, però tothom a peu i nosaltres amb cotxe!). Tornem a la tarda d'avui, però: de tres mòbils, cap no agafava línia. Va, doncs, tornem a empènyer! Quina sort, aquest cop s'ha engegat! Ens hem enfilat amb una alegria immensa però ja no es podien apujar els vidres, és igual, abrigueu-vos bé, que entrarà un vent glaçat, i tirem... Al quadre de comandaments, tot estava encès: la bateria, els airbags, el fre i una pila de llumets que ni vull saber què signifiquen. Mentre conduíem de tornada, intentant arribar a l'autopista, el cel, just a l'esquerra del Canigó, era una amalgama de rosats indescriptibles amanyagada de taronges pastel, però qualsevol s'atura a fer una foto! Per fi ha aparegut la indicació d'entrada a l'autopista, hem tombat i el cotxe s'ha aturat cinquanta metres abans del peatge, com si digués: "jo em quedo aquí". Oh, sí, tu no et moguis, però... I nosaltres què? S'està fent fosc, fa un fred que pela i els mòbils continuen sense agafar línia. Provem, tornem a provar i, finalment, el mòbil de la Mar funciona: telefono al RACC i a mitja trucada se'm talla (apareix un missatget que diu que s'ha acabat el crèdit -aclareixo que la Mar té restringit el límit de trucades perquè durant dos mesos seguits vam tenir sorpreses escandaloses-). Tornem a intentar-ho amb la resta de mòbils, res de res. Vaig a demanar ajuda al peatge, però em diuen que allà les línies són internes i no poden trucar (no m'ho crec), però m'indiquen que premi un polsador que és dins una estança tancada amb clau: com es fa, això?. Tot inútil. Fa gairebé una hora que estem parats i ja sembla negra nit. Mentre em passejo pel peatge, travessant d'una "caseta" a l'altra, enmig de barreres que pugen i baixen i cotxes avalotats, s'atura un camió al carril del Teletac i veig que és de Taradell: miro el xofer implorant amb la mirada, i abaixa el vidre... Diu que em deixarà el mòbil però m'he d'esperar perquè el Teletac no li funciona i ha de fer marxa enrere; després, encara, la màquina se li queda la targeta (les forces tel·lúriques s'han conxorxat a la Catalunya nord!), però supera el peatge i s'atura. Aconsegueixo parlar amb el RACC i després de deu minuts al telèfon puc tornar el mòbil al seu propietari, que m'ha dit que era de Roda; li dono les gràcies amb certa recança perquè no sé com expressar-li que li estic infinitament, profundament, íntimament agraïda, que ens ha fet un favor immens, i li faig un sincer petó de comiat perquè ja ens veia passant la nit de cap d'any fent bivac al peatge de Le Boulou. A un quart de vuit arriba una grua de La Jonquera i, al cap d'un moment, el taxi que ens han enviat, també des de La Jonquera. A un quart de nou ja som a Quart, les nenes ben emocionades perquè un taxi, a tot drap per l'autopista, ens ha tornat a casa. Encara tenim temps de preparar el sopar, tal i com estava previst, abans que arribi l'Àlex, el meu nebot, que havíem de recollir a Bàscara a mitja tarda... Amb un tel de cansament als ulls, aconseguim menjar els raïms trencant alguna tradició (l'Àlex menja dotze espaguettis i la Mar, dotze cullerades de iogurt!) i, amb una calma compassada, acabem de pair l'aventura d'avui. Al cap i la fi, ha estat un 31 de desembre per recordar sempre més (i per recordar les companyies telefòniques també!): l'home dels nassos no l'hem vist, però us puc ben assegurar que ha estat un dia de nassos (i no especifico més).  Que tingueu un magnífic 2014!

Happy Geriona

La Geriona acaba de quedar fora de la final del programa Oh Happy Day! Ja feia setmanes que es veia venir que buscaven un altre tipus de cor... De fet, si mireu l'actuació de l'u de desembre -el dia que escollien el primer finalista-, veureu clarament que aquell dia la Geriona ja s'hauria d'haver classificat: la primera interpretació, Dancing Queen d'ABBA, va ser tan brillant i emotiva que va omplir tots els racons de l'escenari, del plató, i de totes les llars que seguíem aquest cor gironí; la segona, L'illa de les dones, de Paco Viciana, deixava sense paraules i sense alè: com si brodessin amb fil de seda el dolor d'aquelles dones, anava de dret al fons de l'ànima, colpidorament (això mateix els vaig escriure al seu fèisbuc). El jurat, però, és el jurat i, malgrat que ho té difícil, sí que té unes altres prioritats i unes pretensions que no forçosament responen a criteris musicals estrictes. Pel que fa a les actuacions d'avui, no em vull repetir i no puc tornar a dir que han estat brillants, ja ho sé... Si hagués de triar entre la interpretació del tema Halo de Beyoncé o el Núvol blanc de Lluís Llach, realment no sabria quin escollir. M'ha fet la impressió que en totes dues hi surava polsim de nacre, escapat directament de la claror blanca de la lluna. I això no pot ser res més que màgia. La màgia de l'emoció. La màgia de les veus. La màgia compartida de la sensibilitat.

Per sort, Oh Happy Day! és simplement un concurs, només un concurs... Fa cinc o sis anys, Geriona perillava perquè l'Ajuntament de Girona no donava la partida o la subvenció necessàries perquè el cor pogués continuar endavant.  Les famílies i les cantaires van lluitar perquè allò no passés i se'n van sortir. L'Ajuntament no sabia què es deixava perdre. No ho ha sabut en tot aquest temps... Ara, la Geriona és aquí. Present. Present a tot Catalunya. Però, sobretot, present a casa seva: reconeguda per les institucions com ja fa tant que ho és pel públic, omplint la plaça Independència un vespre gèlid, signant autògrafs i fotografiant-se amb nens embadalits, il·lusionant i tocant la fibra amb cada cançó... Si el programa ha servit per a això, ja ha valgut la pena. Comparada amb els guanys, la pèrdua és irrisòria.

I, més enllà de tot aquest aparador mediàtic, encara plana una qüestió de fons: com s'ha fet realitat aquest somni? Què és el que l'ha permès? Doncs el treball musical rigorós al llarg dels anys, la paciència, la constància, la dedicació, no defallir, caure i aixecar-se, sant tornem-hi... Aquestes noies (i noi!), amb la seva directora, han demostrat que la tenacitat, la disciplina i l'exigència no estan renyides amb l'entusiasme, la companyonia i la satisfacció que comporta el treball en equip. Resumint, que són un exemple a seguir en aquesta societat tan mancada de valors, on la immediatesa i la pressa per arribar vés a saber on pesen més que la feina minuciosa, lenta i ben feta que comporta qualsevol projecte com el seu. Com diu la cita de Lao-Tsè, "un viatge de mil milles comença amb un sol pas". Geriona fa tretze anys que va fer aquest pas. Crec que ha superat les mil milles amb escreix. I estic convençuda que, després de tot plegat, malgrat la decepció primera, hom només pot sentir-se feliç. FELIÇ. És per aquesta raó que, des d'aquí, els envio la meva més sincera enhorabona. I crec que molta gent és partícip d'aquest sentiment. Sigueu happys, Geriones. Us ho mereixeu de totes totes.

Allò que ningú no ha dit (públicament) del concert de Lax'n'Busto

(Aquest text, amb algunes modificacions i sense la reflexió final, havia estat enviat als diaris sota el títol L'agressió acústica de Lax'n'Busto i va sortir publicat al Diari de Girona el divendres 1 de novembre. També ha sortit publicat a l'apartat El Lector escriu, del Punt Avui, el dilluns 4 de novembre de 2013)

El proppassat divendres 25 d’octubre, el grup de rock Lax’n’Busto, acompanyat per l’orquestra del Conservatori, va actuar a Girona, a la sala Montsalvatge d’un Auditori amb les localitats exhaurides. El goig que feia veure la feinada que els 80 nois i noies de l’orquestra i la banda havien realitzat dirigits per Lluís Caballeria -es mereixen, tots, un excel·lent cum laude-, era inversament proporcional a la sonoritat pèssima i desorbitada de Lax’n’Busto. Fins i tot en un tema que només interpretaven el guitarrista del grup i el cantant, l’amplificació s’ho menjava tot i era impossible discernir la lletra de la cançó. El Cor Jove del Conservatori va interpretar magníficament “Tornarem” però calia tenir els cinc sentits concentrats a distingir les veus entre aquell caos sonor... No havia vist mai, en un concert, tanta gent posant-se els dits dins les orelles, literalment, perquè tapant-se-les amb les mans no n’hi havia prou de tan molest com era el so:  brut, massa potent, s’acoblava, xiulava i, de ben segur, sobrepassava el màxim de decibels recomanat per l’OMS. El programa anunciava que el concert duraria 105 minuts sense pausa i vaig pensar que potser no el resistiríem.

Un grup amb la trajectòria de Lax'n'Busto ha de tenir un bon tècnic de so i s’han de poder, si no solucionar, almenys minimitzar les dificultats que sorgeixin. El que em va semblar imperdonable va ser el patiment auditiu del públic. Crec que no hi ha excuses que valguin.

Evidentment que aquesta ha estat una experiència fantàstica tant per als joves músics del Conservatori, a qui vull felicitar públicament per la tasca tan ben feta, com per als components de Lax’n’Busto, que certament també s’hauran vist recompensats per la il·lusió i l’esforç d'aquests adolescents. La propera vegada, però, una de dues: o el grup de rock equilibra el so i permet gaudir al públic del que realment s'ha de sentir (la lletra de la cançó, la secció de corda quan cal...) o, si us plau, que amb l’entrada ens regalin una revisió amb l’otorino per remeiar els efectes col·laterals i, sobretot, una pastilla per al mal de cap.

I abans d'acabar, encara, deixeu que em pregunti: com és que la premsa (El Punt Avui, l'Ara...) s'ha referit al concert i no n'ha dit res, de tot plegat? O és que ja s'ha perdut el sentit crític i totes ens ponen?

Dido i Enees. O de les dones que fan i dels homes que es deixen fer.

Fa una bona estona que hem sortit de l'Auditori. Acabàvem de gaudir (uns, cantant; els altres, escoltant)  de gairebé dues hores de música de Purcell i una lluna diàfana, un xic minvant, es deixava entreveure entre els plàtans centenaris i negava de claror la nit que ja de per si era diàfana i càlida. De fet, hem acabat l'actuació amarats de llum: la sala gairebé plena i tot el públic dempeus, aplaudint llargament, llargament. Gràcies a tots: ha estat d'aquells moments intensíssims i plens de màgia que es viuen poques vegades a la vida.

Si a la primera part l'orquestra ha interpretat alguns fragments de La reina de les fades i hem cantant l'antífona Oh, sing unto the Lord, a la segona part l'òpera Dido i Eneas ha estat la convidada d'honor.

Dido no ha mort a l'escenari però sabem que es clavarà l'espasa d'Enees al pit un cop s'enfili a la pira: l'ha feta preparar dissimulant el seu propòsit. Purcell desafia una mica la llegenda immortalitzada per Virgili utilitzant bruixes i fetilleres per frustrar l'amor dels protagonistes: a L'Eneida, és Mercuri qui transmet el missatge de Júpiter a Enees i li diu: "Deixa't de reines i vés-te'n a fundar la nova Troia, que és la missió que t'hem assignat". Arribat aquest punt, Enees, que és un calçasses, renuncia a l'amor foll a favor de la gran empresa que li tenien reservada els déus. Heus aquí la gran diferència entre els homes i les dones: la reina cartaginesa té en contra mitja ciutat, sent que traeix el seu marit mort i, a més, té enfadats els pretendents, però li és igual: ella continua fidel als seus sentiments envers l'heroi troià. Fins i tot arriba aquell punt que moltes dones hem patit en carn pròpia i que es podria anomenar el "ridícul amorós femení" (si és que algú s'ha de sentir ridícul d'enamorar-se i demostrar-ho); és aquell moment que hom (don, en aquest cas) obre els ulls a la realitat i, davant la crua evidència que els sentiments no són recíprocs, té l'absolut convenciment de la seva estupidesa: "sóc idiota", es flagel·la... Enees, no. Decideix obviar les sagetes de Cupido i plora en silenci (nafrat el cor per l'immens amor, diu Virgili) però no deixa traslluir el dolor. S'ha deixat acollir, s'ha deixat estimar, s'ha deixat mimar, va cobert dels presents que Dido, boja d'amor, li ha ofert... Ella ha fet i ell s'ha deixat fer. Així de senzill. Com sol passar la majoria de vegades. Traspassat al nostre temps és com si Enees hagués d'escollir entre l'amor per Dido o fundar Google, el gran imperi que donarà plaer digital infinit a les generacions del segle XXI... Aquesta vanitat fundacional no dóna cap oportunitat a Dido, que li demana una treva. No. Ni treva ni temps. Ha de marxar. Si a Dido els déus li fessin la mateixa proposta (o Google o Enees), triaria l'amor; digueu-me romàntica, o descreguda, però seria així.

Després de treballar durant tres mesos aquesta òpera de Purcell, d'escoltar mil vegades el Lament de Dido i de rellegir-me el Cant IV de l'Eneida, m'adono que realment Virgili ja estava retratant el comportament amorós, tan diferent!, dels homes i les dones. La tradició historicoliterària ens ha fet centrar en el destí magnificat de l'heroi troià i jo tampoc no havia pensat mai en Dido i Enees des d'un altre punt de vista. Ara, però, hi trobo una gran lliçó de la psicologia de gènere (deixeu-me'n dir així) que devia aplanar el camí als grans best-sellers que no vaig llegir en el seu moment  (Els homes són de Mart, les dones són de Venus, de John Gray, o  Per què els homes no escolten i les dones no entenen els plànols, d'Alan i Barbara Pease) i que, ara mateix, potser em vindrà de gust llegir. Us he de dir, però, que un estudi recent de la Universitat de Rochester nega el comportament emocional diferenciat per raó de sexe i afirma que tots, homes i dones, sentim igual i que la diversitat ve determinada per altres factors, culturals, socials, etc. O sigui, que ni de Mart ni de Venus: tots som de la Terra... Jo, què voleu que us digui? No sóc pas una experta en la matèria però trobo que, de marcians, n'hi ha hagut i n'hi haurà sempre. Pertot arreu.

Avís legal d'octubre poètic

Avui, per fi, ha bufat vent de tardor sota aquella llum més tènue que, de vegades, ja ens regala el setembre. Amb el mes encetat, sembla que tot s'ha posat a lloc i puc pescar retalls de temps entre els rierols escassos d'estones mortes. El curs ha agafat el seu ritme i l'organització domèstica d'extraescolars i assajos extres, amb concerts de Lax'n Busto inclosos, s'ha anat resituant entre els infinits viatges diaris Quart-Conservatori, Pavelló de Palau-escola, Quart-presentacions de llibres... El meu cap també es va posant a lloc, que prou que ho necessitava i, malgrat tenir pendent un conte per encàrrec, aquest cap de setmana he trobat un moment per escriure poesia... Em passa de tant en tant, això d'escriure poesia, vull dir. No ho visc com una malediccció, no us penseu, Déu me'n guard! Ho visc com un plaer immens al qual em lliuro des que tinc memòria i del qual, ben poques vegades, goso fer-ne públics els fruits. De fet, els meus primers intents literaris van ser en aquest camp, quan feia tercer o quart d'EGB... La poesia permet parlar d'instants petits, d'emocions fràgils (gairebé de cristall de bohèmia) i d'esquerdes finíssimes a la pell de l'ànima; i fa aclucar els ulls i mirar endins, per ordenar les tempestes elèctriques interiors, sovint molt més poderoses que les que ens van afuar divendres al vespre quan al Club de Lectura de Viladamat, després de parlar de Com llunes de Saturn, vaig descobrir la preciosíssima cançó de bressol "L'àngel de la son", gràcies a la Mariona que es va atrevir a cantar-la.  Enmig d'aquestes pretensions poètiques, el diumenge ha estat ple de grans dosis de realitat. La primera dosi ha estat a mig matí quan jo, tancada en aquell redós de pau que és un lavabo (creieu-me que sé de què parlo), a punt de posar el peu a la dutxa, he sentit que l'Èlia, la meva filla de deu anys, em cridava imperiosament, amb una urgència terrible (els nens sempre tenen urgències terribles):

-Mama, mama, on ets?

-A punt de dutxar-me, què vols?

-No, "bueno", no...

-Va, digues què vols, pensa't la pregunta (ella ho té, això de cridar-te i després pensar què et vol dir) que ara entraré a la dutxa i ja no et sentiré (quin gran goig, quan el  so de l'aigua damunt del cos t'aïlla del món i en disfressa els crits i les baralles que, malgrat que continuen esdevenint-se, sembla que deixin d'existir!).

- Què vol dir "avís legal"?

- Doncs que t'informen d'alguna cosa d'acord amb la llei, si es pot fer o no... Per què?

-És que per estudiar l'examen de Naturals he entrat a Editorial Cruïlla...

-I?

-Però només era per estudiar l'examen, eh?, i m'ha sortit "Avís legal"... Ara ho diran als de l'escola, que ho he fet?

Crec que no cal dir res més. La segona dosi de realitat ja venia d'uns dies enrere, quan l'Ona va manifestar -coses de ser la quarta!- que ella no havia anat mai al cinema (ben bé no era cert, perquè hi havia anat amb l'escola) tot i que deu ser de les nenes de set anys que arrossega un bagatge més elevat d'audicions i concerts (dues en un sol dia, tres en un cap de setmana, etc.) i que ja cantava quan amb prou feines sabia parlar. Però, és clar, això no valia i hem hagut de posar remei  a aquesta mancança terrible: aquesta tarda, ella i jo, hem anat a veure Els barrufets 2. Hem arribat mitja hora abans i, com que no hi havia ningú, hem provat diversos seients de les diferents files fins que l'Ona ha trobat el lloc idoni... La veritat és que, a mi, els barrufets m'han agradat des de sempre, sobretot la cançó. I avui, a la pel·lícula, hi he trobat missatges d'alt contingut humà i poètic:  "No és tan important l'origen com qui vols ser de debò", o "Amb l'amor ens enfortim". Vaja, que entre la tempesta i l'àngel de la son, la tardor poètica i els patiments legals, aquest cap de setmana m'ha barrufat d'allò més!

Felicitat

Aquest primer dimarts de setembre ja ha tingut aquella solidesa de segon dia de feina després de les vacances, com si et digués: "Ep, gent, això va de debò! S'ha acabat la bona vida!". De fet, però, a mi la bona vida sempre m'ha cansat i a mitjan agost habitualment tinc ganes de tornar a la normalitat (crec que en alguna entrada de l'any passat o de fa dos anys ja ho deia). També és veritat que d'aquí a un mes ja desitjaré arribar a Sant Narcís i Tots Sants. El segon dia de feina s'acaben les abraçades i les salutacions, disminueixen les converses sobre les vacances i tot flueix cap a la recuperació de la rutina. En aquest camí, petits gestos inapreciables ens fan la vida un punt més feliç i ja no ens cal una albada ran de mar, o un sopar dessota una figuera. Avui mateix ens han adjudicat els prestatges de la sala de professors, per rigorós ordre alfabètic, però enguany tocava començar per la zeta i oh, alegria!, em toca una lleixa superior i no menjar pols, que és el que sempre ens passa als que tenim la essa o la ics al principi del cognom... Ric amb la Cruz, la conserge, perquè és ben bé que som feliços amb poca cosa. A la tarda, després de dur l'Emma al traumatòleg (mama, no em fas cas però a mi em fa mal el genoll -avui, després de dues setmanes, ja no li'n feia-) me n'he anat a Figueres: el rector de Sant Pere, que conec des de la prehistòria quan jo m'enduia criatures a colònies per aquests mons de Deú, em tenia preparada una pila d'informació, que dissabte li vaig demanar, sobre les celebracions religioses a principis del segle XX . Xerrant, xerrant, encara m'ha deixat un document inèdit sobre el santuari de Nostra Senyora del Roure i he tafanejat un registre de defuncions de Llers entre 1900 i 1926 per tot de coses que ara no vénen al cas. Evidentment l'he convidat a una orxata i ara, oh, desgràcia!, ja no en tenien, però hem fet el toc igualment a la plaça  i he contemplat el vol i el repòs de les cigonyes al campanar de sant Pere... Veieu quines coses tan senzilles et poden fer feliç quan s'acaben les vacances? Un prestatge a l'alçada dels ulls, fullejar un llibre de morts, un munt de fulls antics picats amb l'Olivetti, fer-la petar amb mossèn Taber i unes quantes cigonyes retallades en aquest cel tan blau de la foto. Ben emocionada, me n'he tornat al meu exili de Quart (ho va dir l'Estanis a L'Escala, fa gairebé un mes, i em va agradar) immersa en les meves cabòries. Tan immersa hi devia estar que, passat Vilafreser, després de la baixada, la claror d'un flash a l'esquena m'ha tornat a la realitat en arribar al trencant de Cervià: un xic més endavant els mossos m'han parat perquè anava a aquella velocitat desorbitada de 86 km/h i es veu que hi ha un senyal de 60 (posat expressament, segur, perquè véns de la baixada)... Però no us penseu que em preocupava la velocitat, el que em preocupava és que just aleshores he recordat que vaig amb l'ITV caducat des de fa més d'un mes; el mosso, un tipus d'aquells que tothom hauria volgut tenir de "nòviu" en algun moment de la vida, no me n'ha dit res, i la mossa, que és la que ho ha detectat, m'ha dit que no em denunciava però que la multa per l'ITV caducat era de 200 euros i que fes el favor d'anar a la revisió. Tot plegat, veieu? Més motius per estar agraït: de dues multes, només una... No, si ja us ho he dit abans, que som feliços amb ben poca cosa!