dissabte, 29 de gener de 2011

En record de la Montse Sunyer

Ja fa més de dos mesos que la Montse Sunyer, després de lluitar  deu anys, es va morir. La vaig veure per darrera vegada a finals de juny, el dia de la festa de graduació de sisè a l'Eiximenis, acompanyant la Nora, la seva filla petita que s'acomiadava de l'escola, i acompanyada també de l'Ariadna, la seva filla gran, que l'ajudava a caminar perquè aleshores ja li era força dificultós. Tot i així, ella no defallia i somreia, sempre optimista, sense voler ser planyuda per ningú, amb aquella vitalitat que devia pouar i xuclar de tots els racons del seu cos, de la seva ment i del seu cor. Ens coneixíem, sobretot, de  compartir aquell títol de "mares de l'escola Eiximenis", que s'obté fàcilment quan es fa petar la xerrada a la plaça, a les cinc, mentre esperes la canalla. Però amb la Montse ja ens coneixíem -no gaire-  de temps enrere: vam coincidir a Figueres, al curs de música romàntica "Goethe i la música" abans que em fes la substitució a l'institut quan va néixer la Mar, i jo, que no sé si per sort o per desgràcia tinc molta memòria, sempre li deia que el meu primer record seu era d'un examen de piano -juraria que el de quart- al Conservatori perquè m'havia impressionat molt. "Sempre m'ho dius i jo no me'n recordo". I jo li  ho tornava a explicar. Jo devia tenir catorze o quinze anys, llavors, i ella uns quants més. Seia al piano -ho recordo com si fos ara- amb el seu germà Miquel, que li devia fer de professor, al costat. La seva cabellera negra i rinxolada, que li arribava quasi a la cintura, es gronxava a l'esquena amb cada moviment  del cos, com si l'ajudés, també, a fer brollar més harmònicament els sons d'aquell piano de paret just al costat de la porta. Va tocar "Rumores de la Caleta", dels Records de viatge d'Albéniz, i em va semblar, amb els meus ulls i les meves orelles de quinze anys, que havia tocat de manera impecable aquella peça que jo escoltava per primera vegada i que des d'aleshores, en sentir-la i en tocar-la, m'ha evocat i m'evocarà, ja per sempre més,  la Montse en aquell examen al vell Conservatori de les Voltes d'en Rosés. La Montse. Com un passeig màgic damunt de les tecles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada