dimecres, 29 de desembre de 2010

Crònica d'un capde impossible

Divendres, per fi! Surto a un quart de tres de l'institut. De Salt a Quart, nou minuts, dino d'aquella manera (hi ha altres maneres, de dinar, últimament?) i a 2/4 de 4 ja sóc a l'institut de Montilivi per arribar una mica tard a la darrera reunió de la Cantata UAP-11 que els alumnes de 16 instituts diferents cantaran al Municipal el dia de la Pau. No puc quedar-me fins al final perquè abans de les cinc haig de ser a l'escola de les meves filles: avui hi ha la xocolatada i després la quina, tot organitzat per la classe de sisè, i la meva tasca com a mare ha estat comprar les begudes i el menjar que els nens vendran durant la quina. Aparco malament al Mercadal, descarrego patates xips, cacauets salats, fuets, olives, llaunes, espero que les nenes surtin, els dono diners perquè es comprin la xocolata i els melindros: "no marxeu d'aquí i vigileu l'Ona, que vaig a aparcar bé"... Sort que ho dic just en el moment que un camió s'atura perquè no pot maniobrar per culpa del meu cotxe. Corro, desaparco, circulo a pas de puça per la Gran via, quina lentitud, quina lentitud... Decideixo no aparcar i tornar  a l'escola. Baixo del cotxe amb les partitures de la Mar: "Cap a piano, després torna aquí". L'Èlia diu que es queda al pati a jugar (però no et moguis de dins, eh?), carrego l'Emma i l'Ona al cotxe i, ara sí, aconseguim aparcar. Tornem a l'escola, suportem cinc quines i no fem ni una línia. Quan anuncien la superquina, a tres quarts de vuit, sortim i encara tenim la sort -avui no hi ha ningú- de poder fer vint còpies de la foto de Nadal a can Morillo. Arribem a Quart i poso les pizzes al forn. Sopen. Es posen el pijama i preparo la llet amb Cola-cao per a l'Èlia i l'Ona. Recullo la cuina i, mentre miren la tele, em dutxo i em canvio. En Jordi arriba a 3/4 de 10 i, tan bon punt entra per la porta, jo surto i arribo tard, molt tard, al sopar de final de trimestre, perquè trobo tots els restaurants de Riudellots però el 63 no.

Dissabte. Mentre totes, excepte l'Ona, són a patinatge, comprem les bicis de Reis per a les dues grans... Les dissimulem a dins del cotxe -ja em direu si dues bicis de gairebé la meva talla són fàcils de dissimular- perquè l'Ona no sospiti res (ni se n'adona!) i les anem a descarregar en un pis buit. Aquest periple ha durat tot l'entrenament. Recollim la patuleia al pavelló de Palau, anem al súper i després a casa, a dinar. A les 4 he de ser a Bàscara perquè he quedat amb la coral d'avis per cantar (els vaig posar deures i tot, però em sembla que no m'han fet cas i només ha estudiat la Flora). Quan acabo, en Jordi em truca i em diu que han anat a Anglès amb les nenes i faran un berenar-sopar a casa l'àvia. Ah, doncs, m'arribaré a Figueres que encara tenim pendents els regals del tió! Em col·lapso mentalment a les grans superfícies concentrades a la carretera de Roses i vaguejo dues hores sense comprar absolutament res. Tornant passo pel Far, que fa mil anys que no veig la Lourdes, i trobo tota la família empantanegada fent botifarres... Total, que arribo a Quart sense regals però amb botifarres fresques! Sopo (també d'aquella manera) i al cap d'un moment arriben els apèndixs familiars que ja enyorava.

Diumenge. A tres quarts de 10 del matí ja sóc a Santa Cristina d'Aro amb la Mar, que té l'entrenament oficial del campionat de debutants de la tarda. A quarts de 12 ja tornem a ser a casa. Dutxo l'Ona, que encara corre amb pijama, i se m'acut ordenar i embolicar els regals de Reis... M'adono que la Nintendo que vam comprar a l'Èlia té el precinte tallat, que estrany! Obro i m'adono que vam pagar 149,99€ per una capsa buida. Agafo el cotxe i mentre condueixo cap al Pc City, que per sort avui era obert, penso si em creuran. M'hi estic una estoneta, un moment, l'encarregat, dos moments... I sí, em donen una Nintendo precintada (ara deu haver-hi l'aparell, perquè el paquet pesa més). Quan arribo a casa ja han dinat tots. Em menjo els macarrons una mica freds i ajudo la Mar a posar-se la malla i la pentino (cabell recollit, gomina, laca,...). A les tres, en Jordi s'enduu la Mar i els seus patins a Santa Cristina altra vegada. I jo, després de recollir roba, engegar la rentadora pertinent i preparar quatre coses, carrego l'Emma, l'Èlia i l'Ona al cotxe i marxem a Bàscara a fer el Pessebre Vivent. No comença fins a les 7 però jo, a les 5, he quedat per assajar les nadales de la XXVII (aviat és dit) Missa del Gall que cantarem amb les noies (ja totes dones, ara) de sempre. Aquesta vegada només serem set, però segur que sortirà bé: les nostres mares -fans incondicionals- fa vint-i-set anys que ens ho diuen. Acabats els cants, a 2/4 de 7 ens posem les samarretes i els polars i ens anem a emprovar els vestits del Pessebre: aquest any només hem de canviar el meu, perquè m'escanya, però a les 7 ja som davant de l'església amb un parell de bastons i un pa a sota el braç, a punt per veure l'àngel al campanar i fer el nostre paper de figurants estel·lars. Avui la sessió és curta i, després de menjar una mica a la sala municipal, passem per casa de l'avi i la iaia i ens encantem un moment amb la Marató de TV3. A quarts de 10 arribem a casa i retrobem la Mar, cansada, i en Jordi, també cansat. Pijames, conte, petó, bona nit. Buidar rentadora, endreçar un armari de joguines, tocar les dotze, uf, ja és dilluns! I enmig de tot això les nenes encara han hagut de renunciar, malgrat haver assajat durant tot el trimestre, a cantar el "Laudate pueri" a l'auditori de La Mercè: era materialment impossible. Però...Que divendres no començava el cap de setmana?

(Anotacions del féisbuc, 20 de desembre, a les 00: 30, ja dilluns )

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada