dimecres, 29 de desembre de 2010

Pessebre Vivent

Avui he fet el Pessebre sola. Vull dir que no he compartit escena amb cap de les meves filles: dues estaven malaltes i les altres dues fan de caminants en un altre lloc. Ha tingut el seu encant. Feia un vespre fredíssim i el cel, generós d'estrelles, m'ha semblat lluent com mai. He respirat fondo i l'aire gèlid m'ha amarat, amb tebiesa, d'aquella olor de tants pessebres amb el focus als ulls, enlluernada i quieta, amb la mirada fixa en un punt i el pensament volant amunt i avall com si no haguessin passat tants anys d'ençà d'aquella primera vegada que, amb vuit anys i un cistell diminut, representava una pastoreta pujant dels horts... No sé si seria capaç de recordar tots els papers i els quadres on he participat, però sí que el sentiment és sempre el mateix: per uns moments el temps s'atura i el cor i la ment, de bracet, repassen nits a vessar d'emoció on amics retrobats, amors perduts i petons robats es nuen en un manyoc de nostàlgia fins que algú, des de la fosca, crida: "ja s'ha acabat!" i, de sobte, t'adones que rere els nois de la Creu Roja, que tanquen la comitiva de visitants, només queda la negra nit i ja ha passat un altre Nadal.
( Anotacions del feisbuc, 26 de desembre, quarts de 12 de la nit )

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada