Dyscolus

Vivim en un país de pa sucat amb oli, almenys a nivell polític: al país del costat, la Soraya parlant de la "legalidad y la constitución", en José Mari llançant arengues des d'aquella falsa omnipotència que, anys enrere, em feia canviar de canal cada vegada que li veia el bigoti, i nosaltres aquí, emmurriats en un carreró sense sortida... No discutiré els arguments d'uns i altres tot i que penso -ep, i no sóc ningú!- que la CUP s'està equivocant. Malgrat que aquesta formació defensi el que va dir al seu programa electoral, jo, com la majoria de ciutadans "de a pie", em pregunto si no estan fent un ús abusiu del poder que els donen aquests deu diputats enfront dels seixanta-dos de Junts pel Sí... Entenc, evidentment, que el joc polític és així i, tal i com han anat les coses, la força d'aquests deu escons és infinita: els parlamentaris escollits, doncs, estan en el seu dret d'utilitzar aquest poder al màxim però potser, en aquest cas, tenen el deure -o la responsabilitat- de no portar-lo al límit. A hores d'ara -i em sap molt greu pensar-ho- aquesta actitud política em sembla una mena de rebequeria allargassada en el temps. En tot cas, aquesta reflexió ha vingut perquè avui, consultant l'etimologia de dyscolus, paraula llatina que prové del grec dúskolos, he somrigut fantasiejant amb una solució gairebé impossible. Dyscolus significa "malhumorat, descontent", o bé, en una altra accepció, "difícil, advers". M'he imaginat algun diputat díscol de Catalunya Sí que es Pot (del PSC no m'ho puc afigurar perquè els descontents ja van marxar abans de les eleccions) trencant la disciplina de vot a l'últim moment, en una mena d'il·luminació divina (qui sap si per redimir el mal comès), sense encomanar-se ni a Deú ni a sa mare... Quin tip de riure que seria tot plegat! La CUP amb un pam de nas i Junts pel Sí que no se'n sabria avenir. I tot a la primera volta. Us imagineu que passés?

Conclusions de tot plegat: primera, l'etimologia i la llengua donen per a molt; segona, sóc una dona altament somiadora (no perdre mai l'esperança ja ho té, això).

Repasso el text i afegeixo una essa que m'havia descuidat a la primera frase. Havia escrit: "Vivim en un país de pa suat amb oli". Mentre la corregeixo penso que potser ja estava bé: de tant que ens maregen, potser al final ens passarà allò que diuen els adolescents: "Tot plegat me la sua"... Ho veieu, com la llengua dóna per a molt?

Estimadíssima Anna

Dimarts, 8 de setembre de 2015

2/4 de 12 de la nit

Anna estimada,

Encara estic en estat de xoc. D'ençà que, havent dinat, m'ha trucat la Sabina, que ho faig tot al ralentí, com si m'haguessin quedat els òrgans espàstics i el temps s'anés aturant de mica en mica. Vull escriure i no trobo les paraules, i mira que a tu i a mi no ens en faltaven mai, de paraules: he rellegit el teu darrer whatsapp i, de tan llarg, no cap a la pantalla del mòbil! "Aquí tot bé. S'ha d'aprofitar", em deies. I em parlaves del que havies fet al juliol, de l'Helena i d'en Martí, i m'explicaves que estaven treballant a l'estiu, que el curs els havia anat bé i hi afegies: "estan bé de salut i contents, i són molt bones persones... Què més puc demanar?" I encara, amb un punt sorneguer, parlaves de la teva salut de filferro amb la qual havies après a conviure: "es doblega però no es trenca del tot"... Mentre rellegia tot això, et veia aquella tarda que ens vam conèixer a la Biblioteca de la Facultat, a Bellaterra: seies just al davant meu i aleshores encara no sabia que la conversa que vam entaular, sobrevolant els apunts de grec, desembocaria en una amistat de més de trenta anys. I et veia somrient d'aquella manera discreta i serena que has conservat al llarg de la vida i que ha inspirat confiança a tots els qui t'hem conegut. Recordar aquell instant amb tanta nitidesa ha estat l'inici d'una tempesta d'imatges de temps i espais diferents, de retalls de vida compartits: pis d'estudiants, exàmens, confidències, viatges en tren, festes majors, sopars a Torroella, cartes que encara conservo amb adreces inventades (de la plaça del Cigronet de Tor a la plaça de la Catedral de Bàscara, o viceversa), el matí d'agost que vaig conèixer en Martí acabat de néixer, el dia que em vau visitar a la clínica amb l'Helena, que duia un conte per a la Mar, o la conversa damunt del teu llit l'any passat, amb la cama trencada... Sort que la memòria encara no ens falla!, em diries rient. I saps què? En tots els moments que recordo tens un somriure als llavis. I als ulls. Quina sort que vaig tenir, Anna, de parlar amb tu aquella tarda!

Ara he hagut de fer una pausa i m'he rellegit el que he escrit... No sé si volia escriure ben bé això. Et mereixeries un text molt millor però sé que avui no m'ho tindràs en compte: tenia el cos tan garratibat (ja t'ho he dit) que semblava un autòmat i ni tan sols podia plorar. Però ara sí, a la "pausa" m'he ben deixat anar, encara que no surtin les llàgrimes a la pantalla, i em veig obligada a concloure precipitadament (els de llengua, ja ho saps, insistim a no deixar les frases penjades). Acabo amb el teu whatsapp: "Quan tornis ens truquem i quedem. Si no és agost, que sigui setembre o octubre o... tant se val". Ja veig que haurà de ser pel "tant se val". No cal que me l'apunti a l'agenda per si la memòria em falla: el duré gravat al cor. T'estimo, Anna. Et trobaré molt a faltar.

Mercè

PD: Malgrat que no hi ha lluna, t'he tocat el "Clar de lluna" de Beethoven. Com que feia anys que no el practicava he fet alguna nota falsa però també m'ho perdonaràs... He pensat que t'agradaria. De fet, la lluna i tu compartiu aquella aura calma i un punt melangiosa que captiva tothom. La lluna, però, només la té de vegades.

Per activa i per passiva: no és una dèria de l'Artur Mas.

Ja se sap que no hi ha més sord que aquell qui no vol escoltar...Vaig intentar seguir l'entrevista de la Cuatro al President Mas però, com que la tallaven perquè els contertulians donessin la seva opinió, no vaig resistir ni la primera pausa. Alguns periodistes em posaven massa nerviosa amb aquelles opinions quasi extraterrestres i que són les mateixes opinions que es reprodueixen a les xarxes socials provocant unes discussions amb destí únic: l'esgotament. Anys enrere m'hi hauria embrancat i m'hi hauria fet forta; ara no, només les llegeixo per curiositat, sense fer-m'hi mala sang ni intentar aportar-hi cap argument: fa molt temps que vaig decidir que ja ens havíem explicat prou, que ja havíem intentat fer entendre que no era res personal, que només volíem ser qui érem, com érem i com sentíem... No. I ho torno a repetir: no hi ha més sord que aquell qui no vol escoltar, i això és el que passa amb els contertulians, amb els periodistes dels mitjans espanyols, amb els twits... Doncs no ens hi cansem. 

Del fragment d'entrevista que vaig seguir, vull reiterar que es va tornar a fer palès que l'Artur Mas és l'orador més brillant d'aquest país (i també de l'estat que l'ofega). I que darrere d'aquesta oratòria s'hi amaguen tres qualitats que considero inqüestionables en un polític: intel·ligència (la qual cosa desemboca en respostes àgils i en una habilitat única per desmuntar arguments -la seva intervenció al Parlament l'altre dia n'és una mostra clara-), educació (és capaç de dir el que vol dir amb la màxima elegància) i honestedat (de moment, encara no s'ha demostrat el contrari, malgrat els intents). 

Tan sols em falta afegir que el primer dia em vaig fer candidata de Junts pel sí i que, ai que me'n descuidava!, no sóc votant de Convergència. Només per refermar allò que ja s'ha dit per activa i per passiva: el procés cap a la sobirania no és una dèria del President Mas. És el clam de tot un poble.

Abraçades

Fa dies que tinc pendent d'escriure un agraïment. Fa gairebé un mes. La xafogor em deu haver reinflat les neurones i m'he passat els primers quinze dies de vacances desorientada: sense saber què fer, sense saber què escriure, sense saber què llegir; o potser seria més exacte de dir "amb poques ganes de fer, amb poques ganes d'escriure, amb poques ganes de llegir". Però, com ja deia Machado, "todo pasa y nada queda, pero lo nuestro es pasar" i, a mida que els dies s'han anat escolant, l'apatia ha quedat enrere i l'energia, com la calor, ha anat in crescendo. És la mateixa calor que feia el darrer dissabte de juny quan, a quarts de quatre de la tarda, passava per Manresa i el termòmetre es disparava a 38 graus i mig. La mateixa calor que queia a plom un xic més avall, direcció Igualada, quan vaig enfilar una pista forestal asfaltada per arribar a Castellfollit del Boix. Quan vaig ser a dalt, l'espectacle de la sega es desplegava magnífic sota el sol de primera hora de la tarda. Instintivament vaig abaixar el vidre del cotxe, no per sentir la monodia incansable de les cigales sinó per aspirar fondament l'olor de les tiges, tot just dallades, mentre pensava, digueu-me romàntica, en Els ponts de Madison. En aquesta amalgama s'hi afegia que en Pep m'esperava dalt del cotxe, al primer revolt del poble, sota una ombra garrepa. I que em vaig aturar i ens vam fer una abraçada mil·lenària abans de seguir-lo fins a Can Torra on, rere un cafè i les coques de la Montse, durant un parell d'horetes vam descabdellar quasi trenta anys de fil...

Encara amb les paraules amuntegant-se, entrebancades a la boca, vam tornar a pujar als cotxes i  vam fer cap a l'Ajuntament, on els membres del Club de Lectura ja m'esperaven per comentar Com llunes de Saturn... Com la mateixa sega, va ser una tarda de recollida: d'opinions, de crítiques, de suggeriments de millora. De parlar i d'escoltar. De riure i de somriure. De fer pocs punts i a part i aturar-nos molt a les comes (els del Club ja m'entendran). De cloure la vetllada amb tot de menges i begudes exquisides que van dur entre tots plegats. De sorprendre'm amb una mistela, elaborada per en Gabriel, que duia el títol de la novel·la i la data de la trobada. De seure al costat d'una empordanesa enyorada de l'Empordà com jo... Sobretot, però, va ser una tarda de connexions: amb algunes persones es va establir un corrent tan intens que gairebé es podien palpar les ones movent-se fluidament amunt i avall com si, només allargant la mà, es pogués captar el batec d'aquell canal invisible.

A 1/4 de 10 tocats vam aixecar la sessió. Abans de sortir i meravellar-me de la posta esllanguint-se damunt els cims, un per un es van anar acomiadant. Potser no ens veurem mai més però de tots em vaig endur un somriure, una paraula amable, un polsim de bonhomia... Quan li va tocar el torn a en Quim ens vam abraçar i vaig recollir, en aquell gest, tota la màgia i tot l'acostament que s'havia creat aquella tarda. Tot baixant, en direcció a l'eix transversal, em sentia tan i tan agraïda que desbordava emoció. Literalment. Entre l'abraçada mil·lenària d'en Pep i l'abraçada novella d'en Quim havien passat només unes hores. El temps suficient, però, per confirmar que algunes persones se'ns esmunyen, delicadament i sense haver de demanar permís, al cor. I el millor de tot: s'hi queden.

A Figueres... els llibres a la Rambla!

(Carta apareguda al Punt Avui el diumenge 26 d'abril de 2015)

Vaig tenir la sort d’assistir a la III Revetlla literària organitzada per la Biblioteca Fages de Climent  -aprofito per lloar la iniciativa i felicitar els organitzadors- i allà també vaig tenir l’oportunitat d’escoltar l’alcaldessa de Figueres lamentant-se del tancament, en poc temps de diferència, de dues llibreries: la Mallart, que va tancar les portes l’any passat, i la Masdevall, que properament farà la mateixa fi; evidentment, també va parlar del que això suposava per a la ciutat: una trista pèrdua, sens dubte.  El que em va sobtar de debò, però, és que l’endemà, diada de sant Jordi, els llibreters i els llibres no gaudien de cap protecció especial per part dels qui tot just unes hores abans es lamentaven d’aquests fets... Com és que, el dia de sant Jordi, llibreries i editorials de Figueres no ocupen l’espai privilegiat –és a dir, la Rambla- que es mereixen? Com és que l’Administració –és a dir, l'Ajuntament- no els atorga directament aquest espai i decreta que les entitats passin a ocupar els carrers laterals en lloc de barrejar-ho tot?

En això (en altres coses, no) felicito l’Ajuntament de Girona: fins on m’arriba la memòria –i ja tinc uns quants anys-, la Rambla de Girona, el dia de sant Jordi, és per a les llibreries i les floristeries, i la plaça Catalunya per a les entitats, i les entitats així ho tenen assumit i no és cap drama, ben al contrari: el públic sap clarament on és el producte que busca. És per això que demano al consistori figuerenc que sigui valent i retorni al llibre el lloc que li pertoca: ja és un producte suficientment desvalorat i en caiguda lliure perquè, al damunt, hagi de superar dificultats afegides. 

Descobrir Alejandro Palomas

Tot just encetat el tercer trimestre de l'any (penseu que vull dir curs -els que ens dediquem a l'ensenyament no vivim en anys naturals: el setembre ja és "l'any vinent"-), passo revista a les novetats que m'han sobrevingut els darrers mesos i em sorprenc: vaig agafar l'AVE per primer cop a la vida (digueu-me "de poble"), per acompanyar les meves dues filles mitjanes a un càsting a Barcelona -les havien preseleccionat  (a elles i a centenars d'adolescents més)- després que enviessin uns vídeos gravats amb el mòbil on cantaven un parell de temes; vaig perdre tota una tarda en un hotel de 4 estrelles de Sant Just Desvern on havien convocat la meva filla gran per fer unes proves d'una beca a què s'havia presentat; se'm va desmuntar l'articulació esternoclavicular sense saber com ni per què (i es veu que això és com l'edat: no té cura); Brau edicions va decidir publicar el meu tercer llibre, quan jo ja no hi comptava, en una cursa contrarellotge: d'ençà que vaig retornar les galerades i vaig veure el recull imprès van passar exactament deu dies (no sabia que treies un llibre nou -em va dir un llibreter-, jo tampoc- li vaig respondre); i vaig veure aquest llibre nou per primera vegada, com també va passar fa dos anys amb el primer, al Berenar literari del Cucut de Torroella de Montgrí (no em desagradaria gens que aquest fet esdevingués una tradició)... I, també, el mateix dia i al mateix lloc, vaig descobrir Alejandro Palomas.

No sóc crític literari, jo. Ni en tinc cap desig (ep! sense que vulgui desmerèixer la feina que fan, eh?). Ni aquest bloc es basa en les meves lectures, ja ho sabeu. Però sí que parlo del que em sobta, del que em colpeix, del que m'inspira... I Una madre, d'Alejandro Palomas, ha fet tot això i més.  I començaré pel començament.

La Maria Teresa Calabús, en unes breus línies al féisbuc, va recomanar aquest novel·la ja fa un parell de mesos (o més, no ho sé). Com que ja li he fet cas altres vegades i sempre m'ha sortit bé, vaig pensar que me la llegiria en acabar una pila de lectures, escrits i vida diversa pendent... Quan vaig veure que Alejandro Palomas també seria al Cucut el dijous sant ja no vaig tenir dubtes: era la meva! Vaig comprar el llibre i vaig buscar l'Alejandro Palomas. Vam estar una estoneta parlant, amb comoditat. Discret, senzill, afable i acollidor: vulguis o no, això hi fa molt, a l'hora de posar-te a llegir un autor del qual no has llegit mai res. Una madre és una història d'emocions. És un relat on el lector seu a taula amb uns personatges que viuen fora del seu veritable jo i on la mare, que a primer cop d'ull sembla la més "aforada" de tots, els ajuda a recuperar l'essència primera i a resituar-se. És una novel·la amb diàlegs d'una brillantor extraordinària que et fan ofegar riallades a les dues de la matinada, quan tothom dorm mentre tu no pots parar de llegir ni de somriure. I alhora és una novel·la de moments intensos que et fan ofegar les llàgrimes -has d'intentar no despertar ningú també a les dues de la matinada- quan ja t'has posat a la pell de Sílvia, la filla gran, i pateixes i sanglotes amb ella. I aquesta, per mi, és la força de la novel·la: la capacitat de somoure, de remoure i de commoure... Hi ha escriptors carregats de premis o de suport mediàtic que no ho aconseguiran mai.

Regal de Reis: no podem remar contra nosaltres mateixos

Acabo de descobrir Walt Whitman, un poeta del segle passat (o de fa dos segles, ja) que desconeixia per complet i que és considerat dels més influents en la literatura nord-americana. Digueu-me ignorant però el món està ple d'autors, artistes, científics i d'una infinitat de coses magnífiques que, per molt que m'hi esforci, no arribaré a conèixer mai ni les arribaria a conèixer en mil vides que visqués (també seria molt cansat, viure tant!). Això m'ha fet pensar, també, que el món està ple de persones anònimes que mereixerien ser conegudes i que, de tant en tant, tenim la sort que comparteixen, durant un temps, el nostre camí... Quan marxen, en una de les tantes bifurcacions que trobem a cada passa, ens queda el cor encongit perquè som conscients del tresor que perdem: ja no tindrem a prop la seva mirada còmplice o la calidesa de la seva abraçada; per això, molt abans d'allunyar-nos-en  ja les comencem a enyorar. Al cap dels anys, però, quan fem repàs de les etapes viscudes, el sentiment continua tan viu que ens amara de pau. És més, el record és tan poderós que encara ens dibuixa un somriure i gairebé sentim, frec a frec, el tacte de la seva pell o la veu serena i confiada.

No em vull posar nostàlgica una nit de Reis. I tot perquè he llegit un poema de Whitman i m'han sobtat les seves afirmacions, tan contundents i, alhora, tan plenes de veritat i de vida... M'ha sacsejat especialment el vers que encapçala aquesta entrada: "no podem remar contra nosaltres mateixos". És per això que, en aquesta nit tan màgica, us desitjo que els reis us portin la força, l'energia i la il·lusió necessàries per poder ser fidels a cadascun dels versos que us transcric i que, espero, us sacsegin tant com a mi:

No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica,
sense haver estat feliç,
sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et prengui el dret a expressar-te,
que és quasi un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida quelcom extraordinari.
No deixis de creure que les paraules i les poesies
poden canviar el món.
Passi el que passi, la nostra essència resta intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasi,
ens fa caure, ens fereix,
ens ensenya,
ens converteix en protagonistes
de la nostra pròpia historia.
Encara que el vent bufi en contra,
la poderosa obra continua.
Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somniar,
perquè en somnis és lliure l’home.
No caiguis en el pitjor dels errors:
El silenci.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis.
Fuig.
“Emeto els meus udols pels sostres d’aquest món”,
diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer poesia plena de bellesa sobre les coses petites,
però no podem remar contra nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix del pànic que et provoca
tenir la vida per davant;
viu-la intensament,
sense mediocritat.
Pensa que, en tu, hi és el futur
i emprèn la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui poden ensenyar-te.
Les experiències dels qui ens van precedir,
els nostres “poetes morts”,
t’ajudaran a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres,
els “poetes vius”.
No permetis que la vida et passi a tu, sense viure-la.

Que els Reis us siguin ben generosos!