dijous, 24 de novembre del 2016

Aprendre des de la felicitat (I)

Aquest matí em trobo un company pel passadís (si d'un cobert que degota mentre anem d'un "barracó" a l'altre se'n pot dir passadís) i li faig un comentari breu sobre l'estat de col·lapse de part de l'alumnat de segon de Batxillerat, del qual ell és tutor... A l'hora de plegar reprenem la conversa i em diu, mig en broma, que ara crearan una nova figura als instituts que em va que ni pintada: el defensor de l'estudiant.

Ves per on, no trobo que sigui una mala figura. És més, penso que, arribat el grau de pressió que ens imposem nosaltres, i vist l'estat de col·lapse  a què arriben alguns nois i noies per la pressió fora-senyada i excessiva que no sé per quins set sous entre tots plegats els acabem posant al damunt, un defensor que analitzés totes les situacions des de la serenitat no seria res descabellat. Sí, m'honoraria ocupar aquest càrrec.

Fa exactament vint-i-cinc anys que sóc en aquest món i he passat per tots els estadis que la docència permet: soldat ras (entengui's professor inexpert acabat d'aterrar), tutor, equip directiu, serveis educatius... Sé que aquests vint-i-cinc anys no em donen cap dret a donar consells (Déu me'n guard) ni a deixar anar cap teoria pseudopedagògica (tampoc no la tinc); és més, durant una bona temporada, quan m'ha arribat a les mans algun article o un assaig sobre ensenyament o educació (ara tampoc no entraré en la disquisició que sovint originen aquests dos termes), la veritat és que l'he passat per alt o, si l'he llegit, he procurat posar-hi la màxima distància, sobretot quan qui l'escriu no ha trepitjat mai una aula o un barracó (i això sí que ho diferencio perquè molts nens d'aquest país aprenen en una "provisionalitat" que desprestigia, vulguem o no, l'ensenyament). Del que sí que estic convençuda, i ningú no em farà canviar d'opinió, és que només s'aprèn (i s'ensenya o s'educa) des de la felicitat. I quan dic felicitat ja us dic jo que no sabria pas definir-la: em caldria l'ajuda d'algun professor de filosofia (aquella matèria que, "Merlins" a part, porta de corcoll la majoria d'alumnes de batxillerat) i ara mateix, en aquestes hores, tampoc no em sembla oportú demanar-la (no fos cas que després també anés jo de corcoll!). Sí que sé, però, que quan dic felicitat vull dir benestar, placidesa, pau. Un clima que permeti a cadascú donar el màxim de si mateix. És difícil, ja ho sé, però no cal haver estudiat psicologia o neurociència per saber que l'estrès disminueix la capacitat de concentració, fa minvar l'autoestima i eleva l'índex d'inseguretat fins a límits que no ens podem imaginar: genera un patiment que se somatitza i esdevé palpable. I sé de què parlo perquè el vaig patir de rebot just ara fa un any i, de vegades, el llegeixo en algunes cares dels adolescents que tinc al davant.

Què en fem, de no rebaixar la tensió si sabem que repercuteix negativament en el procés d'aprenentatge? Què en fem, de no escoltar el que no ens diuen en paraules, però que els desborda els ulls?  Què en fem? Què en fem? 

La meva filla gran ha deixat l'esborrany del treball de recerca damunt la taula. L'obro i el fullejo. L'ha encapçalat amb una reflexió de la pianista Maria Joâo Pires: "El pianista és el mèdium. El compositor ha de crear l'emoció però l'intèrpret el que fa és tractar de transmetre-la després de llegir la partitura".

He pensat que segurament aquesta podria ser una bona definició del docent, potser la millor que he llegit mai: som el mèdium. Hem de llegir les cares, els ulls, escoltar les mirades... La resta ja vindrà. Sí, a l'aula són molts, també ho sé, i nosaltres, sense ser superherois, lliurem dues o tres batalles cada dia. De vegades, més. Però, i d'això no en tinc cap dubte,  la majoria d'alumnes estan sempre de la nostra banda. Encara que no ens ho sembli.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada