diumenge, 29 de maig de 2016

Alumnat amb superpoders

Us deixo el text que vaig llegir a l'acte de graduació dels alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut de Vilablareix. Veureu que potser vosaltres, els lectors, també teníeu superpoders durant la vostra etapa escolar.

Bona nit a tothom,

Em fa especial il·lusió ser avui aquí. Sempre és motiu d’alegria que una promoció d’alumnes acabi el seu pas per l’institut. Aquest curs, però, em fa especial il·lusió per dos motius:
El primer, perquè aquests dos grups que ara acabeu vau ser els primers alumnes que vaig tenir quan vaig arribar a l’institut el curs 11/12.  Aleshores fèieu segon: encara us barallàveu per les pilotes i tornàveu esbufegant i suats després de l’hora del pati. Després vam coincidir a 3r d’ESO, a 1r de Batxillerat, amb alguns a 2n… És més, a uns quants no us he perdut de vista durant aquests cinc anys i mira que, de vegades, ho hauria agraït de debò!
El segon motiu és perquè, després de tants anys de dedicar-me al món de la docència, va ser amb vosaltres amb qui vaig descobrir que l’alumnat tenia superpoders. Us ho podeu creure? Vint anys a l’ensenyament i me’n vau fer adonar vosaltres! Fins que us vaig conèixer, a les classes hi havia alumnes per a tots els gustos: alumnes treballadors, alumnes atents, alumnes que feien el borinot, alumnes que xerraven, alumnes que no escoltaven, alumnes que estaven girats tota l’estona i alumnes que consideraven les classes el millor lloc per fer relacions socials. De tot hi ha a la vinya del Senyor, que diu la cita bíblica. I cada curs, si fa no fa, es repetien els mateixos esquemes. Aquell matí, però, i me’n recordo com si fos ara, enmig d’una lectura en veu alta vaig cridar, com embogida, a una noia: “Tens superpoders!” Al primer moment tots vau quedar parats i em vau mirar enmig d’un silenci esfereïdor (poques vegades hi havia hagut un silenci tan intens a classe). Suposo que devíeu pensar: què diu aquesta ara?
Doncs sí. Aquell dia em vaig adonar que els alumnes no és que badessin o que tinguessin intenció de molestar, no. Tenien, per exemple, el superpoder de llegir amb el llibre tancat, traspassant els fulls amb la mirada; d’altres tenien el superpoder d’estar mirant a l’infinit, o per la finestra, però no miraven a l’infinit: invisiblement els desfilaven davant dels ulls tot de lletres, frases, textos... Uns altres eren capaços de llegir amb el clatell, parlant amb el company del darrere, però de debò que no perdien pistonada; i d’altres, i aquest crec que era el poder més superpoder de tots, tenien la difícil habilitat de tenir els ulls perduts a la pagina 43 i, enmig d’aquell batibull d’imatges i lletres que no es corresponien amb res del que estàvem fent, eren capaços de concentrar-se i desxifrar el text de la pàgina 112, el que realment tocava... Us ho podeu imaginar?
Amb el pas dels dies ràpidament van anar apareixent altres superpoders: la capacitat de notar les gotes de pluja dins l’aula malgrat que no hi havia degoters, la qual cosa comportava que, quan  plovia, de sobte s’obria algun paraigües a classe. Jo, pobre mortal (expressió dedicada als alumnes de llatí), com que no entenia aquella sensibilitat extraordinària -m’atreviria a dir que divina-, enviava l’alumne i el paraigües en qüestió a entomar la pluja enmig del pati.
Un altre superpoder, que s’ha perpetuat fins a segon de Batxillerat, va relacionat amb l’ús de les tisores a les classes de llengua. Quan corregíem exercicis, en lloc de tenir a les mans un bolígraf d’un altre color hi tenien les tisores. Per què, això? Doncs he arribat a la conclusió que, per exemple, si algú amb aquest superpoder posa una “b” en lloc d’una “v”, pot retallar directament el pal de la "b" amb les tisores i així no gasta tinta. Sí, sí, així de fàcil i d’evident... He de confessar que jo, aleshores, encara no havia reflexionat sobre aquest superpoder i anava acumulant una considerable col·lecció de tisores; també, per això, vaig tenir la mala pensada de fer sortir un noi de classe amb l’encàrrec que tallés unes quantes flors silvestres del pati i en fes un ram per dur-lo a la Pili, que en aquell moment era la directora. Sort que al final ens va dur el ram a la classe perquè... havia tallat els geranis de les jardineres que teníem al passadís!
Com podeu comprendre, doncs, als que no tenim superpoders ens costa d’entendre aquestes capacitats gairebé sobrehumanes. Sí, diguem-ho clar: som gent de poca fe. En tot cas, des de llavors i cada setembre sens falta,  el primer dia de curs demano als nous alumnes que em facin saber si tenen algun d’aquests superpoders, no fos cas que em passés les classes avisant-los sense motiu... Ells riuen i es pensen que no hi sóc tota, però jo ja sé de què parlo!
Així doncs, nois i noies de 2n de Batxillerat, gràcies per ajudar-me a comprendre aquest superfenomen que es respira cada dia a les aules. Em vau fer obrir els ulls a una realitat desconeguda i, de debò, no ho oblidaré mai.

I ara seriosament. Espero que a partir d’ara sabreu utilitzar els superpoders que teniu tots... Potser no són ben bé els que he explicat però sé del cert que els teniu. N’estic plenament convençuda: tots diferents i diversos; uns, més a la vista; altres, més ocults; però tots, absolutament TOTS, especials i valuosos. Utilitzeu-los amb seny i que us ajudin a caminar per la vida. Si alguna vegada us fallen, busqueu bé i en descobrireu d’altres, o trobareu companys que us ajudaran amb els seus. Si cal, em podeu fer un truc, o un missatge al fèisbuc (ara ja no sereu alumnes i acceptaré la sol·licitud!) i us donaré un cop de mà. Que aneu, com diuen els versos de Martí i Pol, “de res a poc i sempre amb vent de cara”. Us desitjo tota la sort del món.

Vilablareix-La Sitja de Fornells, 27 de maig de 2016



1 comentari:

  1. Segur que primer van riure molt. I després, es van emocionar. Divertit i entranyable, Mercè.

    ResponSuprimeix