La invisibilitat de l'esport femení

Abans-d'ahir, diumenge 20 de gener, es va celebrar al pavelló de Fontajau, pràcticament ple de gom a gom, el campionat territorial de patinatge en la modalitat de xou. Hi van participar equips reconeguts internacionalment, com el grup de xou gran de l’Olot, campió i subcampió del món més d’una vegada, o el grup de xou petit del Blanes, campió d’Espanya i tercer d’Europa, que no va poder desplaçar-se al recent mundial de Nova Zelanda per raons econòmiques.  Fullejo, ahir al matí, el  Punt Avui i no hi trobo –i mira que m’hi esforço-  ni una trista notícia breu que en digui ben res (avui es veu que en parla però ja no és quan toca); això sí, hi ha mitja pàgina per a l’equip de futbol de la Jonquera i quasi mitja més per al Palamós, equips que, evidentment, em mereixen tot el respecte però ja voldrien tenir el reclam de públic i la categoria que va tenir diumenge el patinatge gironí on participaven equips de tot el territori (des del Girona, que tant a nivell juvenil com de xou gran va obtenir el segon lloc, fins al Guixolenc, el Llagostera, l’Hostalric o el Celrà), tots amb espectacles magnífics on es barreja l’art amb la tècnica esportiva i on es copsa una gran feina i un gran esforç al darrere de cadascun d’ells. I ja que els diaris (per sort, TV3 sí que va estar a l'alçada!) no donen el reconeixement que es mereixen a totes les patinadores i als pocs patinadors (certament i sap greu dir-ho, el patinatge és un esport majoritàriament femení) que diumenge van fer vibrar el pavelló de Fontajau, jo sí que vull, des d’aquí, felicitar tots els equips, entrenadors i famílies per la feina invisible, sacrificada i ben feta i per la il·lusió que tots, sense cap excepció, hi van posar. Una vegada més es demostra que, en aquest país, l’únic que compta és ser home i córrer esperitat darrere una pilota. Esportivament parlant, és clar.

(Text publicat al Punt Avui el dimecres 23 de gener de 2013)

El límit és el dolor

Avui fa quatre setmanes justes que, per primer cop a la vida (i espero que per últim), vaig anar lligada al darrere d'una ambulància fins a l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Vaig tastar l'eficiència del SEM, que només coneixia de les sèries mèdiques televisives, i la rapidesa dels serveis quan un arriba a Urgències a les nou del matí amb la classificació 1 que, traduïda a un català de carrer, significa "passar al davant de tot quisqui". D'aleshores ençà he visitat, sense passar al davant de ningú, especialistes diversos (el traumatòleg, el cirurgià maxil·lofacial, el dentista i, per descomptat, la metgessa de capçalera) i el temps ha anat posant les coses a lloc o, si més no, ho ha intentat, amb un elevat índex d'èxit que, potser aviat, serà gairebé complet. L'altre dia,  mentre el traumatòleg em posava el guix nou al braç i comentàvem el grau de mobilitat dels dits de la mà dreta, em va dir tot de passada: "el límit és el dolor". Aquesta oració, una copulativa tan simple, tan de manual, només pretenia donar-me una pauta física per a les tres properes setmanes, és a dir, si et fa mal no moguis la mà. Però no he parat de donar-hi voltes. Em sembla un pensament digne d'aquella saviesa popular, nascuda i pouada de la terra. Una reflexió que ens hauria de guiar sempre, que hauria de regir els nostres actes tant pel que fa a l'actitud que manifestem davant la vida com pel que fa al nostre comportament envers els altres. Si sabem que una emoció ens fa patir, que un record o un sentiment ens fan mal, no ens hi aturem: intentem assuavir-los, pair-los o, si no hi ha més remei, allunyar-los. Si sabem que amb la nostra manera de fer podem infligir dolor a un amic, a un fill, a un company, modifiquem-la. Si sabem que les nostres paraules fereixen, mesurem-les, i si els nostres gestos punxen, minimitzem-los... El proper dia li explicaré al traumatòleg tot el que ha donat de si la seva frase. O potser no, perquè tampoc no li tinc tanta confiança, però procuraré tenir-la molt en compte. Crec que és un bon propòsit per al 2013.

Vaig votar ERC

Sóc una exmilitant d'ERC. Vaig durar poc: vaig entrar amb la persecució de Carod i em vaig tornar "ecs!" amb el tristpartit de Montilla i companyia mentre em sentia dir: "I tu vés pagant la quota!"... Ara presto el vot a qui em sembla el millor postor. Diumenge vaig anar a votar amb la papereta d'ERC al sobre i la de SI a la bossa. I vaig optar pel que em semblava que seria un vot més útil per al país.  Al vespre, en veure la nova composició del parlament, tan sorprenent com inesperada, vaig pensar que realment el meu vot era on havia de ser. Avui ja no ho tinc tan clar. Entenc els arguments d'ERC en contra del pacte amb CIU, però que ningú no em digui que, en el fons, no hi rau el desig subliminal de garantir-se el suport d'aquí a quatre anys, perquè és així com funciona la política: les crisis anorreen els governs i qui no s'ha mullat pot recollir-ne els rèdits. Jo, com a ciutadana a peu pla, comprenc que els acostaments en polítiques socials entre les dues formacions són difícils però, també com a ciutadana a peu pla, veig clarament que la força de 71 diputats "pidolant" a Madrid no és la mateixa  que la de 50. I crec fermament que, a partir d'ara, haurem de pidolar encara molt més que abans perquè  ja vaig sentir la lectura que en feia la Cospedal, allà a les Espanyes, i  em va semblar que la referència als 24 escons independentistes d'ERC i de les CUP brillava per la seva absència, en una proporcionalitat inversa a la lluïssor del bòtox i la pell tibant de l'Alícia aquella mateixa nit electoral. 

Bé, en tot cas, només he de dir que estic convençuda que una àmplia majoria dels votants (no parlo de militants) d'ERC hauríem entès el pacte, ens hauríem fet càrrec dels condicionants i de les retallades -inevitables però molt matisables en la nova conjuntura-, i de les cessions i de les concessions en un i altre sentit. I també estic convençuda que segurament, tot i que la recessió no s'atura i vindran temps encara més difícils, els hauríem revalidat la confiança més endavant, valorant el compromís, la generositat i, sobretot, el preu tan alt que havien estat disposats a pagar... Sospito que la decisió ens -i els- farà més mal que bé, però, ep!, és tan sols la meva humil opinió.

El pèndol de la vida

S'acaben les Fires, no sé si com un preludi de la fosca i del fred hivernal que han de venir o com una obertura simfònica de tots els elements que configuren la tardor més crua: les nits sota zero i el vent glaçat llepant les postes rogenques. El bullici d'aquests dies encara surarà en l'aire uns quants vespres més, juntament amb la flaire calenta de xurros i castanyes i els colors, ara més exòtics que vint anys enrere, dels núvols de sucre sota els plàtans de la Devesa. Mentrestant, els castanyers d'índies s'acaben d'alliberar de castanyes bordes i pellofes que ja fa dies que omplen els carrers de la ciutat i tots els camins porten no a Roma ans a Betlem, que Nadal és a la cantonada. I no sé què ho fa que el pas de temps no me'l marca ni la primavera ni sant Joan, sinó sant Narcís, primer, i el pessebre, després, com un pèndol indefugible. I novembre i desembre em submergeixen en un estat malenconiós, gairebé malaltís, en evocar-me imatges llunyanes, i alhora vivíssimes, fetes d'escapçalls del passat, de records encesos que flamegen a la memòria, d'errors que ja no es poden esmenar, de moments feliços gravats amb foc a les profunditats de l'ànima, d'oportunitats qui sap si desaprofitades, d'il·lusions tan recreades que quasi semblen reals, de preguntes persistents amb respostes impossibles... Un any més, en el seu exercici estacional inexorable, el fred que arriba segellarà sota una fràgil llenca de glaç tot el que hem guanyat i, també, tot el que hem perdut.

Departament d’Ensenyament i tradició

La meva carta apareguda avui al Punt Avui:

Sóc mare de dues nenes que estudien a l’institut de Vilablareix on, aquest curs, com a molts instituts de les comarques gironines, l’horari és intensiu. Aquest fet suposa que, entre que surten de classe, pugen al transport escolar, baixen a la parada i caminen fins a casa, cada dia arriben a quarts de quatre. Tot i que em sembla bé la jornada intensiva, crec que seria molt millor poder arribar un xic abans. Sé que es va demanar, des del centre educatiu, poder escurçar a cinquanta-cinc minuts les darreres sessions del matí i així es podia guanyar un quart, però aquesta petició no va ser atesa per la delegació d’Ensenyament. Tot i així, a instituts de Figueres, Banyoles, Celrà, La Bisbal, Santa Coloma..., se’ls ha autoritzat a suprimir cinc minuts d’algunes classes. M’informo de la qüestió i es veu que se’ls ha concedit aquest privilegi perquè, en aquests llocs, “és tradició fer-ho així”.  Ah! Una raó profunda. L’institut de Vilablareix tot just és el cinquè curs que funciona i, evidentment, de tradicions, ben poques. De fet, per no tenir, no tenen ni edifici... Això, però, em fa adonar del pes tan important de la tradició en el Departament d’Ensenyament. Per aquesta raó, no paro de preguntar-me com és que la meva filla ha estat tres setmanes sense professor de Ciències Naturals si, abans, era tradició cobrir les baixes del professorat amb certa celeritat... Deu ser que hi ha tradicions i tradicions hi ha.

El "día de la Patrona"

Els records més vius sobre la festa que alguns celebren avui són tots de la meva infantesa. No us sabria dir què vaig fer l'any passat, ni fa cinc anys, però sí el que feia quan tenia deu anys, i onze, i dotze... El dia del Pilar era com un diumenge però amb un plus: hi havia l'aperitiu al quarter de la guàrdia civil. No s'hi podia anar sense haver anat abans a la missa en honor a la Patrona: fa lleig, ens hauria dit la meva mare, presentar-se al vermut i no haver acomplert les obligacions religioses prèvies. Això, però, per a mi no era cap càrrega, ans el contrari: amb el cor de nois i noies anàvem a cantar la missa, i cantar sempre és un plaer. L'església era plena a vessar i, a primera fila, la caserna en pes (el pes que tenia en un poble de set-cents habitants, que devia correspondre a cinc o sis guàrdies i les seves famílies) em sorprenia amb els tricornis lluents i, potser (això no ho recordo bé), els uniformes de gala o nets de trinca. El mossèn, aquell dia, oficiava en castellà però nosaltres cantàvem en català i  ningú no ens hi va posar mai cap problema, ben a l'inrevés: uns dies abans de la data, les dones dels guàrdies ja ens preguntaven si aniríem a cantar a la missa i ho feien amb ànim decidit i amb aquell català empeltat de fonètica castellana que havien après a la fleca, al carrer, parlant amb les veïnes. I just després de l'"Aneu-vos-en en pau!- Amén" (que deuria ser Id en paz!-Amén) ja ens recordaven que hi havia l'aperitiu a punt al quarter. En aquelles taules llargues i ben parades que havien muntat a la planta baixa, al costat de les oficines, no hi faltava de res: truita de patates, croquetes, fuet, olives farcides, ganxitos, cloïsses, trinaranjus, mirindes, un fino español per als adults i tot de menges paradisíaques, als ulls d'un infant, que només s'esdevenien en ocasions especials. Els nens corríem "como Pedro por su casa", farts de jugar en aquells espais quan, dia sí, dia també, hi anàvem a buscar els nostres companys d'escola i pujàvem al primer pis a berenar a casa d'alguna amiga per després baixar a investigar als calabossos on no hi vaig veure mai ningú tancat. Després, sortíem a amagar-nos pels immensos camps que hi havia al davant d'aquella construcció custodiada sempre pel guàrdia "de puertas" i que, de lluny, constituïa una taca, blanca i lluminosa, adossada en l'últim carrer del nucli antic, com ara, tot i que el color ja és esmorteït i l'edifici a punt d'esfondrar-se. 

M'agrada poder tenir aquest record del dotze d'octubre i també d'alguns guàrdies de Bàscara, ben lluny dels records de la guàrdia civil que podien tenir els meus avis o que poden tenir els meus pares. També m'agrada pensar que aquells nens de la caserna, que encara veig de tant en tant i que sento com parlen en català amb els seus fills, s'estimen el país tant com jo i segurament votaran a favor de la independència en el referèndum. Perquè els estats s'entenen a partir d'estructures polítiques però les pàtries només s'entenen amb el cor.

La música que ens duu els vius i els morts

La setmana passada vaig posar un parell de Cds de música barroca al cotxe, com a solució d'urgència... De vegades tinc les connexions neuronals a punt d'una tempesta elèctrica, sobretot quan tota la trepa es baralla just al darrere del seient del conductor pel motiu més inversemblant que us pugueu imaginar. Aleshores, si finalment aconsegueixo quedar-me sola dins aquell redós de pau amb quatre rodes, necessito respirar fondo unes quantes vegades abans de tornar a engegar. Posar la tertúlia matinal a la ràdio no és garantia de tranquil·litat, ja que algunes intervencions aconsegueixen elevar a categoria d'emergència climatològica nacional la meva íntima tempesta anterior i, de bon matí, tampoc no és qüestió d'avisar els serveis de seguretat ni d'arribar a la feina carregada d'energia negativa. Així doncs que deixo estar la política, el país, l'euro, la prima (la de risc i la de l'alt càrrec del PP que, estranyament, ha trobat feina), i escolto el Concert per a dues mandolines de Vivaldi,  per recuperar la calma. O una suite de Bach. O el Cànon de Pachelbel, que també és en aquest Cd. Avui, escoltant aquesta peça tan famosa, tan sentida, tan utilitzada, tan popularitzada, tan versionada, tan tan-de-tot, m'ha vingut al cap una tarda d'un divendres de ja fa molts anys. I m'han desfilat per la ment i el cor imatges estimades de persones estimades, retalls lúcids de maig plens d'històries i somriures ja esvaïts per sempre. I m'han saltat quatre llàgrimes, gens amargants, però. És el que té la música: aquest poder i aquesta força... Els meus vius i els meus morts. Tots eren allà, expectants, a dins del Cànon.