La setmana passada vaig posar un parell de Cds de música barroca al cotxe, com a solució d'urgència... De vegades tinc les connexions neuronals a punt d'una tempesta elèctrica, sobretot quan tota la trepa es baralla just al darrere del seient del conductor pel motiu més inversemblant que us pugueu imaginar. Aleshores, si finalment aconsegueixo quedar-me sola dins aquell redós de pau amb quatre rodes, necessito respirar fondo unes quantes vegades abans de tornar a engegar. Posar la tertúlia matinal a la ràdio no és garantia de tranquil·litat, ja que algunes intervencions aconsegueixen elevar a categoria d'emergència climatològica nacional la meva íntima tempesta anterior i, de bon matí, tampoc no és qüestió d'avisar els serveis de seguretat ni d'arribar a la feina carregada d'energia negativa. Així doncs que deixo estar la política, el país, l'euro, la prima (la de risc i la de l'alt càrrec del PP que, estranyament, ha trobat feina), i escolto el Concert per a dues mandolines de Vivaldi, per recuperar la calma. O una suite de Bach. O el Cànon de Pachelbel, que també és en aquest Cd. Avui, escoltant aquesta peça tan famosa, tan sentida, tan utilitzada, tan popularitzada, tan versionada, tan tan-de-tot, m'ha vingut al cap una tarda d'un divendres de ja fa molts anys. I m'han desfilat per la ment i el cor imatges estimades de persones estimades, retalls lúcids de maig plens d'històries i somriures ja esvaïts per sempre. I m'han saltat quatre llàgrimes, gens amargants, però. És el que té la música: aquest poder i aquesta força... Els meus vius i els meus morts. Tots eren allà, expectants, a dins del Cànon.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada