Aquest matí, tot conduint cap a Bàscara, m'ha sobtat més que mai la buguenvíl·lia del Mas dels frares. Plovinejava i la imatge devastada d'aquest mas, reformat poc abans que l'ampliació de la carretera exigís el seu enderroc, s'alçava a l'esquerra, retallada en un cel tèrbol assetjat per núvols de plom. Cada vegada que passo per aquest punt, les finestres, ja sense batents, i les parets, arrebossades només de morter, presagien l'assolament que, just aleshores, es comença a obrir davant dels ulls dels que hi circulem: les obres perpètuament aturades de la N-II, instal·lades sense manies en un territori més trinxat per la política que no pas per les màquines ara inexistents, vesteixen d'indigència uns turons que havien estat ufanosos i verds. Tot i així, avui, el paisatge oferia un contrast brutal entre la grisor del dia i l'esclat magenta de la buguenvíl·lia, com un punt de llum enmig de la foscor. De tornada, ja no he vist la casa ni l'esplendor porpra de la planta arrapada al mur. He passat la tarda a Granollers, cantant amb els companys del Cor de cambra a la III Temporada de Música sacra i no he pensat més ni en aquell magnífic joc de colors ni en la grisor -ara, metafòrica- de la jornada electoral. Fins ara. Fins que fa una estona, en arribar a casa, una tristor democràtica, com el presagi de l'assolament de la N-II, m'ha colpejat amb tota la seva força. Només espero trobar, en algun moment dels que s'han d'esdevenir, la claror púrpura de la buguenvíl·lia. I desitjo que sigui aviat.