Si m'enyorava de l'Empordà, aquest ha estat un cap de setmana per apaivagar la nostàlgia... Comences el dissabte al matí caminant pel Cap de Creus, olorant, sentint, embadalint-te, mirant, també, on poses els peus, que en alguns llocs no s'hi val a badar!, deixant-te seduir pel color de l'aigua i per l'horitzó una mica encalitjat, observant els crostons erosionats que, sobretot cap a la Punta, semblen gelosies amb un punt modernista. Continues amb un breu puja-i-baixa (per què no existeix, aquest mot, al diccionari?) a Port-lligat. A Cadaqués ja ni et pares perquè un dissabte de juliol a migdia te l'imagines intransitable. Tornes a enfilar amunt i davalles per poder resseguir la falda de la serra de Verdera: Palau, Pau, breu incursió a Vilaüt... Dines a Vilajuïga i, a quarts de tres, entres a Garriguella on l'excelsa avinguda de plàtans et sorprèn una vegada més, com sempre, i també, com sempre, penses en la immensa sort que han fet de conservar la volta verda que, sense remei, et remet a Orfes, amb el seu encara més impressionant passeig de plàtans. Agafes la carretera vella de Peralada i els rosts daurats et recorden que la quietud de primera hora de la tarda només deu ser trencada per la monodia dels grills, però com que fa un juliol descafeïnat (que ja t'està bé) i ets dins del cotxe amb l'aire condicionat, ni tan sols et sembla que a fora sigui estiu... Penses en el juliol roent de l'any passat i t'escanya el record de l'incendi: tornes a notar aquella nosa indigesta al pit, que tardarà molta estona a marxar. Finalment arribes a la carretera de Llançà i topes amb la quotidianitat: enfiles fins a la N-II i, al cap de tres quarts d'hora, llegeixes l'Infern de Dante estirada al sofà; sabent-te molt greu per l'Alighieri, et cau el llibre de les mans i t'adorms un moment, o dos, entre els trons de la tempesta que s'acosta i la música de Festa Major que arriba de l'espectacle esportiu (rítmica, patinatge...) que se celebra al pavelló de Quart. Després d'una tarda tranquil·la i d'un berenar-sopar poc elaborat, et dutxes i, pensant que l'espectacle se suspendrà per culpa de la pluja, canvies el cap de Creus per les Gavarres i aterres al Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, com si volguessis tancar l'Empordà en una abraçada. A l'Espai Port -ja no plou- representen, sota la direcció d'Elisenda Roca, T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré, una obra irònica -amb un polsim tràgic- sobre les etapes de l'amor i de la vida, a mig camí entre la comèdia i el musical. Quatre actors (la Mercè Martínez, que és l'única que coneixes, t'enamora quan canta) i dos músics, tots magnífics, i uns diàlegs lúcids, intel·ligents i brillants et fan cloure el dia amb un somriure. L'endemà, encara, toca més ruta per l'Empordà: parada a Vilaür, per recollir la Mar i l'Emma, que havien anat al correfoc, i carretera fins a la Bisbal, on l'Èlia i l'Ona eren a la Fira del Circ, per acabar amb un dinar a Platja d'Aro. Aquesta, però, ja seria una altra història.
dilluns, 22 de juliol del 2013
dimecres, 17 de juliol del 2013
No amb el cap. Amb el cor.
Hi ha coses, a la vida, que potser no hauríem de fer. Segurament no les hauríem ni de fer, ni de dir, ni d'imaginar, per molt que les sentim... Ens les hauríem de guardar secretament perquè ningú no en tingués la més mínima sospita. Hi ha gent que en sap, de guardar-s'ho tot. Hi ha gent que és capaç de mantenir una postura neutra. Jo, no. No n'he sabut mai. De vegades, segurament la majoria, això m'ha perjudicat: sempre em va més de pressa el cor que el cap. És allò que diu la Mafalda: just un segon després de donar la resposta equivocada et ve al cap la correcta... De vegades, però, actuar empesa pel que et dicta el cor i anar amb el lliri a la mà també m'ha reportat grans satisfaccions. Recordo que fa molts anys, a Bellaterra, vaig regalar un llibre com a regal de comiat. El destinatari: en Pep, un estudiant entranyable de veterinària, molt amic d'una de les meves companyes de pis, i amb qui havíem compartit sopars de colles i, de vegades, lectures i altres petites confidències. Un dia vam parlar del Te deix, amor, la mar com a penyora de la Carme Riera, que, en aquella època, encara era una certa revolució literària, i en Pep em va dir que li havia agradat molt però l'havia perdut. Érem a finals de juny i ell estava fent els darrers exàmens de la carrera: acabava cinquè i se n'aniria cap al Bages i, potser mai més, no ens tornaríem a veure. Me'n vaig anar a la llibreria de la facultat i vaig comprar el llibre perdut on, no vaig poder evitar-ho, li vaig escriure quatre ratlles... Encara ens vam veure anys després, al casament de la Marta, i ens hem retrobat pel fèisbuc. I m'ha dit que s'ha llegit la meva novel·la i que hi ha vist reflectida la persona que li va escriure (jo ja no ho recordava) que no tornés a perdre el llibre perquè, si no, "d'aquí a deu anys ja no et recordaràs de mi". D'això en fa més de vint. I hem xatejat com si fos ahir. Me n'alegro d'haver fet el que em va sortir del cor. Ara, cada vegada em passa més. Deu ser l'edat, però... Que voleu dir que als altres no els agrada conèixer els sentiments positius que tenim envers ells encara que, en el pitjor dels casos, no els comparteixin gens ni mica?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)