Vaig votar ERC

Sóc una exmilitant d'ERC. Vaig durar poc: vaig entrar amb la persecució de Carod i em vaig tornar "ecs!" amb el tristpartit de Montilla i companyia mentre em sentia dir: "I tu vés pagant la quota!"... Ara presto el vot a qui em sembla el millor postor. Diumenge vaig anar a votar amb la papereta d'ERC al sobre i la de SI a la bossa. I vaig optar pel que em semblava que seria un vot més útil per al país.  Al vespre, en veure la nova composició del parlament, tan sorprenent com inesperada, vaig pensar que realment el meu vot era on havia de ser. Avui ja no ho tinc tan clar. Entenc els arguments d'ERC en contra del pacte amb CIU, però que ningú no em digui que, en el fons, no hi rau el desig subliminal de garantir-se el suport d'aquí a quatre anys, perquè és així com funciona la política: les crisis anorreen els governs i qui no s'ha mullat pot recollir-ne els rèdits. Jo, com a ciutadana a peu pla, comprenc que els acostaments en polítiques socials entre les dues formacions són difícils però, també com a ciutadana a peu pla, veig clarament que la força de 71 diputats "pidolant" a Madrid no és la mateixa  que la de 50. I crec fermament que, a partir d'ara, haurem de pidolar encara molt més que abans perquè  ja vaig sentir la lectura que en feia la Cospedal, allà a les Espanyes, i  em va semblar que la referència als 24 escons independentistes d'ERC i de les CUP brillava per la seva absència, en una proporcionalitat inversa a la lluïssor del bòtox i la pell tibant de l'Alícia aquella mateixa nit electoral. 

Bé, en tot cas, només he de dir que estic convençuda que una àmplia majoria dels votants (no parlo de militants) d'ERC hauríem entès el pacte, ens hauríem fet càrrec dels condicionants i de les retallades -inevitables però molt matisables en la nova conjuntura-, i de les cessions i de les concessions en un i altre sentit. I també estic convençuda que segurament, tot i que la recessió no s'atura i vindran temps encara més difícils, els hauríem revalidat la confiança més endavant, valorant el compromís, la generositat i, sobretot, el preu tan alt que havien estat disposats a pagar... Sospito que la decisió ens -i els- farà més mal que bé, però, ep!, és tan sols la meva humil opinió.

S'ha mort la mona Cheetah

A quarts de dotze m'assec al sofà per intentar posar-me al dia, en una de les periòdiques reemissions del 3/24, del que ha passat al món mentre ens perdem en les múltiples obligacions d'aquestes dates. Evidentment, m'interessava escoltar què deia el conseller Mas-Colell respecte dels impagaments als funcionaris i també em volia assabentar de quin interès haurà de pagar la Generalitat pel crèdit que ha obtingut del Banc de Sabadell ("no arriba al 6%", han dit)... Em comença a pujar la mosca al nas perquè no entenc com el Banc Central Europeu ofereix crèdit a bancs i caixes a l'1% d'interès i la Unió Europea és incapaç de marcar un límit màxim (el 4%, per exemple) a aquesta colla d'usurers (permeteu-me la paraula però tal i com estan les coses em sembla, tot plegat, un abús). Després d'aquesta notícia, ja surten els comptes de la Casa Reial i els negocis tèrbols del marit de la Infanta. I, encara no refeta dels vuit milions que ens costa la monarquia (es veu que encara ens n'hem de felicitar perquè als britànics els costa gairebé cinc vegades més), surten els vestits del cas Gurtel i no sé quins intríngulis econòmics de l'antic ministre José Blanco. Buf, quin cansament!. La mateixa brutícia de cada dia. De sobte, però, en els titulars inferiors que no s'aturen, llegeixo, ras i curt: "ha mort la mona Cheetah". Tardo uns segons a associar la Cheetah amb aquella Xita del meu Tarzan i tot seguit ho comento en veu alta. Devia ser molt gran, diu en Jordi. Em sap greu per la mona però aquesta notícia "sorpresa", enmig de tanta misèria política, reiterativa i poc fructífera, ha estat una alenada d'aire fresc al pensament, com si el record dels salts de liana en liana en aquella selva verge encomanessin una mica de puresa, una mica d'oxigen no contaminat... Gràcies, Cheetah!

La buguenvíl·lia del Mas dels frares

Aquest matí, tot conduint cap a Bàscara, m'ha sobtat més que mai la buguenvíl·lia del Mas dels frares. Plovinejava i la imatge devastada d'aquest mas, reformat poc abans que l'ampliació de la carretera exigís el seu enderroc, s'alçava a l'esquerra, retallada en un cel tèrbol assetjat per núvols de plom. Cada vegada que passo per aquest punt, les finestres, ja sense batents, i les parets, arrebossades només de morter, presagien l'assolament que, just aleshores, es comença a obrir davant dels ulls dels que hi circulem: les obres perpètuament aturades de la N-II, instal·lades sense manies en un territori més trinxat per la política que no pas per les màquines ara inexistents, vesteixen d'indigència uns turons que havien estat ufanosos i verds. Tot i així, avui, el paisatge oferia un contrast brutal entre la grisor del dia i l'esclat magenta de la buguenvíl·lia, com un punt de llum enmig de la foscor. De tornada, ja no he vist la casa ni l'esplendor porpra de la planta arrapada al mur. He passat la tarda a Granollers, cantant amb els companys del Cor de cambra a la III Temporada de Música sacra i no he pensat més ni en aquell magnífic joc de colors ni en la grisor -ara, metafòrica- de la jornada electoral. Fins ara. Fins que fa una estona, en arribar a casa, una tristor democràtica, com el presagi de l'assolament de la N-II, m'ha colpejat amb tota la seva força. Només espero trobar, en algun moment dels que s'han d'esdevenir, la claror púrpura de la buguenvíl·lia. I desitjo que sigui aviat.