La invisibilitat de l'esport femení

Abans-d'ahir, diumenge 20 de gener, es va celebrar al pavelló de Fontajau, pràcticament ple de gom a gom, el campionat territorial de patinatge en la modalitat de xou. Hi van participar equips reconeguts internacionalment, com el grup de xou gran de l’Olot, campió i subcampió del món més d’una vegada, o el grup de xou petit del Blanes, campió d’Espanya i tercer d’Europa, que no va poder desplaçar-se al recent mundial de Nova Zelanda per raons econòmiques.  Fullejo, ahir al matí, el  Punt Avui i no hi trobo –i mira que m’hi esforço-  ni una trista notícia breu que en digui ben res (avui es veu que en parla però ja no és quan toca); això sí, hi ha mitja pàgina per a l’equip de futbol de la Jonquera i quasi mitja més per al Palamós, equips que, evidentment, em mereixen tot el respecte però ja voldrien tenir el reclam de públic i la categoria que va tenir diumenge el patinatge gironí on participaven equips de tot el territori (des del Girona, que tant a nivell juvenil com de xou gran va obtenir el segon lloc, fins al Guixolenc, el Llagostera, l’Hostalric o el Celrà), tots amb espectacles magnífics on es barreja l’art amb la tècnica esportiva i on es copsa una gran feina i un gran esforç al darrere de cadascun d’ells. I ja que els diaris (per sort, TV3 sí que va estar a l'alçada!) no donen el reconeixement que es mereixen a totes les patinadores i als pocs patinadors (certament i sap greu dir-ho, el patinatge és un esport majoritàriament femení) que diumenge van fer vibrar el pavelló de Fontajau, jo sí que vull, des d’aquí, felicitar tots els equips, entrenadors i famílies per la feina invisible, sacrificada i ben feta i per la il·lusió que tots, sense cap excepció, hi van posar. Una vegada més es demostra que, en aquest país, l’únic que compta és ser home i córrer esperitat darrere una pilota. Esportivament parlant, és clar.

(Text publicat al Punt Avui el dimecres 23 de gener de 2013)