De l'Acústica i l'acústica de Sílvia Pérez Cruz

Això de l’Acústica de Figueres dóna per a molt.  Al concert de la Sílvia Pérez Cruz, en un d’aquells silencis tan densos -i que diuen tant!- enmig d’una cançó, una espontània va cridar: “la guitarra està massa forta!”. Renoi, era veritat! Va verbalitzar el que tot el teatre pensava, però, és clar, no era el moment: va trencar tota la màgia i, de ben segur, la concentració dels artistes. Quan la cançó es va acabar, el públic va respondre amb grans aplaudiments al guitarrista, la Sílvia Pérez Cruz va amorosir la situació amb quatre paraules molt ben dites i, encara després, just en encetar l’altre tema, una nova espontània va saltar a la defensa dels músics... Tants anys anant a concert i això encara no ho havia vist mai: el concepte “galliner” fet realitat, estenent-se per les llotges i la platea del Teatre Jardí!

En tot cas i sense treure mèrit a un concert preciós, no es pot negar que en alguns moments el so era massa potent i de vegades s’acoblava i esdevenia molest. A la sortida del concert vaig comentar-ho amb altra gent –volia corroborar que no fos una impressió personal meva- i també havien tingut la mateixa sensació... Eren dos artistes i com a molt dos o tres micròfons: no pot ser tan difícil ajustar el balanç (jo no ho sabria fer, és clar, però jo no sóc tècnic de so).

La veritat, però, és que els desajustaments amb la intensitat s’han generalitzat els darrers anys: teatres, cinemes, conferències... Es veu que necessitem més decibels. I tot perquè algú ha interioritzat de ple aquella cita de Rousseau que li van fer aprendre a l’institut -“l’home és sord per naturalesa”- i ha decidit solucionar el problema apujant el volum fins que el so esdevé, molt sovint, soroll. Només li voldria aclarir a aquest algú, per si em llegeix, que aquell dia a classe devia patir algun trastorn acústic: Rousseau deia “bo”, no pas “sord”.

Carta publicada al Diari de Girona i al PuntAvui el 2 de setembre de 2014

Me encantó conocerte

62955 i quatre números més: Buenos días gallega. Supongo que ya estarás llegando. Te deseo unas vacaciones maravillosas y un gran reencuentro con tu hija. Disfruta mucho. Me encantó conocerte. Hasta pronto.

Jo: Creo que te has equivocado de número

62955....: Jjj lo siento entonces

Jo: No pasa nada. Te lo he dicho para que sepas que el mensaje no ha llegado a quien debía.

62955...: Muchas gracias.

Aquesta és la conversa, absolutament real, que he mantingut per WhatsApp aquest matí. M'ha fet somriure perquè m'ha recordat el començament de Contra el vent del nord (en  aquesta novel·la l'error parteix d'un correu electrònic), i perquè he vist que hauria estat molt fàcil conversar amb aquest personatge anònim que jo m'he imaginat home i de mitjana edat (per a més detalls, entre 45 i 50), però que podria no superar els quaranta anys o ratllar la seixantena  i ser perfectament una dona. I perquè, la veritat, he trobat que era un missatge bonic, fresc, amb una certa càrrega emotiva que donava peu que la gallega el respongués i es pogués mantenir algun tipus de contacte i, qui sap si, coincidir més endavant.

Pateixo una mica perquè el meu anònim devia apuntar el telèfon malament i potser la gallega en qüestió no sabrà mai d'aquests sentiments que s'intueixen a través dels mots. A mi, però, el missatge m'hauria arribat al cor. Si algú -home o dona- m'escriu aquestes quatre frases tan sanes, acabades amb "Me encantó conocerte", tingueu per segur que jo també estaria encantada d'haver-lo conegut, us ho dic ben de debò, perquè... Com és que no ens les diguem més sovint, aquestes coses?

TGV. Bàscara. París: Qui vol anar-hi tan de pressa?

Situem-nos al Prat de Bàscara, de cares a la porta de l’església. A l’esquerra, a la banda de la muralla, hi ha unes escales amb un mirador. M’hi he enfilat centenars de vegades cap al tard, per mirar l’aigua de plata quan el sol declina. Estaria bé que us hi enfiléssiu i miréssiu la resclosa: sempre havia pensat que era l’indret més bell del meu poble. Aleshores és el moment de llegir aquest text, que vaig escriure un vespre d'hivern de fa anys, quan tot just el TGV es començava a planificar...

Qui vol anar a París tan de pressa?

Hora foscant. La resclosa de Bàscara es presenta magnífica. Gairebé un miratge. L'escuma arrissada del Fluvià recull tots els colors de les darreres lluors del dia. Des del mirador, respirant el fred del gener, contemplar aquest paisatge amb tota la seva magnificència m'omple de serenor i em fa adonar, encara més, de la petitesa humana. Lluny, el campanar de Parets d'Empordà es retalla a contraclaror prop de l'estesa verda de l'aigua... En quin punt, entre la resclosa i el campanar, m'he d'imaginar la via del TGV? Sí que en som, de petits, per malversar tanta bellesa! No fa gaire vaig viatjar a París amb cotxe i, realment, el trajecte es va fer una mica llarg, però quan hom fa aquest tipus de viatge és perquè té vacances i pot deixar la pressa a casa; en moments així, gaudir del recorregut també pot formar part de l'aventura. Hi ha, però, altres opcions més immediates: un avió des de l'aeroport de Girona, o des de Barcelona, o un tren amb cabines on fer nit i despertar-se al matí a la ciutat de les llums... Des de la meva insignificança em pregunto quants ciutadans "normals" tenim tanta necessitat d'aquest tren per arribar més ràpidament a Europa, quants cops a l'any, o a la nostra vida, utilitzarem aquesta obra ingent que hipotecarà el territori pels segles dels segles? Des de la meva ingenuïtat em pregunto quants interessos econòmics, ben lluny dels que podem copsar la gent corrent, hi ha en joc, quants suborns, quanta mentida... Perquè, amb les opcions ràpides ja existents i amb el temps que tenim, quan el tenim, qui vol anar a París tan de pressa?