Vaig votar ERC

Sóc una exmilitant d'ERC. Vaig durar poc: vaig entrar amb la persecució de Carod i em vaig tornar "ecs!" amb el tristpartit de Montilla i companyia mentre em sentia dir: "I tu vés pagant la quota!"... Ara presto el vot a qui em sembla el millor postor. Diumenge vaig anar a votar amb la papereta d'ERC al sobre i la de SI a la bossa. I vaig optar pel que em semblava que seria un vot més útil per al país.  Al vespre, en veure la nova composició del parlament, tan sorprenent com inesperada, vaig pensar que realment el meu vot era on havia de ser. Avui ja no ho tinc tan clar. Entenc els arguments d'ERC en contra del pacte amb CIU, però que ningú no em digui que, en el fons, no hi rau el desig subliminal de garantir-se el suport d'aquí a quatre anys, perquè és així com funciona la política: les crisis anorreen els governs i qui no s'ha mullat pot recollir-ne els rèdits. Jo, com a ciutadana a peu pla, comprenc que els acostaments en polítiques socials entre les dues formacions són difícils però, també com a ciutadana a peu pla, veig clarament que la força de 71 diputats "pidolant" a Madrid no és la mateixa  que la de 50. I crec fermament que, a partir d'ara, haurem de pidolar encara molt més que abans perquè  ja vaig sentir la lectura que en feia la Cospedal, allà a les Espanyes, i  em va semblar que la referència als 24 escons independentistes d'ERC i de les CUP brillava per la seva absència, en una proporcionalitat inversa a la lluïssor del bòtox i la pell tibant de l'Alícia aquella mateixa nit electoral. 

Bé, en tot cas, només he de dir que estic convençuda que una àmplia majoria dels votants (no parlo de militants) d'ERC hauríem entès el pacte, ens hauríem fet càrrec dels condicionants i de les retallades -inevitables però molt matisables en la nova conjuntura-, i de les cessions i de les concessions en un i altre sentit. I també estic convençuda que segurament, tot i que la recessió no s'atura i vindran temps encara més difícils, els hauríem revalidat la confiança més endavant, valorant el compromís, la generositat i, sobretot, el preu tan alt que havien estat disposats a pagar... Sospito que la decisió ens -i els- farà més mal que bé, però, ep!, és tan sols la meva humil opinió.

El pèndol de la vida

S'acaben les Fires, no sé si com un preludi de la fosca i del fred hivernal que han de venir o com una obertura simfònica de tots els elements que configuren la tardor més crua: les nits sota zero i el vent glaçat llepant les postes rogenques. El bullici d'aquests dies encara surarà en l'aire uns quants vespres més, juntament amb la flaire calenta de xurros i castanyes i els colors, ara més exòtics que vint anys enrere, dels núvols de sucre sota els plàtans de la Devesa. Mentrestant, els castanyers d'índies s'acaben d'alliberar de castanyes bordes i pellofes que ja fa dies que omplen els carrers de la ciutat i tots els camins porten no a Roma ans a Betlem, que Nadal és a la cantonada. I no sé què ho fa que el pas de temps no me'l marca ni la primavera ni sant Joan, sinó sant Narcís, primer, i el pessebre, després, com un pèndol indefugible. I novembre i desembre em submergeixen en un estat malenconiós, gairebé malaltís, en evocar-me imatges llunyanes, i alhora vivíssimes, fetes d'escapçalls del passat, de records encesos que flamegen a la memòria, d'errors que ja no es poden esmenar, de moments feliços gravats amb foc a les profunditats de l'ànima, d'oportunitats qui sap si desaprofitades, d'il·lusions tan recreades que quasi semblen reals, de preguntes persistents amb respostes impossibles... Un any més, en el seu exercici estacional inexorable, el fred que arriba segellarà sota una fràgil llenca de glaç tot el que hem guanyat i, també, tot el que hem perdut.

Departament d’Ensenyament i tradició

La meva carta apareguda avui al Punt Avui:

Sóc mare de dues nenes que estudien a l’institut de Vilablareix on, aquest curs, com a molts instituts de les comarques gironines, l’horari és intensiu. Aquest fet suposa que, entre que surten de classe, pugen al transport escolar, baixen a la parada i caminen fins a casa, cada dia arriben a quarts de quatre. Tot i que em sembla bé la jornada intensiva, crec que seria molt millor poder arribar un xic abans. Sé que es va demanar, des del centre educatiu, poder escurçar a cinquanta-cinc minuts les darreres sessions del matí i així es podia guanyar un quart, però aquesta petició no va ser atesa per la delegació d’Ensenyament. Tot i així, a instituts de Figueres, Banyoles, Celrà, La Bisbal, Santa Coloma..., se’ls ha autoritzat a suprimir cinc minuts d’algunes classes. M’informo de la qüestió i es veu que se’ls ha concedit aquest privilegi perquè, en aquests llocs, “és tradició fer-ho així”.  Ah! Una raó profunda. L’institut de Vilablareix tot just és el cinquè curs que funciona i, evidentment, de tradicions, ben poques. De fet, per no tenir, no tenen ni edifici... Això, però, em fa adonar del pes tan important de la tradició en el Departament d’Ensenyament. Per aquesta raó, no paro de preguntar-me com és que la meva filla ha estat tres setmanes sense professor de Ciències Naturals si, abans, era tradició cobrir les baixes del professorat amb certa celeritat... Deu ser que hi ha tradicions i tradicions hi ha.

El "día de la Patrona"

Els records més vius sobre la festa que alguns celebren avui són tots de la meva infantesa. No us sabria dir què vaig fer l'any passat, ni fa cinc anys, però sí el que feia quan tenia deu anys, i onze, i dotze... El dia del Pilar era com un diumenge però amb un plus: hi havia l'aperitiu al quarter de la guàrdia civil. No s'hi podia anar sense haver anat abans a la missa en honor a la Patrona: fa lleig, ens hauria dit la meva mare, presentar-se al vermut i no haver acomplert les obligacions religioses prèvies. Això, però, per a mi no era cap càrrega, ans el contrari: amb el cor de nois i noies anàvem a cantar la missa, i cantar sempre és un plaer. L'església era plena a vessar i, a primera fila, la caserna en pes (el pes que tenia en un poble de set-cents habitants, que devia correspondre a cinc o sis guàrdies i les seves famílies) em sorprenia amb els tricornis lluents i, potser (això no ho recordo bé), els uniformes de gala o nets de trinca. El mossèn, aquell dia, oficiava en castellà però nosaltres cantàvem en català i  ningú no ens hi va posar mai cap problema, ben a l'inrevés: uns dies abans de la data, les dones dels guàrdies ja ens preguntaven si aniríem a cantar a la missa i ho feien amb ànim decidit i amb aquell català empeltat de fonètica castellana que havien après a la fleca, al carrer, parlant amb les veïnes. I just després de l'"Aneu-vos-en en pau!- Amén" (que deuria ser Id en paz!-Amén) ja ens recordaven que hi havia l'aperitiu a punt al quarter. En aquelles taules llargues i ben parades que havien muntat a la planta baixa, al costat de les oficines, no hi faltava de res: truita de patates, croquetes, fuet, olives farcides, ganxitos, cloïsses, trinaranjus, mirindes, un fino español per als adults i tot de menges paradisíaques, als ulls d'un infant, que només s'esdevenien en ocasions especials. Els nens corríem "como Pedro por su casa", farts de jugar en aquells espais quan, dia sí, dia també, hi anàvem a buscar els nostres companys d'escola i pujàvem al primer pis a berenar a casa d'alguna amiga per després baixar a investigar als calabossos on no hi vaig veure mai ningú tancat. Després, sortíem a amagar-nos pels immensos camps que hi havia al davant d'aquella construcció custodiada sempre pel guàrdia "de puertas" i que, de lluny, constituïa una taca, blanca i lluminosa, adossada en l'últim carrer del nucli antic, com ara, tot i que el color ja és esmorteït i l'edifici a punt d'esfondrar-se. 

M'agrada poder tenir aquest record del dotze d'octubre i també d'alguns guàrdies de Bàscara, ben lluny dels records de la guàrdia civil que podien tenir els meus avis o que poden tenir els meus pares. També m'agrada pensar que aquells nens de la caserna, que encara veig de tant en tant i que sento com parlen en català amb els seus fills, s'estimen el país tant com jo i segurament votaran a favor de la independència en el referèndum. Perquè els estats s'entenen a partir d'estructures polítiques però les pàtries només s'entenen amb el cor.

La música que ens duu els vius i els morts

La setmana passada vaig posar un parell de Cds de música barroca al cotxe, com a solució d'urgència... De vegades tinc les connexions neuronals a punt d'una tempesta elèctrica, sobretot quan tota la trepa es baralla just al darrere del seient del conductor pel motiu més inversemblant que us pugueu imaginar. Aleshores, si finalment aconsegueixo quedar-me sola dins aquell redós de pau amb quatre rodes, necessito respirar fondo unes quantes vegades abans de tornar a engegar. Posar la tertúlia matinal a la ràdio no és garantia de tranquil·litat, ja que algunes intervencions aconsegueixen elevar a categoria d'emergència climatològica nacional la meva íntima tempesta anterior i, de bon matí, tampoc no és qüestió d'avisar els serveis de seguretat ni d'arribar a la feina carregada d'energia negativa. Així doncs que deixo estar la política, el país, l'euro, la prima (la de risc i la de l'alt càrrec del PP que, estranyament, ha trobat feina), i escolto el Concert per a dues mandolines de Vivaldi,  per recuperar la calma. O una suite de Bach. O el Cànon de Pachelbel, que també és en aquest Cd. Avui, escoltant aquesta peça tan famosa, tan sentida, tan utilitzada, tan popularitzada, tan versionada, tan tan-de-tot, m'ha vingut al cap una tarda d'un divendres de ja fa molts anys. I m'han desfilat per la ment i el cor imatges estimades de persones estimades, retalls lúcids de maig plens d'històries i somriures ja esvaïts per sempre. I m'han saltat quatre llàgrimes, gens amargants, però. És el que té la música: aquest poder i aquesta força... Els meus vius i els meus morts. Tots eren allà, expectants, a dins del Cànon.

Tanquin la sanitat pública!

(És la carta que ahir em va publicar La Vanguardia amb el títol El preu de la sanitat i que avui m'ha publicat  El Punt Avui, amb el títol de l'encapçalament)

El dissabte 18 d’agost a la tarda, mentre érem a casa uns amics, una de les meves filles va rebre un fort cop a l’ull i se li van descompensar les ninetes: la que havia rebut el cop li va quedar com un punt d’agulla i, l’altra, tan dilatada que amb prou feines se li veia l’iris. Vam pujar espantats al cotxe i vam aturar-nos a l’Hospital Josep Trueta, que era el centre sanitari més proper, tot i que sabíem que no entrava dins el nostre règim assistencial. Ens van passar a Urgències pediàtriques on, diguem-ho tot, vam ser molt ben atesos i ens van dir que tornéssim el dilluns a l’oftalmòleg d’urgències. Aquest segon control, també diguem-ho tot, ens el podíem haver estalviat. Entre les dues consultes, el temps no devia superar els vint o vint-i-cinc minuts... L'altre dia ens va arribar la factura (per sort, exempta d’IVA): tres-cents dos euros, cent cinquanta-un de cada visita. Ja vaig fer l’ingrés i encara no sé si m’ha semblat una multa o un robatori: mai no havia pagat més de cent euros (o menys) en les poques visites esporàdiques a la sanitat privada. Si veritablement 151 euros és el cost real d’una visita de deu minuts a la sanitat pública, faig un clam als governants del futur estat català: si us plau, tanquin-la!

Esperar. Desesperar. Deixar d'esperar

Si, després d'aquest títol, confessés que avui a dos quarts de tres de la matinada estava llegint L'home en busca de sentit, de Viktor Frankl, basat en la seva estada en un camp de concentració, de ben segur que ràpidament es trobarien lligams entre una cosa i altra. Però, tot i confessar que en aquelles hores, a l'espera que el meu cervell s'aturés, estava llegint els primers moments de la seva deportació, també confesso que el títol d'aquesta entrada ja feia dies que el tenia al cap, però per raons ben diverses que ara no vénen al cas... Abans de néixer, tothom ens espera malgrat que, a dins de l'úter matern, no sé si nosaltres esperem massa cosa: l'aliment ens arriba sense haver de demanar-lo, estem calents i protegits, alguns pares ens parlen, ens canten, ens posen música, sentim el batec compassat del cor de la mare que ens ha acompanyat sempre, des del primer moment... No sé si necessitem res més. Un cop al món, però, comencem a esperar: esperem que ens acostin al pit, que ens canviïn, que ens banyin, que ens treguin del bressol, que ens somriguin, que ens facin magarrufes, que ens donin la mà quan fem els primers passos, que ens deixin menjar amb forquilla, que ens enfilin al gronxador del parc, que no ens deixin sols el primer dia a l'escola, que no ens tornin a portar a l'escola l'endemà, que arribin les vacances, que torni el setembre per, ara sí, tornar a l'escola i retrobar els companys, esperem que els pares siguin allà quan fem una obra de teatre o quan rebem l'Englantina als Jocs florals, esperem començar a l'institut, esperem sortir el dissabte a la nit, esperem el primer amor que es fa esquiu, el primer petó, el resultat d'un examen, la nota de tall de la selectivitat, la primera feina, la parella estable, el fill que no arriba, el fill que arriba i després ens fa patir, esperem tenir salut i fer molts anys per veure'l créixer i acompanyar-lo, esperem a les cinc a la sortida d'escola, esperem que la vida ens estalviï maldecaps, esperem que no ens facin fora de la feina, esperem la independència, esperem poder pagar la hipoteca a final de mes, esperem els resultats de les analítiques, l'olor de les mèlies al mes de maig, el primer bany a la platja, la nit de reis, esperem un amic per sempre, un moment màgic, una mà damunt la mà... I mai no ens cansem d'esperar fins que, inesperadament, la vella dama de la dalla decideix que no ens cal esperar res més. En aquesta llarga vida d'esperances, però, de vegades desesperem... El prefix des-, segons el Diccionari de l'IEC, denota inversió del radical o, en altres casos, negació. Desesperar (inversió) no és el mateix que deixar d'esperar. Jo, posada a escollir, més m'estimo deixar d'esperar. Segurament perquè desesperar té un component d'angoixa i patiment que, a grans dosis, anul·la la persona. Deixar d'esperar neutralitza qualsevol espurna d'esperança però també de sofriment. És com si les emocions es transformessin en un desert: quiet, monòton, previsible, sense cap quimera a l'horitzó. Potser per això, deixar d'esperar als camps d'extermini nazis era gairebé sinònim de deixar-se morir. Però en pau. No era pas la desesperació que abocava els presoners al suïcidi, que els precipitava a la filferrada per rebre un tret o morir electrocutats... Esperar, desesperar o deixar d'esperar, un bon exemple per explicar als alumnes de tercer la setmana vinent, quan treballem els prefixos. Ara, però, més val que vagi acabant... Jo que tenia l'esperança d'anar a dormir aviat i encara m'hi tornaran a tocar les dues! Desesperant.