(És la carta que ahir em va publicar La Vanguardia amb el títol El preu de la sanitat i que avui m'ha publicat El Punt Avui, amb el títol de l'encapçalament)
El dissabte 18 d’agost a la tarda, mentre érem a casa uns
amics, una de les meves filles va rebre un fort cop a l’ull i se li van
descompensar les ninetes: la que havia rebut el cop li va quedar com un punt
d’agulla i, l’altra, tan dilatada que amb prou feines se li veia l’iris. Vam
pujar espantats al cotxe i vam aturar-nos a l’Hospital Josep Trueta, que era el
centre sanitari més proper, tot i que sabíem que no entrava dins el nostre
règim assistencial. Ens van passar a Urgències pediàtriques on, diguem-ho tot, vam
ser molt ben atesos i ens van dir que tornéssim el dilluns a l’oftalmòleg
d’urgències. Aquest segon control, també diguem-ho tot, ens el podíem haver
estalviat. Entre les dues consultes, el temps no devia superar els vint o
vint-i-cinc minuts... L'altre dia ens va
arribar la factura (per sort, exempta d’IVA): tres-cents dos euros, cent cinquanta-un
de cada visita. Ja vaig fer l’ingrés i encara no sé si m’ha semblat una multa o
un robatori: mai no havia pagat més de cent euros (o menys) en les poques visites
esporàdiques a la sanitat privada. Si veritablement 151 euros és el cost real
d’una visita de deu minuts a la sanitat pública, faig un clam als governants
del futur estat català: si us plau, tanquin-la!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada