Acabo de llegir al diari que la Capella de Ministrers de València interpreta "Els viatges del Tirant". Per tirar endavant el projecte musical han comptat, entre d'altres, amb la col·laboració de la catedràtica de Música Antiga de la UAB, Maria Carme Gómez. Jo vaig ser alumna seva el curs que ella, vinguda i empeltada directament de les Alemanyes més metòdiques i més "capquadrades", aterrava a l'Autònoma i quan jo, després d'haver resistit només quinze dies a la Facultat de Medicina, navegava entre les lletres i la música, amb una indefinició que encara em dura i que, a hores d'ara, he assumit que és inherent a la meva persona. Dit això, em vaig matricular a l'assignatura d'Història de la música que impartia la Carme. Es veu que la majoria de gent no va fer cas a l'aclariment "per a estudiants amb coneixements musicals", tot i que hi havia la mateixa assignatura però "per a estudiants sense coneixements musicals", impartida per un altre professor. L'assignatura de la Carme Gómez que, diguem-ho tot, com a professora és de les millors que vaig tenir a Bellaterra, era un ós molt dur de rosegar sobretot si t'havies saltat l'aclariment i no tenies ni idea de formes musicals ni d'harmonia ni sabies un borrall de música. Això va propiciar uns primers dies de curs molt tensos, bàsicament quan ella veia que més de la meitat de la classe -devíem ser uns setanta o vuitanta- estava més perduda que un pingüí a la sabana. Un dia, quan no dúiem ni un mes de curs, va començar la classe amb una audició... Algú sap què és? Silenci sepulcral, mirades al foli (com si el paper en blanc hagués de revelar el misteri). Ningú no ho sap?, hi va tornar. El silenci era cada vegada més dens, espès, sòlid. Aleshores, quan tanta pressió continguda ja m'afectava l'estat nerviós, se'm va acudir de respondre perquè, per casualitats de la vida, jo sí que podia revelar el misteri.
-El preludi i la fuga número 1 del Clave ben temprat de Bach.
Quan a la Carme Gómez se li va il·luminar afirmativament la cara, i la veu, es va sentir un murmuri de sorpresa generalitzat (ara no sabria dir si va ser oooooh! o aaaaah!, però es va sentir una remor). I ella, tan germànicament empeltada, va fer callar l'auditori dient que els miracles no existien i que tot tenia una explicació (ben cert, d'altra banda). Es va acostar fins a la filera on jo estava asseguda i em va demanar com és que ho sabia.
-És que ara l'estic estudiant, per a l'examen de setè de piano- Va ser aleshores quan el meu petit minut de glòria es va acabar: la Carme va posar la partitura al piano de l'aula i em va dir si la podia tocar. I jo, que sóc incapaç d'asserenar-me davant del públic, em vaig alçar i vaig tocar un parell de línies de la fuga, en una interpretació no massa gloriosa, la veritat. Això sí, vuit mesos més tard, em va posar un Excel·lent de nota final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada