Altre cop l'Epstein-Barr a la meva vida

Aquest juliol farà disset anys que un matí, quan em vaig llevar a les 5 per volar cap a Praga, em vaig desmaiar al lavabo. Tenia una mica de febre però... Què havia de fer? Carregar paracetamol, aspirines i Augmentine a la maleta i marxar. L'endemà, en travessar el pont de Carles sobre el Moldava, em trobava fatal: molta febre, mareig i, el que era més preocupant, tots els ganglis del coll inflamats, com si tingués galteres. I estava tan cansada! Em van dur a l'hospital i un metge txec, rosset i de bon veure, em va diagnosticar angines, malgrat que jo no recordo tenir mal de coll, i em va saturar d'antibiòtics que només van servir per matar tota la flora de la llengua, que em va quedar pelada i llisa... La qüestió és que mentre els ganglis es multiplicaven a diverses parts del cos, també es multiplicaven per minuts la meva por i els meus autodiagnòstics de malalties perilloses. I no em vaig moure de l'hotel. Al cap d'uns quants dies vaig resistir l'excursió fins a Viena i encara vaig veure el centre i vaig pujar  al campanar de no sé  quina església o catedral. Faltaven només dos dies per acabar el viatge però la situació no millorava i  jo estava  tan espantadíssima  que només volia tornar. Com que era impossible canviar el vol, un company de viatge va trucar a l'aeroport austríac i em va aconseguir un bitllet nou  i caríssim: són els diners que he pagat més a gust a la vida! Els meus pares em van venir a buscar al Prat i d'allà gairebé vam anar directes a fer una analítica: mononucleosi infecciosa, popularment coneguda com la "malaltia del petó" (en aquell moment, tot i que el nom era l'únic poètic de la situació, ser a casa i haver descartat la leucèmia -un possible diagnòstic segons el meu pare, metge- em semblava un tractat sencer de poètica).

L'Èlia fa més de quinze dies que no es troba bé. Està tan aixafada que gairebé l'has d'arrossegar, i  això que només  va tenir febre dilluns. Finalment, el pediatre d'urgències va demanar unes anàlisis i avui n'hem sabut els resultats: quatre pàgines correctíssimes d'hematòcrit, hematies, basòfils, limfòcits, plaquetes, glucosa, hormones, transaminasses, anticossos del citomegalovirus... I al cinquè foli, després de tanta salut, només hi quedaven els anticossos -disparats!- de l'Epstein-Barr. Diagnòstic: mononucleosi. No ha calgut que m'expliquessin res perquè d'aquesta malaltia ho vaig llegir tot. Segurament, fa disset anys  prop del Moldava, m'hauria agradat que els britànics Epstein i Barr fossin dos científics joves i atractius interessant-se per mi en una vetllada romàntica. Però l'únic que es va interessar per mi  durant dos mesos i que ara s'ha interessat per la meva filla (amb molta menys virulència, això sí) va ser el virus que ells van descobrir i que duu el seu nom.  Anys més tard, un altre virus estrany, el parvovirus B-19, també va sentir el mateix interès.... Ara que jo, amb tant d'interès víric, vaig quedar ben servida.