Això de l’Acústica de Figueres dóna per a molt. Al concert de la Sílvia Pérez Cruz, en un d’aquells silencis tan densos -i que diuen tant!- enmig d’una
cançó, una espontània va cridar: “la guitarra està massa forta!”. Renoi, era
veritat! Va verbalitzar el que tot el teatre pensava, però, és clar, no era el
moment: va trencar tota la màgia i, de
ben segur, la concentració dels artistes. Quan la cançó es va acabar, el públic va
respondre amb grans aplaudiments al guitarrista, la Sílvia Pérez Cruz va amorosir
la situació amb quatre paraules molt ben dites i, encara després, just en encetar l’altre
tema, una nova espontània va saltar a la defensa dels músics... Tants anys
anant a concert i això encara no ho havia vist mai: el concepte “galliner” fet
realitat, estenent-se per les llotges i la platea del Teatre Jardí!
En tot cas i sense treure mèrit a un concert preciós, no es pot negar que en alguns moments el so era massa potent i
de vegades s’acoblava i esdevenia molest. A la sortida del concert vaig
comentar-ho amb altra gent –volia corroborar que no fos una impressió personal
meva- i també havien tingut la mateixa sensació... Eren dos artistes i com
a molt dos o tres micròfons: no pot ser tan difícil ajustar el balanç (jo no ho
sabria fer, és clar, però jo no sóc tècnic de so).
La veritat, però, és que els desajustaments amb la
intensitat s’han generalitzat els darrers anys: teatres, cinemes,
conferències... Es veu que necessitem més decibels. I tot perquè algú ha interioritzat
de ple aquella cita de Rousseau que li van fer aprendre a l’institut -“l’home
és sord per naturalesa”- i ha decidit solucionar el problema apujant el volum
fins que el so esdevé, molt sovint, soroll. Només li voldria aclarir a aquest
algú, per si em llegeix, que aquell dia a classe devia patir algun trastorn
acústic: Rousseau deia “bo”, no pas “sord”.
Carta publicada al Diari de Girona i al PuntAvui el 2 de setembre de 2014
Carta publicada al Diari de Girona i al PuntAvui el 2 de setembre de 2014
Hi vaig ser. La que va cridar va ser inoportuna i mal educada. El so era potent però no em va semblar excessiu. Es va acoblar puntualment al principi. No va interferir en l'audició del concert. Cal tenir en compte que les peces que interpreten, de la manera que les interpreten, tenen passatges amb una dinàmica molt variable, és a dir, que alguns passatges els canten i toquen fluix i altres molt fort. Si volem sentir bé quan toquen fluix, és inevitable un so potent quan toquen fort.
ResponEliminaGràcies pel comentari. El concert va ser extraordinari. I jo també penso que la que va cridar va ser mal educada (crec que queda clar quan dic "no era el moment"). A més, la Sílvia Pérez Cruz se'n va sortir de manera molt elegant i amb molt bones paraules també li va dir que no era el moment. Tens raó quan dius que les dinàmiques eren molt variables tot i que continuo pensant que cal ajustar el so (de fet, l'acústica va anar millorant al llarg de la nit). Això no treu, però, el que dic en l'últim paràgraf, on no em refereixo al concert de la Pérez Cruz en particular sinó a tot tipus d'actes en general, perquè sovint ens exposen a una quantitat totalment innecessària de decibels que, a més, són perjudicials.
Elimina