Felicitat

Aquest primer dimarts de setembre ja ha tingut aquella solidesa de segon dia de feina després de les vacances, com si et digués: "Ep, gent, això va de debò! S'ha acabat la bona vida!". De fet, però, a mi la bona vida sempre m'ha cansat i a mitjan agost habitualment tinc ganes de tornar a la normalitat (crec que en alguna entrada de l'any passat o de fa dos anys ja ho deia). També és veritat que d'aquí a un mes ja desitjaré arribar a Sant Narcís i Tots Sants. El segon dia de feina s'acaben les abraçades i les salutacions, disminueixen les converses sobre les vacances i tot flueix cap a la recuperació de la rutina. En aquest camí, petits gestos inapreciables ens fan la vida un punt més feliç i ja no ens cal una albada ran de mar, o un sopar dessota una figuera. Avui mateix ens han adjudicat els prestatges de la sala de professors, per rigorós ordre alfabètic, però enguany tocava començar per la zeta i oh, alegria!, em toca una lleixa superior i no menjar pols, que és el que sempre ens passa als que tenim la essa o la ics al principi del cognom... Ric amb la Cruz, la conserge, perquè és ben bé que som feliços amb poca cosa. A la tarda, després de dur l'Emma al traumatòleg (mama, no em fas cas però a mi em fa mal el genoll -avui, després de dues setmanes, ja no li'n feia-) me n'he anat a Figueres: el rector de Sant Pere, que conec des de la prehistòria quan jo m'enduia criatures a colònies per aquests mons de Deú, em tenia preparada una pila d'informació, que dissabte li vaig demanar, sobre les celebracions religioses a principis del segle XX . Xerrant, xerrant, encara m'ha deixat un document inèdit sobre el santuari de Nostra Senyora del Roure i he tafanejat un registre de defuncions de Llers entre 1900 i 1926 per tot de coses que ara no vénen al cas. Evidentment l'he convidat a una orxata i ara, oh, desgràcia!, ja no en tenien, però hem fet el toc igualment a la plaça  i he contemplat el vol i el repòs de les cigonyes al campanar de sant Pere... Veieu quines coses tan senzilles et poden fer feliç quan s'acaben les vacances? Un prestatge a l'alçada dels ulls, fullejar un llibre de morts, un munt de fulls antics picats amb l'Olivetti, fer-la petar amb mossèn Taber i unes quantes cigonyes retallades en aquest cel tan blau de la foto. Ben emocionada, me n'he tornat al meu exili de Quart (ho va dir l'Estanis a L'Escala, fa gairebé un mes, i em va agradar) immersa en les meves cabòries. Tan immersa hi devia estar que, passat Vilafreser, després de la baixada, la claror d'un flash a l'esquena m'ha tornat a la realitat en arribar al trencant de Cervià: un xic més endavant els mossos m'han parat perquè anava a aquella velocitat desorbitada de 86 km/h i es veu que hi ha un senyal de 60 (posat expressament, segur, perquè véns de la baixada)... Però no us penseu que em preocupava la velocitat, el que em preocupava és que just aleshores he recordat que vaig amb l'ITV caducat des de fa més d'un mes; el mosso, un tipus d'aquells que tothom hauria volgut tenir de "nòviu" en algun moment de la vida, no me n'ha dit res, i la mossa, que és la que ho ha detectat, m'ha dit que no em denunciava però que la multa per l'ITV caducat era de 200 euros i que fes el favor d'anar a la revisió. Tot plegat, veieu? Més motius per estar agraït: de dues multes, només una... No, si ja us ho he dit abans, que som feliços amb ben poca cosa!