Era una tarde, cuando el campo
huía del sol, y en el asombro del planeta,
como un globo morado aparecía
la hermosa luna, amada del poeta.
No us penseu, ara, que em dedico a fer un seguit d'entrades literàries. Si l'entrada anterior era un vers d'Espriu i, en aquesta, evoco Machado, amb una imatge de la lluna segoviana de diumenge passat, és perquè l'estiu les té, aquestes coses, que vas una mica d'ací d'allà... De fet, aquesta setmana, força enllà, fins a Salamanca, on la Dolors ens ha deixat la seva esplèndida casa a Santa Marta de Tormes i hem estat uns quants dies descobrint -o revisitant, en alguns casos- Castella. El que val molt la pena, tot i que llarg, és el viatge, perquè pots mesurar, fins allà on la mirada ja no pot afinar més, la vastitud dels camps que s'allarguen infinitament. I potser per això, escodrinyant a la llunyania, també descobreixes el blau, un punt esblaimat, del cel, no tan intens com el nostre, malgrat l'olor agra -aquesta sí que és intensa- que alguns marejos infantils deixen dins el cotxe. Coneixia -d'aquella manera ràpida d'un viatger de trenta anys- alguna de les ciutats: un puja-i-baixa a Sòria, foto a l'aqüeducte de Segovia i a la lloba capitolina, i Zamora, on només devia posar-hi els peus un instant perquè tot m'ha semblat nou i crec que la memòria encara no em falla (gaire, si més no)... Salamanca, però, m'ha deixat esmaperduda. Per la seva monumentalitat absoluta. Pel plateresc i pel churrigueresc que recordo haver immortalitzat a cinquè de Primària, quan ens van demanar una redacció sobre alguna població d'Espanya i la Dolors em va fer cinc cèntims de la ciutat on havia estudiat i on es va quedar a viure. Pel color de la pedra, extreta de Villamayor, que es veu que és més blanquinosa però, amb els anys, va adquirint el to daurat que embolcalla totes les passejades. Per la Plaza Mayor que, com ens va dir en Tinet -el fill de la Dolors-, és el més estimat pels salmantins: ai de tu (perill de linxament) si dius que no t'agrada!. I pels quaranta mil estudiants que hi aterren cada setembre: efervescència en estat pur. D'altra banda, l'altre patrimoni de la humanitat descobert per primera vegada ha estat Ávila. Impressionant, la muralla, des de fora i des de dins, i gratament sorpresa per la porta dels apòstols de la catedral (així l'he batejada, per similitud amb el nom que rep la porta lateral de la catedral de Girona, i perquè aquí sí que hi tenen els apòstols!).
També he pogut constatar la facilitat de les comunicacions i les autovies gratuïtes -de les quals tothom parla- arreu, fins a Àvila, fins a Madrid, fins a Zamora, infrautilitzades si les comparem amb el trànsit que estem acostumats a suportar aquí...
Ja de tornada, quan després de Fraga un rètol verd ens recorda que tornem a ser a Catalunya, entono mig en broma el primer vers dels Segadors i totes s'hi afegeixen: és el que té haver mamat el sentiment de nació i el desig d'estat propi. Mentre, sense voler, mesuro el nostre paisatge finit on tot és a l'abast dels ulls, tan diferent del que hem contemplat aquests dies, i mentre també, sense voler, constato el volum automobilístic de les nostres autovies, no puc evitar de pensar en l'anada a Zamora de dissabte: vam comptar cinc vehicles en els nostres dos carrils al llarg dels gairebé setanta quilòmetres que separen aquesta ciutat de Salamanca. L'autovia en qüestió s'anomenava Ruta de la plata. Somric (no sé si amb l'agror de les conseqüències del mareig inicial): no puc evitar de pensar que fa referència a la plata que Espanya roba continuadament i sense vergonya als catalans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada