Amors de pati

Tot i que l'entrada de la primavera és imminent, no sé què ho fa però al pati del meu institut -i ja sé que als altres patis passa el mateix- gairebé no hem tastat l'hivern. Fins i tot aquells dies de fred i neu semblava que una primavera sentimental havia arribat malgrat les inclemències metereològiques:  brollava l'amor entre la pluja, enmig de la ventada, sota el cel gris dels dies més rúfols i sota els degoters del passadís cobert que comunica els mòduls prefabricats que ens fan d'aula. Poc romàntic, tot plegat, ja ho veieu.  En aquell paisatge desolat i erm quallaven amors diversos entre alumnes dispersos i, alhora, es produïen triangles perversos irresolubles: jo t'estimo, tu l'estimes, ell m'estima... Ja us podeu imaginar, però, que l'onada forta arribarà els propers dies. Mentrestant, si li preguntes a en Pau: "A veure, jo estimo la Roser, on és el complement directe?", immediatament t'aclareix: "No, jo estimo l'Íngrid". I, aleshores, entens que aquell és l'únic complement que li interessa, tant si és directe com circumstancial... És més, segur que és més circumstancial que directe, perquè els amors adolescents, tan efímers, ja ho tenen, això de la circumstancialitat. Immersa en aquestes cabòries sintàctiques, trec el cap a la sala de professors i veig, diguem-li XX, recolzada a la màquina dels cafès mentre ell, posats a fer XY, li comenta la jugada. Uiii! Fa dies que això promet. La primavera s'estén com una taca d'oli. Segurament serà un amor prohibit, o prohibitiu, com tants dels que voleien pel pati, ocults, secrets, no dits. Torno a tancar a la porta i surto, somrient sola, mentre em passa pel cap que, ni que sigui clandestí i a l'ombra, és un amor esplendorós i florit. Ben florit.