El carrer de la Divina Pastora

L'altre dia, a Banyoles, vaig travessar el carrer de la Divina Pastora, just en el punt on les lletres blanques, damunt d'una planxa metàl·lica blau marí, ja m'han cridat l'atenció altres vegades. El nom d'aquest carrer, que per circumstàncies diverses creuo molt esporàdicament, sempre em fa somriure, i no tant per les reminiscències bucòliques que exhala sinó pel pessigolleig emocional que em provoca. No sé mai si tot plegat és fruit d'una associació immediata amb Virgili o  si té més a veure amb una placa del carrer de la Divina Pastora, gairebé exacta que l'actual, que presidia el menjador d'un pis d'estudiants a Cerdanyola, una colla entranyable d'Olot amb qui compartíem estudis de Filologia Clàssica i altres espècies acadèmiques, totes en vies d'extinció.  Algun d'ells havia manllevat la placa -suposo que  al final d'una nit d'efervescència etílica- per tal que les altres peces de la col·lecció (un senyal de trànsit, per exemple) no restessin soles en aquelles parets desangelades que acollien festes i farres diverses amb final feliç o no (tot depenia del moment en què es presentava la policia municipal). I no diré més, que alguns són respectables pares de família i tampoc no és convenient que, a hores d'ara, se'ls presentin els Mossos a casa demanant explicacions. Ni tan sols em pregunto com és que, vint-i-cinc anys més tard, es continuen realitzant els mateixos actes incívics (o altres de molts pitjors), perquè hi ha coses que no canviaran mai... De fet, l'evocació universitària i pastoral encara no havia finalitzat del tot: en un caprici del destí i mentre conduïa de tornada cap a Quart, la Victòria Palma, que vivia dos pisos d'estudiant damunt del nostre i amb qui "com-patíem", a l'Autònoma, Història i anàlisi de la música medieval, presentava la Passionata de Beethoven al seu programa de Catalunya Música... Després de la interpretació de Claudio Arrau i de tantes corredisses pel passat, arribo a casa i trobo l'Emma empollant el Futuro de Subjuntivo del verbo hacer que, per més filologia i més voltes que hi doni, no sabria explicar en quina situació lingüística s'ha d'emprar...  Com és que encara s'ha d'aprendre aquest temps verbal? Voleu dir que en els darrers cents anys l'ha utilitzat algú? Certament, hi ha coses que no canviaran mai.