De mals i bells somnis

Avui fa un dia lleig, emmurriat i gris. D'aquells que, si ja estàs una mica trist, t'acaben de deprimir del tot. Però, vés per on,  aquesta nit he tingut un somni bellíssim i, en despertar-me, no s'ha fet fonedís. Recordo que, per un moment, ha derivat cap a un malson, amb una persecució angoixant -no sé si influïda per la pel·lícula "Cobardes", que vaig veure a l'institut  abans de vacances - però, tot i així, el subconscient l'ha reconduït i, la veritat, m'he llevat com si brillés un sol de mil dimonis. Quan era petita sempre tenia el mateix malson: una enorme estiba de llenya es precipitava damunt d'una margarida groga que reposava en una tauleta rodona;  sovint, hi havia un ogre i tot. Quan la llenya esclafava la flor em despertava asseguda, mig plorant, i aleshores veia els meus pares als peus del llit perquè feia una bona estona que somiava incorporada i amb els ulls esbatanats... De vegades tenia un somni preciós, també reiteratiu: volava a un metre i mig del terra pel jardí dels meus avis,  amb un barret de fada que els pares m'havien dut del cotilló per cap d'any. I em despertava convençuda que el vol havia estat real, de tan màgicament com havia planat, lleugera entre els arbustos. El meu avi, que va viure a les fosques els darrers anys de la seva vida afectat per una retinopatia diabètica, somiava camps inundats de sol i blaus esclatants de cel, i no acabava d'entendre que tants colors radiants als seus somnis es transformessin, cada matí en obrir els ulls, en aquell obscur malson.