Tot just encetat el tercer trimestre de l'any (penseu que vull dir curs -els que ens dediquem a l'ensenyament no vivim en anys naturals: el setembre ja és "l'any vinent"-), passo revista a les novetats que m'han sobrevingut els darrers mesos i em sorprenc: vaig agafar l'AVE per primer cop a la vida (digueu-me "de poble"), per acompanyar les meves dues filles mitjanes a un càsting a Barcelona -les havien preseleccionat (a elles i a centenars d'adolescents més)- després que enviessin uns vídeos gravats amb el mòbil on cantaven un parell de temes; vaig perdre tota una tarda en un hotel de 4 estrelles de Sant Just Desvern on havien convocat la meva filla gran per fer unes proves d'una beca a què s'havia presentat; se'm va desmuntar l'articulació esternoclavicular sense saber com ni per què (i es veu que això és com l'edat: no té cura); Brau edicions va decidir publicar el meu tercer llibre, quan jo ja no hi comptava, en una cursa contrarellotge: d'ençà que vaig retornar les galerades i vaig veure el recull imprès van passar exactament deu dies (no sabia que treies un llibre nou -em va dir un llibreter-, jo tampoc- li vaig respondre); i vaig veure aquest llibre nou per primera vegada, com també va passar fa dos anys amb el primer, al Berenar literari del Cucut de Torroella de Montgrí (no em desagradaria gens que aquest fet esdevingués una tradició)... I, també, el mateix dia i al mateix lloc, vaig descobrir Alejandro Palomas.
No sóc crític literari, jo. Ni en tinc cap desig (ep! sense que vulgui desmerèixer la feina que fan, eh?). Ni aquest bloc es basa en les meves lectures, ja ho sabeu. Però sí que parlo del que em sobta, del que em colpeix, del que m'inspira... I Una madre, d'Alejandro Palomas, ha fet tot això i més. I començaré pel començament.
La Maria Teresa Calabús, en unes breus línies al féisbuc, va recomanar aquest novel·la ja fa un parell de mesos (o més, no ho sé). Com que ja li he fet cas altres vegades i sempre m'ha sortit bé, vaig pensar que me la llegiria en acabar una pila de lectures, escrits i vida diversa pendent... Quan vaig veure que Alejandro Palomas també seria al Cucut el dijous sant ja no vaig tenir dubtes: era la meva! Vaig comprar el llibre i vaig buscar l'Alejandro Palomas. Vam estar una estoneta parlant, amb comoditat. Discret, senzill, afable i acollidor: vulguis o no, això hi fa molt, a l'hora de posar-te a llegir un autor del qual no has llegit mai res. Una madre és una història d'emocions. És un relat on el lector seu a taula amb uns personatges que viuen fora del seu veritable jo i on la mare, que a primer cop d'ull sembla la més "aforada" de tots, els ajuda a recuperar l'essència primera i a resituar-se. És una novel·la amb diàlegs d'una brillantor extraordinària que et fan ofegar riallades a les dues de la matinada, quan tothom dorm mentre tu no pots parar de llegir ni de somriure. I alhora és una novel·la de moments intensos que et fan ofegar les llàgrimes -has d'intentar no despertar ningú també a les dues de la matinada- quan ja t'has posat a la pell de Sílvia, la filla gran, i pateixes i sanglotes amb ella. I aquesta, per mi, és la força de la novel·la: la capacitat de somoure, de remoure i de commoure... Hi ha escriptors carregats de premis o de suport mediàtic que no ho aconseguiran mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada