Com que s'acosta sant Jordi i el tema de les carbasses tot sovint va lligat amb les roses (o amb les seves espines!), us deixo una narració que apareixerà, un xic retallada, al proper número de la revista El Celrè, de Quart.
Jo, la veritat, no ho volia, però la conversa era tan interessant que no m'he pogut reprimir: algú em podria explicar per què, de vegades, col·loquen les taules dels
bars i dels restaurants tan juntes que et fan venir ganes d’allargar el braç i
robar una oliva negra als comensals del costat? En aquests casos, també, sovint et
sents més atret per la conversa aliena que per la pròpia, i això és exactament el
que m’ha passat: jo, en principi, només volia llegir tranquil·lament el diari
mentre feia un mos, però vet aquí que just darrere meu –quasi ens fregàvem
l’espinada- s’ha assegut una noia. Al cap d’uns instants ha arribat el seu
acompanyant. No els he vist la cara, només he sentit la salutació i el cop sec
al respatller de la meva cadira – i, de retruc, a la meva esquena- quan ella s’ha alçat per
fer-li dos petons... Aleshores ella ha iniciat decidida la conversa: no tenia
una veu qualsevol, no us penseu, era una veu atractiva i sensual, gairebé de
locutora radiofònica nocturna, que feia proposicions honestes –si és que n’hi ha de
deshonestes- a una indecisa veu masculina, més aviat melosa i espessa... La
primera proposició no era gaire interessant, però la segona -un concert de
primavera amb un posterior passeig ran de mar, sota la llum de la lluna (bé,
això de la lluna ho afegeixo jo)- era prou seductora, ho confesso; per això, he
abandonat l’article sobre el miserable panorama polític de l'estat espanyol i he optat per dedicar-me de
ple a la història que s’esdevenia al meu clatell. Estava del tot convençuda que
la veu masculina acceptaria la proposta (si jo hagués estat home, no hauria
dubtat a acompanyar on fos aquella vellutada veu de noia), però no. Ella
parlava de pressa, com si parlés pel mòbil amb la convicció que es quedaria
sense bateria en qualsevol moment. Ell, ben al contrari, responia lentament i
amb un to amortit aquells no-demà-tinc-una-reunió, dissabte-m’he-apuntat-a-un-tast-de-vins,
i arrossegava una mica les paraules, com si enraonar li suposés un gran esforç.
Després han canviat de tema i han passat a qüestions menys musicals. Ella ha
mantingut el ritme viu d’abans: “Ah, saps?”, “Ai, que me n’oblidava!”, com si
dues carbasses seguides no l’haguessin ensopida gens (ell tenia dues “raons de
pes” per dir-li que no). Mentre s’alçaven –la meva esquena ha tornat a rebre-,
ell li ha dit que si de cas el programa de dissabte se n’anava en orris ja li
faria un truc. Han pagat i han marxat.
Jo, escolta circumstancial, m’he quedat amb un pam de nas i amb el cor
encongit de pensar com n’eren, de rucs, els homes, perquè jo sabia, igual que
aquelles dues veus, que ell, dissabte, no li telefonaria, i he pensat que a
tots plegats ens agradava de complicar-nos la vida i de buscar excuses absurdes
per amagar una veritat que, al cap i a la fi, era evidentíssima. I al vespre,
colgada al llit, encara he sentit el ressò magnetitzant d’aquella veu femenina
que ha rebut, en menys d’un minut i segurament sense esperar-s’ho, dues
carbasses. Ara que... Potser eren carbasses de cabell d’àngel!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada