Happy Geriona

La Geriona acaba de quedar fora de la final del programa Oh Happy Day! Ja feia setmanes que es veia venir que buscaven un altre tipus de cor... De fet, si mireu l'actuació de l'u de desembre -el dia que escollien el primer finalista-, veureu clarament que aquell dia la Geriona ja s'hauria d'haver classificat: la primera interpretació, Dancing Queen d'ABBA, va ser tan brillant i emotiva que va omplir tots els racons de l'escenari, del plató, i de totes les llars que seguíem aquest cor gironí; la segona, L'illa de les dones, de Paco Viciana, deixava sense paraules i sense alè: com si brodessin amb fil de seda el dolor d'aquelles dones, anava de dret al fons de l'ànima, colpidorament (això mateix els vaig escriure al seu fèisbuc). El jurat, però, és el jurat i, malgrat que ho té difícil, sí que té unes altres prioritats i unes pretensions que no forçosament responen a criteris musicals estrictes. Pel que fa a les actuacions d'avui, no em vull repetir i no puc tornar a dir que han estat brillants, ja ho sé... Si hagués de triar entre la interpretació del tema Halo de Beyoncé o el Núvol blanc de Lluís Llach, realment no sabria quin escollir. M'ha fet la impressió que en totes dues hi surava polsim de nacre, escapat directament de la claror blanca de la lluna. I això no pot ser res més que màgia. La màgia de l'emoció. La màgia de les veus. La màgia compartida de la sensibilitat.

Per sort, Oh Happy Day! és simplement un concurs, només un concurs... Fa cinc o sis anys, Geriona perillava perquè l'Ajuntament de Girona no donava la partida o la subvenció necessàries perquè el cor pogués continuar endavant.  Les famílies i les cantaires van lluitar perquè allò no passés i se'n van sortir. L'Ajuntament no sabia què es deixava perdre. No ho ha sabut en tot aquest temps... Ara, la Geriona és aquí. Present. Present a tot Catalunya. Però, sobretot, present a casa seva: reconeguda per les institucions com ja fa tant que ho és pel públic, omplint la plaça Independència un vespre gèlid, signant autògrafs i fotografiant-se amb nens embadalits, il·lusionant i tocant la fibra amb cada cançó... Si el programa ha servit per a això, ja ha valgut la pena. Comparada amb els guanys, la pèrdua és irrisòria.

I, més enllà de tot aquest aparador mediàtic, encara plana una qüestió de fons: com s'ha fet realitat aquest somni? Què és el que l'ha permès? Doncs el treball musical rigorós al llarg dels anys, la paciència, la constància, la dedicació, no defallir, caure i aixecar-se, sant tornem-hi... Aquestes noies (i noi!), amb la seva directora, han demostrat que la tenacitat, la disciplina i l'exigència no estan renyides amb l'entusiasme, la companyonia i la satisfacció que comporta el treball en equip. Resumint, que són un exemple a seguir en aquesta societat tan mancada de valors, on la immediatesa i la pressa per arribar vés a saber on pesen més que la feina minuciosa, lenta i ben feta que comporta qualsevol projecte com el seu. Com diu la cita de Lao-Tsè, "un viatge de mil milles comença amb un sol pas". Geriona fa tretze anys que va fer aquest pas. Crec que ha superat les mil milles amb escreix. I estic convençuda que, després de tot plegat, malgrat la decepció primera, hom només pot sentir-se feliç. FELIÇ. És per aquesta raó que, des d'aquí, els envio la meva més sincera enhorabona. I crec que molta gent és partícip d'aquest sentiment. Sigueu happys, Geriones. Us ho mereixeu de totes totes.