Fa una bona estona que hem sortit de l'Auditori. Acabàvem de gaudir (uns, cantant; els altres, escoltant) de gairebé dues hores de música de Purcell i una lluna diàfana, un xic minvant, es deixava entreveure entre els plàtans centenaris i negava de claror la nit que ja de per si era diàfana i càlida. De fet, hem acabat l'actuació amarats de llum: la sala gairebé plena i tot el públic dempeus, aplaudint llargament, llargament. Gràcies a tots: ha estat d'aquells moments intensíssims i plens de màgia que es viuen poques vegades a la vida.
Si a la primera part l'orquestra ha interpretat alguns fragments de La reina de les fades i hem cantant l'antífona Oh, sing unto the Lord, a la segona part l'òpera Dido i Eneas ha estat la convidada d'honor.
Dido no ha mort a l'escenari però sabem que es clavarà l'espasa d'Enees al pit un cop s'enfili a la pira: l'ha feta preparar dissimulant el seu propòsit. Purcell desafia una mica la llegenda immortalitzada per Virgili utilitzant bruixes i fetilleres per frustrar l'amor dels protagonistes: a L'Eneida, és Mercuri qui transmet el missatge de Júpiter a Enees i li diu: "Deixa't de reines i vés-te'n a fundar la nova Troia, que és la missió que t'hem assignat". Arribat aquest punt, Enees, que és un calçasses, renuncia a l'amor foll a favor de la gran empresa que li tenien reservada els déus. Heus aquí la gran diferència entre els homes i les dones: la reina cartaginesa té en contra mitja ciutat, sent que traeix el seu marit mort i, a més, té enfadats els pretendents, però li és igual: ella continua fidel als seus sentiments envers l'heroi troià. Fins i tot arriba aquell punt que moltes dones hem patit en carn pròpia i que es podria anomenar el "ridícul amorós femení" (si és que algú s'ha de sentir ridícul d'enamorar-se i demostrar-ho); és aquell moment que hom (don, en aquest cas) obre els ulls a la realitat i, davant la crua evidència que els sentiments no són recíprocs, té l'absolut convenciment de la seva estupidesa: "sóc idiota", es flagel·la... Enees, no. Decideix obviar les sagetes de Cupido i plora en silenci (nafrat el cor per l'immens amor, diu Virgili) però no deixa traslluir el dolor. S'ha deixat acollir, s'ha deixat estimar, s'ha deixat mimar, va cobert dels presents que Dido, boja d'amor, li ha ofert... Ella ha fet i ell s'ha deixat fer. Així de senzill. Com sol passar la majoria de vegades. Traspassat al nostre temps és com si Enees hagués d'escollir entre l'amor per Dido o fundar Google, el gran imperi que donarà plaer digital infinit a les generacions del segle XXI... Aquesta vanitat fundacional no dóna cap oportunitat a Dido, que li demana una treva. No. Ni treva ni temps. Ha de marxar. Si a Dido els déus li fessin la mateixa proposta (o Google o Enees), triaria l'amor; digueu-me romàntica, o descreguda, però seria així.
Després de treballar durant tres mesos aquesta òpera de Purcell, d'escoltar mil vegades el Lament de Dido i de rellegir-me el Cant IV de l'Eneida, m'adono que realment Virgili ja estava retratant el comportament amorós, tan diferent!, dels homes i les dones. La tradició historicoliterària ens ha fet centrar en el destí magnificat de l'heroi troià i jo tampoc no havia pensat mai en Dido i Enees des d'un altre punt de vista. Ara, però, hi trobo una gran lliçó de la psicologia de gènere (deixeu-me'n dir així) que devia aplanar el camí als grans best-sellers que no vaig llegir en el seu moment (Els homes són de Mart, les dones són de Venus, de John Gray, o Per què els homes no escolten i les dones no entenen els plànols, d'Alan i Barbara Pease) i que, ara mateix, potser em vindrà de gust llegir. Us he de dir, però, que un estudi recent de la Universitat de Rochester nega el comportament emocional diferenciat per raó de sexe i afirma que tots, homes i dones, sentim igual i que la diversitat ve determinada per altres factors, culturals, socials, etc. O sigui, que ni de Mart ni de Venus: tots som de la Terra... Jo, què voleu que us digui? No sóc pas una experta en la matèria però trobo que, de marcians, n'hi ha hagut i n'hi haurà sempre. Pertot arreu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada