No amb el cap. Amb el cor.

Hi ha coses, a la vida, que potser no hauríem de fer. Segurament no les hauríem ni de fer, ni de dir, ni d'imaginar, per molt que les sentim... Ens les hauríem de guardar secretament perquè ningú no en tingués la més mínima sospita. Hi ha gent que en sap, de guardar-s'ho tot. Hi ha gent que és capaç de mantenir una postura neutra. Jo, no. No n'he sabut mai. De vegades, segurament la majoria, això m'ha perjudicat: sempre em va més de pressa el cor que el cap. És allò que diu la Mafalda: just un segon després de donar la resposta equivocada et ve al cap la correcta... De vegades, però, actuar empesa pel que et dicta el cor i anar amb el lliri a la mà també m'ha reportat grans satisfaccions. Recordo que fa molts anys, a Bellaterra, vaig regalar un llibre com a regal de comiat. El destinatari: en Pep, un estudiant entranyable de veterinària, molt amic d'una de les meves companyes de pis, i amb qui havíem compartit sopars de colles i, de vegades, lectures i altres petites confidències. Un dia vam parlar del Te deix, amor, la mar com a penyora de la Carme Riera, que, en aquella època, encara era una certa revolució literària, i en Pep em va dir que li havia agradat molt però l'havia perdut. Érem a finals de juny i ell estava fent els darrers exàmens de la carrera: acabava cinquè i se n'aniria cap al Bages i, potser mai més, no ens tornaríem a veure. Me'n vaig anar a la llibreria de la facultat i vaig comprar el llibre perdut on, no vaig poder evitar-ho, li vaig escriure quatre ratlles... Encara ens vam veure anys després, al casament de la Marta, i ens hem retrobat pel fèisbuc. I m'ha dit que s'ha llegit la meva novel·la i que hi ha vist reflectida la persona que li va escriure (jo ja no ho recordava) que no tornés a perdre el llibre perquè, si no, "d'aquí a deu anys ja no et recordaràs de mi". D'això en fa més de vint. I hem xatejat com si fos ahir. Me n'alegro d'haver fet el que em va sortir del cor. Ara, cada vegada em passa més. Deu ser l'edat, però... Que voleu dir que als altres no els agrada conèixer els sentiments positius que tenim envers ells encara que, en el pitjor dels casos, no els comparteixin  gens ni mica?