Dilluns. Arribo a casa després de l'assaig, a quarts de dotze de la nit. He d'enviar uns exàmens i uns exercicis. Sopo una mica i engego l'ordinador i el correu. Quan intento obrir el llapis de memòria, que havia utilitzat no feia massa hores, surt un missatge dient que no el reconeix. Provo diversos ports: no el reconeix, no el reconeix... Agafo un ordinador de les nenes i torno a connectar-lo a tots els ports: no el reconeix, no el reconeix, no el reconeix. Em començo a estressar. No tinc còpia de tot. Precisament no tinc còpia del que necessito. A més, hi tenia corregida Rèquiem per a contrabaix, la novel·la amb què vaig guanyar el Ciutat de Mollerussa i que em vaig comprometre a lliurar per sant Joan. Sempre, quan acabo d'escriure qualsevol text, conte, article, me l'envio al correu i en faig una còpia a l'ordinador. Divendres, quan vaig acabar la revisió de la novel·la (que feia dies i dies que durava), no ho vaig fer. Per què? No m'ho pregunteu... Torno a provar el llapis. Elí, elí, lemà sabactani? Mercè, no et posis nerviosa. A un quart de dues envio un correu al destinatari de la feina i li explico la situació: "estic per plorar". L'endemà al matí, el primer que faig és buscar en Jordi, "il capo" informàtic de l'institut. Només de veure com balla el pen ja m'avisa, una mica com els metges, que les possibilitats de recuperació són escasses. Se l'enduu i a mig matí entra a la sala de professors i em mira compungit: males notícies. Tot seguit m'ensenya el llapis obert, que ensenya impúdicament aquells microfils i aquells micro-de-tot i m'explica el diagnòstic. Però com que és un home que no es deixa vèncer fàcilment diu que se l'endurà a casa que no sé què vol provar. Mentrestant, jo, torno a picar tot l'examen de tercer, que necessitava per avui, dimecres, i espero el miracle. Aquest matí, quan trobo en Jordi, em fa que no amb el cap i em diu que encara farà un últim intent a l'hora del pati. Jo ja ho dono tot per perdut (més es va perdre a Cuba, que diuen). Al cap d'una estona el veig assegut davant un ordinador de la sala de professors i reconec tots els meus arxius a la pantalla: s'han acabat trenta-sis hores de patiment. Li faig un petó d'aquells sonors i estupends, tipus iaia. Em diu que, amb una lupa, ha descobert una petita fissura (en una d'aquelles "micracoses"!) i que l'ha soldada, i que un cop ho tingui tot gravat, llenci l'aparell. I tant, que l'he llençat! Ja és a la paperera, i un altre d'igual també! Ara ja sé per què li diuen George Mc Giver!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada