dissabte, 21 de maig del 2011

Amics de l'ànima

No sé si aquest títol el vaig treure de la sèrie Anne de Teules verdes, reiteradament reposada per TV3 diverses vacances de Nadal, Setmana Santa i, segurament, xafogosos i calents mesos d'agost. En tot cas, a mi em serveix. És una expressió que tinc molt interioritzada i que utilitzo per formular el plural gramatical, és a dir, incloc amics i amigues (que això de la paritat lingüística ja cansa i frega l'absurd). D'amics de l'ànima n'hi ha pocs i de vegades t'enduus sorpreses... Són aquelles persones a qui, en algun moment de la vida, t'has sentit tan proper que, enmig del silenci ,podies sentir el fregadís dels esperits, com un batement intangible d'ales de papallona. Són aquelles persones que, malgrat el temps i la distància, continuen ocupant un raconet entranyable de cor, una guspira amable de pensament, ni que sigui de tant en tant. Són aquelles persones que et fan notar, en recordar-les, un pessigolleig de vent a la panxa mentre se't dibuixa un somrís als llavis. Sovint passen els anys i les vides s'allunyen per camins tan dispars i inimaginables que alguns pensen que si es retrobessin novament ja no sabrien què fer ni com comportar-se. Com si l'essència que els havia unit les ànimes hagués sofert tants canvis que cadascun dels individus d'abans ja no hi fos... I no m'ho estic inventant. Conec algú que va tenir aquesta sensació -o aquesta por- després que jo li explicités directament, al cap de moltes trucades no respostes, que no calia que quedéssim per dinar perquè potser no sabríem què dir-nos, que fent un cafè en faríem prou, que em feia il·lusió que ens trobéssim després de tants anys... Amb un reguitzell de raons en un correu electrònic, explicant-me també per què no responia els meus missatges i les meves trucades, em va dir que no. I em va demanar que fos tan comprensiva com em recordava.  Vaig plorar tot un matí. A quaranta anys vaig plorar tot un matí, part de la tarda i mig matí de l'endemà per una amiga que em semblava de l'ànima. Perquè la tenia sempre present en aquell racó de cor on, només jo, sento infinits batecs silents de papallones.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada