De vegades, les coses no són fàcils. D'altres, no saps ben bé per què, sembla que flueixin tan naturalment que ni t'adones de l'esforç que representen. Ahir a la tarda l'Ona va aprendre a anar amb bici, sense rodetes. Quan va començar a dir, el darrer dia d'escola, que les hi traguéssim, vaig pensar: "Ja hi tornem a ser, una altra vegada a córrer geperuts al seu costat, com si la nostra esquena pogués resistir gaire més!". Malgrat que ha estat sovint el seu pare qui les ha acompanyades en aquesta feixuga tasca de coordinar peus i pedals, mans i manillar, cos i equilibri en general, aquesta vegada (en el cas de l'Ona, vull dir) vaig ser jo: només em va costar dos dies i, en cap cas, no entengueu que m'atribueixo el mèrit, que no va ser meu... Un quart d'hora dilluns, una escapada fins a la fleca dimecres i, ahir, el llançament: una passejada des de casa fins al camí de sorra del carril bici, quan inicia la baixada cap a Palol i Girona. Tot i l'aire fresc, un cel netíssim i un sol lluent de mitja tarda ens van acompanyar en aquesta gran conquesta, un marc perfecte per als petits campions... La satisfacció vessava a dolls de la mirada de l'Ona, li fugia dels seus immensos ulls d'aigua sense saber què havia de fer-ne. Aquest va ser el meravellós regal, d'il·lusió i valor incalculables, amb què ens va obsequiar tan fàcilment i generosa la vida. No ens va caldre cap diploma, cap medalla ni cap copa... No fos cas que ens rellisqués de les mans i les rodes - ara ja només les grosses!- de la bici li passessin pel damunt i l'esclafessin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada