Ja fa més de dos mesos que la Montse Sunyer, després de lluitar deu anys, es va morir. La vaig veure per darrera vegada a finals de juny, el dia de la festa de graduació de sisè a l'Eiximenis, acompanyant la Nora, la seva filla petita que s'acomiadava de l'escola, i acompanyada també de l'Ariadna, la seva filla gran, que l'ajudava a caminar perquè aleshores ja li era força dificultós. Tot i així, ella no defallia i somreia, sempre optimista, sense voler ser planyuda per ningú, amb aquella vitalitat que devia pouar i xuclar de tots els racons del seu cos, de la seva ment i del seu cor. Ens coneixíem, sobretot, de compartir aquell títol de "mares de l'escola Eiximenis", que s'obté fàcilment quan es fa petar la xerrada a la plaça, a les cinc, mentre esperes la canalla. Però amb la Montse ja ens coneixíem -no gaire- de temps enrere: vam coincidir a Figueres, al curs de música romàntica "Goethe i la música" abans que em fes la substitució a l'institut quan va néixer la Mar, i jo, que no sé si per sort o per desgràcia tinc molta memòria, sempre li deia que el meu primer record seu era d'un examen de piano -juraria que el de quart- al Conservatori perquè m'havia impressionat molt. "Sempre m'ho dius i jo no me'n recordo". I jo li ho tornava a explicar. Jo devia tenir catorze o quinze anys, llavors, i ella uns quants més. Seia al piano -ho recordo com si fos ara- amb el seu germà Miquel, que li devia fer de professor, al costat. La seva cabellera negra i rinxolada, que li arribava quasi a la cintura, es gronxava a l'esquena amb cada moviment del cos, com si l'ajudés, també, a fer brollar més harmònicament els sons d'aquell piano de paret just al costat de la porta. Va tocar "Rumores de la Caleta", dels Records de viatge d'Albéniz, i em va semblar, amb els meus ulls i les meves orelles de quinze anys, que havia tocat de manera impecable aquella peça que jo escoltava per primera vegada i que des d'aleshores, en sentir-la i en tocar-la, m'ha evocat i m'evocarà, ja per sempre més, la Montse en aquell examen al vell Conservatori de les Voltes d'en Rosés. La Montse. Com un passeig màgic damunt de les tecles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada