Estimadíssima Anna

Dimarts, 8 de setembre de 2015

2/4 de 12 de la nit

Anna estimada,

Encara estic en estat de xoc. D'ençà que, havent dinat, m'ha trucat la Sabina, que ho faig tot al ralentí, com si m'haguessin quedat els òrgans espàstics i el temps s'anés aturant de mica en mica. Vull escriure i no trobo les paraules, i mira que a tu i a mi no ens en faltaven mai, de paraules: he rellegit el teu darrer whatsapp i, de tan llarg, no cap a la pantalla del mòbil! "Aquí tot bé. S'ha d'aprofitar", em deies. I em parlaves del que havies fet al juliol, de l'Helena i d'en Martí, i m'explicaves que estaven treballant a l'estiu, que el curs els havia anat bé i hi afegies: "estan bé de salut i contents, i són molt bones persones... Què més puc demanar?" I encara, amb un punt sorneguer, parlaves de la teva salut de filferro amb la qual havies après a conviure: "es doblega però no es trenca del tot"... Mentre rellegia tot això, et veia aquella tarda que ens vam conèixer a la Biblioteca de la Facultat, a Bellaterra: seies just al davant meu i aleshores encara no sabia que la conversa que vam entaular, sobrevolant els apunts de grec, desembocaria en una amistat de més de trenta anys. I et veia somrient d'aquella manera discreta i serena que has conservat al llarg de la vida i que ha inspirat confiança a tots els qui t'hem conegut. Recordar aquell instant amb tanta nitidesa ha estat l'inici d'una tempesta d'imatges de temps i espais diferents, de retalls de vida compartits: pis d'estudiants, exàmens, confidències, viatges en tren, festes majors, sopars a Torroella, cartes que encara conservo amb adreces inventades (de la plaça del Cigronet de Tor a la plaça de la Catedral de Bàscara, o viceversa), el matí d'agost que vaig conèixer en Martí acabat de néixer, el dia que em vau visitar a la clínica amb l'Helena, que duia un conte per a la Mar, o la conversa damunt del teu llit l'any passat, amb la cama trencada... Sort que la memòria encara no ens falla!, em diries rient. I saps què? En tots els moments que recordo tens un somriure als llavis. I als ulls. Quina sort que vaig tenir, Anna, de parlar amb tu aquella tarda!

Ara he hagut de fer una pausa i m'he rellegit el que he escrit... No sé si volia escriure ben bé això. Et mereixeries un text molt millor però sé que avui no m'ho tindràs en compte: tenia el cos tan garratibat (ja t'ho he dit) que semblava un autòmat i ni tan sols podia plorar. Però ara sí, a la "pausa" m'he ben deixat anar, encara que no surtin les llàgrimes a la pantalla, i em veig obligada a concloure precipitadament (els de llengua, ja ho saps, insistim a no deixar les frases penjades). Acabo amb el teu whatsapp: "Quan tornis ens truquem i quedem. Si no és agost, que sigui setembre o octubre o... tant se val". Ja veig que haurà de ser pel "tant se val". No cal que me l'apunti a l'agenda per si la memòria em falla: el duré gravat al cor. T'estimo, Anna. Et trobaré molt a faltar.

Mercè

PD: Malgrat que no hi ha lluna, t'he tocat el "Clar de lluna" de Beethoven. Com que feia anys que no el practicava he fet alguna nota falsa però també m'ho perdonaràs... He pensat que t'agradaria. De fet, la lluna i tu compartiu aquella aura calma i un punt melangiosa que captiva tothom. La lluna, però, només la té de vegades.

Per activa i per passiva: no és una dèria de l'Artur Mas.

Ja se sap que no hi ha més sord que aquell qui no vol escoltar...Vaig intentar seguir l'entrevista de la Cuatro al President Mas però, com que la tallaven perquè els contertulians donessin la seva opinió, no vaig resistir ni la primera pausa. Alguns periodistes em posaven massa nerviosa amb aquelles opinions quasi extraterrestres i que són les mateixes opinions que es reprodueixen a les xarxes socials provocant unes discussions amb destí únic: l'esgotament. Anys enrere m'hi hauria embrancat i m'hi hauria fet forta; ara no, només les llegeixo per curiositat, sense fer-m'hi mala sang ni intentar aportar-hi cap argument: fa molt temps que vaig decidir que ja ens havíem explicat prou, que ja havíem intentat fer entendre que no era res personal, que només volíem ser qui érem, com érem i com sentíem... No. I ho torno a repetir: no hi ha més sord que aquell qui no vol escoltar, i això és el que passa amb els contertulians, amb els periodistes dels mitjans espanyols, amb els twits... Doncs no ens hi cansem. 

Del fragment d'entrevista que vaig seguir, vull reiterar que es va tornar a fer palès que l'Artur Mas és l'orador més brillant d'aquest país (i també de l'estat que l'ofega). I que darrere d'aquesta oratòria s'hi amaguen tres qualitats que considero inqüestionables en un polític: intel·ligència (la qual cosa desemboca en respostes àgils i en una habilitat única per desmuntar arguments -la seva intervenció al Parlament l'altre dia n'és una mostra clara-), educació (és capaç de dir el que vol dir amb la màxima elegància) i honestedat (de moment, encara no s'ha demostrat el contrari, malgrat els intents). 

Tan sols em falta afegir que el primer dia em vaig fer candidata de Junts pel sí i que, ai que me'n descuidava!, no sóc votant de Convergència. Només per refermar allò que ja s'ha dit per activa i per passiva: el procés cap a la sobirania no és una dèria del President Mas. És el clam de tot un poble.