Sense haver-ho planejat, aquest matí (ja ha saltat l'hora i l'any però el dimarts 31 encara no s'ha acabat, fins que no me'n vagi a dormir) hem decidit acabar l'any amb una excursió relaxada: Museu de l'Exili, dinar allà mateix, a La Jonquera, i visita a la platja d'Argelers i al cementiri dels republicans. Tot anava de meravella fins que, en travessar la "ratlla" -aquella on Pere Quart es va ajeure per "besar la terra i acaronar-la amb l'espatlla"-, s'ha encès el llum de la bateria del cotxe (ai, ai!) però hem arribat a Argelers sense problemes i fins i tot, quan ja gairebé n'havíem perdut l'esperança, hem trobat l'oficina de turisme, que per sort estava oberta. Resumint, que hem pogut veure el monòlit a la memòria dels refugiats, passejar per la vastitud de la sorra, pensar quina sort que tenim de viure en el temps que vivim, malgrat tot, i escampar la boira corrents perquè dues ja s'han mullat les botes arran de mar i encara ens faltava el cementiri dels republicans. Però marxar amb els peus xops no hauria estat res comparat amb el periple posterior. Al cementiri, la bateria ha dit prou. Hem empès el cotxe diverses vegades i no hem aconseguit engegar-lo... Doncs au, truquem al RACC! (Que ens trobin serà un miracle, perquè això d'Argelers és d'una complexitat bestial. De fet, la primera vegada que vam intentar visitar el monòlit, fa tres anys i mig, no ho vam aconseguir, tot i que aquell dia no va ser culpa de les giragonses: semblava com si estiguéssim enmig de la manifestació de l'11 de setembre de 2012, però tothom a peu i nosaltres amb cotxe!). Tornem a la tarda d'avui, però: de tres mòbils, cap no agafava línia. Va, doncs, tornem a empènyer! Quina sort, aquest cop s'ha engegat! Ens hem enfilat amb una alegria immensa però ja no es podien apujar els vidres, és igual, abrigueu-vos bé, que entrarà un vent glaçat, i tirem... Al quadre de comandaments, tot estava encès: la bateria, els airbags, el fre i una pila de llumets que ni vull saber què signifiquen. Mentre conduíem de tornada, intentant arribar a l'autopista, el cel, just a l'esquerra del Canigó, era una amalgama de rosats indescriptibles amanyagada de taronges pastel, però qualsevol s'atura a fer una foto! Per fi ha aparegut la indicació d'entrada a l'autopista, hem tombat i el cotxe s'ha aturat cinquanta metres abans del peatge, com si digués: "jo em quedo aquí". Oh, sí, tu no et moguis, però... I nosaltres què? S'està fent fosc, fa un fred que pela i els mòbils continuen sense agafar línia. Provem, tornem a provar i, finalment, el mòbil de la Mar funciona: telefono al RACC i a mitja trucada se'm talla (apareix un missatget que diu que s'ha acabat el crèdit -aclareixo que la Mar té restringit el límit de trucades perquè durant dos mesos seguits vam tenir sorpreses escandaloses-). Tornem a intentar-ho amb la resta de mòbils, res de res. Vaig a demanar ajuda al peatge, però em diuen que allà les línies són internes i no poden trucar (no m'ho crec), però m'indiquen que premi un polsador que és dins una estança tancada amb clau: com es fa, això?. Tot inútil. Fa gairebé una hora que estem parats i ja sembla negra nit. Mentre em passejo pel peatge, travessant d'una "caseta" a l'altra, enmig de barreres que pugen i baixen i cotxes avalotats, s'atura un camió al carril del Teletac i veig que és de Taradell: miro el xofer implorant amb la mirada, i abaixa el vidre... Diu que em deixarà el mòbil però m'he d'esperar perquè el Teletac no li funciona i ha de fer marxa enrere; després, encara, la màquina se li queda la targeta (les forces tel·lúriques s'han conxorxat a la Catalunya nord!), però supera el peatge i s'atura. Aconsegueixo parlar amb el RACC i després de deu minuts al telèfon puc tornar el mòbil al seu propietari, que m'ha dit que era de Roda; li dono les gràcies amb certa recança perquè no sé com expressar-li que li estic infinitament, profundament, íntimament agraïda, que ens ha fet un favor immens, i li faig un sincer petó de comiat perquè ja ens veia passant la nit de cap d'any fent bivac al peatge de Le Boulou. A un quart de vuit arriba una grua de La Jonquera i, al cap d'un moment, el taxi que ens han enviat, també des de La Jonquera. A un quart de nou ja som a Quart, les nenes ben emocionades perquè un taxi, a tot drap per l'autopista, ens ha tornat a casa. Encara tenim temps de preparar el sopar, tal i com estava previst, abans que arribi l'Àlex, el meu nebot, que havíem de recollir a Bàscara a mitja tarda... Amb un tel de cansament als ulls, aconseguim menjar els raïms trencant alguna tradició (l'Àlex menja dotze espaguettis i la Mar, dotze cullerades de iogurt!) i, amb una calma compassada, acabem de pair l'aventura d'avui. Al cap i la fi, ha estat un 31 de desembre per recordar sempre més (i per recordar les companyies telefòniques també!): l'home dels nassos no l'hem vist, però us puc ben assegurar que ha estat un dia de nassos (i no especifico més). Que tingueu un magnífic 2014!
