La doble vida dels estudiants de música. Aprendre des de la felicitat (III)

Vivim en un país on estudiar música seriosament suposa un esforç sobrehumà, especialment per als estudiants de batxillerat.  Al llarg de l’ESO l’alumnat té dret a convalidar entre tres i cinc hores d’optatives i això deu tranquil·litzar la consciència dels qui dissenyen aquests plans d’estudis sense cap ni peus amb 13 assignatures diferents alhora en un curs; a batxillerat es pot convalidar una matèria... Algú es pensa que alliberar 4 hores d’una assignatura és equivalent a 9 o 10 hores de conservatori més les hores d’estudi que requereix un instrument –o dos- i la dedicació a les pràctiques d’harmonia o llenguatge musical? Aquests adolescents surten de casa a les vuit i tornen de l’institut a les tres tocades; dinen i a les 4 ja són al Conservatori fins a les 8 o a les 9. Després arriben i encara organitzen les tasques de l’endemà. Sí, potser tenen alguna tarda lliure, o el cap de setmana, però han de dedicar tot aquest temps a sobreviure acadèmicament. Sovint són alumnes exigents i disciplinats que no es conformen amb qualsevol nota i, per tant, a l’institut, obtenen molt bons resultats malgrat la pressió. Enmig dels exàmens finals i de la selectivitat se’ls encavallen exàmens al conservatori i, si volen dedicar-se a la música, proves d’accés a l’ESMUC o a d’altres centres superiors... Em pregunto si cal tant d’estrès i no es podria arribar a la solució tan altament reclamada: centres amb estudis simultanis de música. Però no ineressa: el benefici econòmic és nul. Això sí, després tots ens beneficiarem de la música que serà interpretada per tots aquests "monstres" supervivents al sistema... Sí, diguem-ho clar, els estudiants de música no són herois: són superherois.

Carta apareguda al diari El Punt Avui el dimarts 22 de maig de 2018

Aprendre des de la felicitat (II)

L'estiu sempre passa massa de pressa. El temps ens ha robat aquells estius eterns de la infantesa, plens de sol, mosquits, pols i bicicletes, però que no s'acabaven mai. D'aquí  a quinze dies ens reincorporarem a la feina i, els que ens dediquem a la docència, reprendrem el curs escolar. Em tornaran a martellejar el cervell les preguntes de sempre: com és que els nois i noies d'ESO han de fer sis hores lectives cada dia? Com és que un alumne de tretze anys ha de fer dotze matèries diferents? Com és que es canvien els plans d'estudis cada dos per tres però ningú no té en compte les dues preguntes anteriors? Com és que fa més de vint-i-cinc anys que treballo al departament d'Ensenyament i mai-mai-mai ningú no m'ha preguntat (ni a mi ni a cap dels meus companys, evidentment) què em semblava millorable del sistema educatiu? Com és que obviem les obvietats?

Segurament algú, quan llegeixi això, ja llançarà aquell tòpic que els ensenyants tenim poques ganes de treballar i, per això, volem que l'alumnat tingui menys hores de classe. No penso ni aturar-me en aquestes bajanades perquè el professorat continuaria fent les hores marcades per llei. Tampoc vull entretenir-me a posar exemples de sistemes educatius d'altres països perquè no aportaria res de nou i perquè no ens cal emmirallar-nos en Canadà o en Finlàndia per saber que l'únic que necessita qualsevol sistema educatiu és sentit comú: només reduint una hora lectiva cada dia i agrupant matèries a fi que el procés d'ensenyament-aprenentatge esdevingui més integrat ja reduiríem la dispersió i, n'estic segura, milloraríem l'atenció i la capacitat de concentració (donaríem temps i calma, tan necessaris en aquest món de bojos on transitem). La reducció d'una hora lectiva també deixaria espai per a d'altres disciplines (artístiques, esportives, activitats de voluntariat...) que juguen un paper fonamental en la formació integral de la persona... El que és perjudicial és que la incapacitat de les diferents administracions per oferir aquestes activitats extraescolars a tothom se supleixi amb una sobrecàrrega de l'horari lectiu. És per això que cal fer una crida a totes les ments pensants que dissenyen plans educatius des de la taula d'un despatx o des d'una plataforma universitària sense ni saber com respira una criatura de dotze anys, només preocupats per no perdre vots a la propera campanya; cal fer una crida a tots els "defensors de matèries", només preocupats per guanyar una hora en algun curs d'ESO a canvi de "trinxar" alguna altra  assignatura. Els hem de demanar, si us plau, que abans de canviar res més escoltin la respiració d'aquests nois i noies, però que l'escoltin de debò. Que els estius eterns de la infantesa estan molt bé, però els hiverns profitosos també tenen el seu encant i ajuden a donar unes eines que poden ser imprescindibles.

Aprendre des de la felicitat (I)

Aquest matí em trobo un company pel passadís (si d'un cobert que degota mentre anem d'un "barracó" a l'altre se'n pot dir passadís) i li faig un comentari breu sobre l'estat de col·lapse de part de l'alumnat de segon de Batxillerat, del qual ell és tutor... A l'hora de plegar reprenem la conversa i em diu, mig en broma, que ara crearan una nova figura als instituts que em va que ni pintada: el defensor de l'estudiant.

Ves per on, no trobo que sigui una mala figura. És més, penso que, arribat el grau de pressió que ens imposem nosaltres, i vist l'estat de col·lapse  a què arriben alguns nois i noies per la pressió fora-senyada i excessiva que no sé per quins set sous entre tots plegats els acabem posant al damunt, un defensor que analitzés totes les situacions des de la serenitat no seria res descabellat. Sí, m'honoraria ocupar aquest càrrec.

Fa exactament vint-i-cinc anys que sóc en aquest món i he passat per tots els estadis que la docència permet: soldat ras (entengui's professor inexpert acabat d'aterrar), tutor, equip directiu, serveis educatius... Sé que aquests vint-i-cinc anys no em donen cap dret a donar consells (Déu me'n guard) ni a deixar anar cap teoria pseudopedagògica (tampoc no la tinc); és més, durant una bona temporada, quan m'ha arribat a les mans algun article o un assaig sobre ensenyament o educació (ara tampoc no entraré en la disquisició que sovint originen aquests dos termes), la veritat és que l'he passat per alt o, si l'he llegit, he procurat posar-hi la màxima distància, sobretot quan qui l'escriu no ha trepitjat mai una aula o un barracó (i això sí que ho diferencio perquè molts nens d'aquest país aprenen en una "provisionalitat" que desprestigia, vulguem o no, l'ensenyament). Del que sí que estic convençuda, i ningú no em farà canviar d'opinió, és que només s'aprèn (i s'ensenya o s'educa) des de la felicitat. I quan dic felicitat ja us dic jo que no sabria pas definir-la: em caldria l'ajuda d'algun professor de filosofia (aquella matèria que, "Merlins" a part, porta de corcoll la majoria d'alumnes de batxillerat) i ara mateix, en aquestes hores, tampoc no em sembla oportú demanar-la (no fos cas que després també anés jo de corcoll!). Sí que sé, però, que quan dic felicitat vull dir benestar, placidesa, pau. Un clima que permeti a cadascú donar el màxim de si mateix. És difícil, ja ho sé, però no cal haver estudiat psicologia o neurociència per saber que l'estrès disminueix la capacitat de concentració, fa minvar l'autoestima i eleva l'índex d'inseguretat fins a límits que no ens podem imaginar: genera un patiment que se somatitza i esdevé palpable. I sé de què parlo perquè el vaig patir de rebot just ara fa un any i, de vegades, el llegeixo en algunes cares dels adolescents que tinc al davant.

Què en fem, de no rebaixar la tensió si sabem que repercuteix negativament en el procés d'aprenentatge? Què en fem, de no escoltar el que no ens diuen en paraules, però que els desborda els ulls?  Què en fem? Què en fem? 

La meva filla gran ha deixat l'esborrany del treball de recerca damunt la taula. L'obro i el fullejo. L'ha encapçalat amb una reflexió de la pianista Maria Joâo Pires: "El pianista és el mèdium. El compositor ha de crear l'emoció però l'intèrpret el que fa és tractar de transmetre-la després de llegir la partitura".

He pensat que segurament aquesta podria ser una bona definició del docent, potser la millor que he llegit mai: som el mèdium. Hem de llegir les cares, els ulls, escoltar les mirades... La resta ja vindrà. Sí, a l'aula són molts, també ho sé, i nosaltres, sense ser superherois, lliurem dues o tres batalles cada dia. De vegades, més. Però, i d'això no en tinc cap dubte,  la majoria d'alumnes estan sempre de la nostra banda. Encara que no ens ho sembli.

Emma, fly me to the moon

Dimecres, 31 d'agost. Quasi les onze de la nit

Emma estimada,

Començo a escriure quan fa exactament onze hores que ens hem acomiadat a l'estació de l'AVE de Girona. Ens han deixat passar més enllà de la màquina detectora de metalls i hem pogut esperar-nos a la barana fins que has aixecat el braç, dient adéu, abans de pujar al tren... Una barreja anguniosa i indescriptible de sensacions, que ja feia nits que em neguitejava, s'ha anat instal·lant dins meu des que m'he despertat i no hi ha hagut manera que m'abandonés al llarg del dia... Sí, moments que una pila de gent ha viscut abans que nosaltres, i que es viuen cada dia a diferents punts del món, ara eren nostres, i també les mateixes pors, els mateixos dubtes, la mateixa il·lusió i la mateixa esperança.

Inevitablement fa dies que faig un repàs als teus setze anys. No recordo que la tarda de juliol en què vas arribar al món fos especialment calorosa. El metge va decidir provocar el part:

-Vine el 18 de juliol, si et va bé-.  I, com ja se sap, no em va anar bé:

-No, que és el dia de l'"alzamiento"... Si vol néixer el 18, benvinguda sigui, però provocar-li el naixement un dia tan lleig no.

Li vaig dir que, si no et decidies a néixer abans, jo hi aniria el 19, que sí que era un bon dia (almenys a mi m'ho semblava perquè coincidia amb l'aniversari d'un amic de l'ànima).

I vam anar a dinar a Bàscara per deixar la Mar, que tenia un any acabat de fer, i recordo que vaig menjar arròs bullit (sí, ja sé que deus pensar que és un menjar amb poc "glamour", aprofitant que érem a ca la iaia, però, com que em van dir que mengés lleuger, no vaig tenir massa opció). Vam arribar a la clínica cap a les 6 i a 1/4 de 9 ja eres al món, amb un cap espès de cabells negres (a quatre mesos ja t'hauríem pogut fer la permanent i a dos anys portaves unes cues tan esplèndides que eren l'enveja dels més "pelons" de la llar d'infants!) i uns ulls que feien pressentir aquests dos fars immensos de lluna blava. Per contra, havíem de vigilar perquè tenies unes ungles molt llargues (que encara no ens permetien tallar) i, en un moment, et deixaves la cara ben esgarrapada.

De seguida ja es va veure que eres una nena "de vida", que hauria dit la meva iaia Rosalia: et vas amorrar al pit i, si no fos perquè les coses bones esborren les dolentes, encara em sentiria del mal que em vas fer. Més endavant no et va agradar la fruita ni la verdura (no hi va haver manera!) i, a un any, vas passar directament dels biberons als macarrons. Acabaves de començar l'escola bressol i ja prou que vaig avisar-los, de tot plegat, però no em van voler fer ni cas fins que, al tercer dia, esgotats que ploressis de gana, van desistir de donar-te trinxat de carn amb verdura i et van plantificar directament l'hamburguesa al plat, el menú que donaven als "grans" de dos anys: aquell dia vas menjar com una senyora... Ja ho deia l'educadora, que semblaves la padrina de la classe: no tenies ni disset mesos i entonaves a tot drap "El gegant del pi" i "A recollir, que totes les joguines se'n van a dormir". Aquí cal afegir cert mèrit de la pediatra que, el teu segon dia de vida, et va fer una petita operació: "li he tallat una mica el tel de la llengua perquè hauria tingut problemes per pronunciar alguns sons; ara no costa res i més endavant caldria anestèsia, i punts, i..." Cap problema. Cap. Vas començar a xerrar com una mallerenga, amb una claredat diàfana, i sense la timidesa i la discreció que els anys t'han anat posant al damunt. I tot ho lligaves i tot ho sabies. A P-3, la teva tutora Anna t'acomiadava amanyagant-te els cabells del caparró i deia: "Ai, aquest ordinador!".

I després va venir la música, els cursets de natació que van portar-nos al patinatge del pavelló del costat i, sobretot-sobretot, el violí. I, amb el violí, el piano, el cant i la dèria dels càstings. I no callar mai i taral·lejar melodies a totes hores sense deixar res per verd: de la Withney Houston a en Frank Sinatra, de la Billy Holliday a la Rocío Jurado, passant per en Perales i en Joselito (com se li acut, a algú, cantar "Ay campanera!" en ple segle XXI?), d'en Manu Carrasco al "all'alba vincero" del Turandot o al "Oh mio babbino caro" de Puccini. Ah, i no ens descuidéssim pas l'Aretha Franklin! I, per fi, cantar amb un micro (un somni!) a l'Auditori de La Salle, i deixar-nos a tots "embabecats"...

I tot ho feies i tot ho"combinaves". I no et feia res gastar-hi hores ni esforços ni, sobretot, passió. I, mentrestant, sempre tenies presents els qui estimaves: quan algú et donava una piruleta o un caramel sempre li'n demanaves un altre..."me'n pots donar un per a la meva germana?", i no tinguis por que te'l cruspissis abans, no, l'hi duies amb aquella il·lusió; encara ara vas de viatge amb l'institut, o a colònies, i sempre portes coses per a tothom i mai res per a tu. No és estrany, doncs, que pugueu compartir tants bons moments d'improvisació, teatre i cantades amb l'Èlia i l'Ona; ni que la Mar s'hi afegeixi i tot; ni que tants amics us preparessin una festa sorpresa i hagin vingut aquests dies a casa, a acomiadar-se, o t'hagin volgut acompanyar aquest matí a l'estació... Ni tampoc és estrany, doncs, que jo ara sigui aquí i que tu, aquesta matinada, volis cap a Àmsterdam i, d'allà, a Vancouver.

Sí, és veritat, durant deu mesos no sentirem cantarelles, que diu la Mar, a qualsevol hora, ni Czardas al violí en els moments més intempestius, ni em cridaràs urgentment perquè escolti un vídeo de "La Voz" de no sé quin país del món (que deuen estar a punt de despenjar d'Internet perquè, si no, no s'entén la urgència!)... Algun dia ens hauràs de fer una cantada per l'Skype, o haureu d'inventar-vos un muntatge a dues bandes de planeta, totes quatre. Jo, mentrestant, aniré assajant al piano l'acompanyament d'"Oh mio babbino caro" -ja saps que tu i jo tenim una actuació pendent!-, i quan necessiti volar cap aquest teu cel, que ara es comença a desplegar tan ampli, tan net i, sobretot, tan merescut, escoltaré el "Fly me to the moon" que duus imprès a la samarreta, amb la convicció que, a la lluna, no m'hi portarà pas en Frank Sinatra sinó que, un dia no gaire llunyà, ens hi portaràs tu.

Alumnat amb superpoders

Us deixo el text que vaig llegir a l'acte de graduació dels alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut de Vilablareix. Veureu que potser vosaltres, els lectors, també teníeu superpoders durant la vostra etapa escolar.

Bona nit a tothom,

Em fa especial il·lusió ser avui aquí. Sempre és motiu d’alegria que una promoció d’alumnes acabi el seu pas per l’institut. Aquest curs, però, em fa especial il·lusió per dos motius:

El primer, perquè aquests dos grups que ara acabeu vau ser els primers alumnes que vaig tenir quan vaig arribar a l’institut el curs 11/12.  Aleshores fèieu segon: encara us barallàveu per les pilotes i tornàveu esbufegant i suats després de l’hora del pati. Després vam coincidir a 3r d’ESO, a 1r de Batxillerat, amb alguns a 2n… És més, a uns quants no us he perdut de vista durant aquests cinc anys i mira que, de vegades, ho hauria agraït de debò!

El segon motiu és perquè, després de tants anys de dedicar-me al món de la docència, va ser amb vosaltres amb qui vaig descobrir que l’alumnat tenia superpoders. Us ho podeu creure? Vint anys a l’ensenyament i me’n vau fer adonar vosaltres! Fins que us vaig conèixer, a les classes hi havia alumnes per a tots els gustos: alumnes treballadors, alumnes atents, alumnes que feien el borinot, alumnes que xerraven, alumnes que no escoltaven, alumnes que estaven girats tota l’estona i alumnes que consideraven les classes el millor lloc per fer relacions socials. De tot hi ha a la vinya del Senyor, que diu la cita bíblica. I cada curs, si fa no fa, es repetien els mateixos esquemes. Aquell matí, però, i me’n recordo com si fos ara, enmig d’una lectura en veu alta vaig cridar, com embogida, a una noia: “Tens superpoders!” Al primer moment tots vau quedar parats i em vau mirar enmig d’un silenci esfereïdor (poques vegades hi havia hagut un silenci tan intens a classe). Suposo que devíeu pensar: què diu aquesta ara?

Doncs sí. Aquell dia em vaig adonar que els alumnes no és que badessin o que tinguessin intenció de molestar, no. Tenien, per exemple, el superpoder de llegir amb el llibre tancat, traspassant els fulls amb la mirada; d’altres tenien el superpoder d’estar mirant a l’infinit, o per la finestra, però no miraven a l’infinit: invisiblement els desfilaven davant dels ulls tot de lletres, frases, textos... Uns altres eren capaços de llegir amb el clatell, parlant amb el company del darrere, però de debò que no perdien pistonada; i d’altres, i aquest crec que era el poder més superpoder de tots, tenien la difícil habilitat de tenir els ulls perduts a la pagina 43 i, enmig d’aquell batibull d’imatges i lletres que no es corresponien amb res del que estàvem fent, eren capaços de concentrar-se i desxifrar el text de la pàgina 112, el que realment tocava... Us ho podeu imaginar?

Amb el pas dels dies ràpidament van anar apareixent altres superpoders: la capacitat de notar les gotes de pluja dins l’aula malgrat que no hi havia degoters, la qual cosa comportava que, quan  plovia, de sobte s’obria algun paraigües a classe. Jo, pobre mortal (expressió dedicada als alumnes de llatí), com que no entenia aquella sensibilitat extraordinària -m’atreviria a dir que divina-, enviava l’alumne i el paraigües en qüestió a entomar la pluja enmig del pati.

Un altre superpoder, que s’ha perpetuat fins a segon de Batxillerat, va relacionat amb l’ús de les tisores a les classes de llengua. Quan corregíem exercicis, en lloc de tenir a les mans un bolígraf d’un altre color hi tenien les tisores. Per què, això? Doncs he arribat a la conclusió que, per exemple, si algú amb aquest superpoder posa una “b” en lloc d’una “v”, pot retallar directament el pal de la "b" amb les tisores i així no gasta tinta. Sí, sí, així de fàcil i d’evident... He de confessar que jo, aleshores, encara no havia reflexionat sobre aquest superpoder i anava acumulant una considerable col·lecció de tisores; també, per això, vaig tenir la mala pensada de fer sortir un noi de classe amb l’encàrrec que tallés unes quantes flors silvestres del pati i en fes un ram per dur-lo a la Pili, que en aquell moment era la directora. Sort que al final ens va dur el ram a la classe perquè... havia tallat els geranis de les jardineres que teníem al passadís!

Com podeu comprendre, doncs, als que no tenim superpoders ens costa d’entendre aquestes capacitats gairebé sobrehumanes. Sí, diguem-ho clar: som gent de poca fe. En tot cas, des de llavors i cada setembre sens falta,  el primer dia de curs demano als nous alumnes que em facin saber si tenen algun d’aquests superpoders, no fos cas que em passés les classes avisant-los sense motiu... Ells riuen i es pensen que no hi sóc tota, però jo ja sé de què parlo!

Així doncs, nois i noies de 2n de Batxillerat, gràcies per ajudar-me a comprendre aquest superfenomen que es respira cada dia a les aules. Em vau fer obrir els ulls a una realitat desconeguda i, de debò, no ho oblidaré mai.

I ara seriosament. Espero que a partir d’ara sabreu utilitzar els superpoders que teniu tots... Potser no són ben bé els que he explicat però sé del cert que els teniu. N’estic plenament convençuda: tots diferents i diversos; uns, més a la vista; altres, més ocults; però tots, absolutament TOTS, especials i valuosos. Utilitzeu-los amb seny i que us ajudin a caminar per la vida. Si alguna vegada us fallen, busqueu bé i en descobrireu d’altres, o trobareu companys que us ajudaran amb els seus. Si cal, em podeu fer un truc, o un missatge al fèisbuc (ara ja no sereu alumnes i acceptaré la sol·licitud!) i us donaré un cop de mà. Que aneu, com diuen els versos de Martí i Pol, “de res a poc i sempre amb vent de cara”. Us desitjo tota la sort del món.

Vilablareix-La Sitja de Fornells, 27 de maig de 2016

Intempèrie moral

Confesso que el darrer mig any he viscut engolida pel temps. Ho constato quan m'adono que fa més de cinc mesos que no escric al bloc i que, en tot aquest període, ni tan sols hi he entrat. I mira que hi ha coses per dir, i per explicar. Sense més ni menys, tot avui que llegeixo opinions i crítiques sobre els premis literaris, les vendes de llibres per sant Jordi i el màrqueting de què alguns s'aprofiten. No en tinc prou d'escriptors i crítics lluitant, quasi a mort, a l'arena dels mitjans i de les xarxes socials quan se'm fa evident que, a proposta de la CUP, al Parlament de Catalunya es va generar -i jo sense saber-ho!- no sé quina polèmica sobre les copes menstruals (ara m'informaré exactament del seu funcionament i de la seva funcionalitat) ... Sí, deu ser un tema interessant si ocupa pàgines de diari i temps dels nostres diputats. A continuació m'assabento que hi ha gent que practica obertament sexe al metro i me'n convenço quan veig l'escena filmada per un espontani (no deu pas haver-la immortalitzat en un afany morbós sinó merament per la inversemblança de la situació) i sí, la meva incredulitat es desmunta i accepto resignada que en aquest món on vivim ja no sabem on són els límits i hem perdut, a part dels papers, el nord, el sud i la carta de navegar. Deu ser que estem entrant en un temps de barra lliure. Arribats a aquest punt també confesso que no m'ha agradat mai l'alcohol (ves, què hi farem!) i potser em convindrien un parell de wiskets per poder mirar sense vergonya les imatges dels refugiats sirians i d'aquesta Europa que no acaba de trobar la solució. Enmig de tot això, quan en algun flaix també m'arriba que el Borbó espanyol no ha pogut proposar cap candidat per a la investidura, recordo la meva filla petita tot baixant les escales de casa i taral·lejant "Nigra sum, nigra sum, sed formosa..." Que una nena de nou anys salti els graons cantant una peça en llatí composta per Pau Casals és un regal extraordinari. Evidentment, si anem al fons de la qüestió, d'extraordinari no en té res. Ni de miraculós. Simplement canta el que aprèn a la coral, però això és la prova fefaent que algunes disciplines necessiten ser presents a l'ensenyament perquè, d'altra manera, no tindrien manera de subsistir i desapareixerien. I necessiten ser presents perquè, com diu Joan Margarit en una entrevista que aquesta tarda m'he rellegit (de les poques coses profundes que casualment he llegit avui, ja veieu), són aquestes disciplines les que ens mantenen a sopluig i no ens deixen a la intempèrie moral. És gràcies a la música i a la poesia que no ens calen un parell de copes quan, a part de la misèria humana, se'ns fan paleses les nostres misèries. És també gràcies a elles que, de vegades (no pas sempre), ens podem aferrar a allò més essencial i prescindir d'algunes controvèrsies... Dit això, però, sí que em prendria un wisket molt a gust (si m'agradés, és clar), i totalment a la intempèrie, observant les disputes de la majoria dels que he esmentat per aquí. Us ho dic ben de debò.

Dyscolus

Vivim en un país de pa sucat amb oli, almenys a nivell polític: al país del costat, la Soraya parlant de la "legalidad y la constitución", en José Mari llançant arengues des d'aquella falsa omnipotència que, anys enrere, em feia canviar de canal cada vegada que li veia el bigoti, i nosaltres aquí, emmurriats en un carreró sense sortida... No discutiré els arguments d'uns i altres tot i que penso -ep, i no sóc ningú!- que la CUP s'està equivocant. Malgrat que aquesta formació defensi el que va dir al seu programa electoral, jo, com la majoria de ciutadans "de a pie", em pregunto si no estan fent un ús abusiu del poder que els donen aquests deu diputats enfront dels seixanta-dos de Junts pel Sí... Entenc, evidentment, que el joc polític és així i, tal i com han anat les coses, la força d'aquests deu escons és infinita: els parlamentaris escollits, doncs, estan en el seu dret d'utilitzar aquest poder al màxim però potser, en aquest cas, tenen el deure -o la responsabilitat- de no portar-lo al límit. A hores d'ara -i em sap molt greu pensar-ho- aquesta actitud política em sembla una mena de rebequeria allargassada en el temps. En tot cas, aquesta reflexió ha vingut perquè avui, consultant l'etimologia de dyscolus, paraula llatina que prové del grec dúskolos, he somrigut fantasiejant amb una solució gairebé impossible. Dyscolus significa "malhumorat, descontent", o bé, en una altra accepció, "difícil, advers". M'he imaginat algun diputat díscol de Catalunya Sí que es Pot (del PSC no m'ho puc afigurar perquè els descontents ja van marxar abans de les eleccions) trencant la disciplina de vot a l'últim moment, en una mena d'il·luminació divina (qui sap si per redimir el mal comès), sense encomanar-se ni a Deú ni a sa mare... Quin tip de riure que seria tot plegat! La CUP amb un pam de nas i Junts pel Sí que no se'n sabria avenir. I tot a la primera volta. Us imagineu que passés?

Conclusions de tot plegat: primera, l'etimologia i la llengua donen per a molt; segona, sóc una dona altament somiadora (no perdre mai l'esperança ja ho té, això).

Repasso el text i afegeixo una essa que m'havia descuidat a la primera frase. Havia escrit: "Vivim en un país de pa suat amb oli". Mentre la corregeixo penso que potser ja estava bé: de tant que ens maregen, potser al final ens passarà allò que diuen els adolescents: "Tot plegat me la sua"... Ho veieu, com la llengua dóna per a molt?