Dido i Enees. O de les dones que fan i dels homes que es deixen fer.

Fa una bona estona que hem sortit de l'Auditori. Acabàvem de gaudir (uns, cantant; els altres, escoltant)  de gairebé dues hores de música de Purcell i una lluna diàfana, un xic minvant, es deixava entreveure entre els plàtans centenaris i negava de claror la nit que ja de per si era diàfana i càlida. De fet, hem acabat l'actuació amarats de llum: la sala gairebé plena i tot el públic dempeus, aplaudint llargament, llargament. Gràcies a tots: ha estat d'aquells moments intensíssims i plens de màgia que es viuen poques vegades a la vida.

Si a la primera part l'orquestra ha interpretat alguns fragments de La reina de les fades i hem cantant l'antífona Oh, sing unto the Lord, a la segona part l'òpera Dido i Eneas ha estat la convidada d'honor.

Dido no ha mort a l'escenari però sabem que es clavarà l'espasa d'Enees al pit un cop s'enfili a la pira: l'ha feta preparar dissimulant el seu propòsit. Purcell desafia una mica la llegenda immortalitzada per Virgili utilitzant bruixes i fetilleres per frustrar l'amor dels protagonistes: a L'Eneida, és Mercuri qui transmet el missatge de Júpiter a Enees i li diu: "Deixa't de reines i vés-te'n a fundar la nova Troia, que és la missió que t'hem assignat". Arribat aquest punt, Enees, que és un calçasses, renuncia a l'amor foll a favor de la gran empresa que li tenien reservada els déus. Heus aquí la gran diferència entre els homes i les dones: la reina cartaginesa té en contra mitja ciutat, sent que traeix el seu marit mort i, a més, té enfadats els pretendents, però li és igual: ella continua fidel als seus sentiments envers l'heroi troià. Fins i tot arriba aquell punt que moltes dones hem patit en carn pròpia i que es podria anomenar el "ridícul amorós femení" (si és que algú s'ha de sentir ridícul d'enamorar-se i demostrar-ho); és aquell moment que hom (don, en aquest cas) obre els ulls a la realitat i, davant la crua evidència que els sentiments no són recíprocs, té l'absolut convenciment de la seva estupidesa: "sóc idiota", es flagel·la... Enees, no. Decideix obviar les sagetes de Cupido i plora en silenci (nafrat el cor per l'immens amor, diu Virgili) però no deixa traslluir el dolor. S'ha deixat acollir, s'ha deixat estimar, s'ha deixat mimar, va cobert dels presents que Dido, boja d'amor, li ha ofert... Ella ha fet i ell s'ha deixat fer. Així de senzill. Com sol passar la majoria de vegades. Traspassat al nostre temps és com si Enees hagués d'escollir entre l'amor per Dido o fundar Google, el gran imperi que donarà plaer digital infinit a les generacions del segle XXI... Aquesta vanitat fundacional no dóna cap oportunitat a Dido, que li demana una treva. No. Ni treva ni temps. Ha de marxar. Si a Dido els déus li fessin la mateixa proposta (o Google o Enees), triaria l'amor; digueu-me romàntica, o descreguda, però seria així.

Després de treballar durant tres mesos aquesta òpera de Purcell, d'escoltar mil vegades el Lament de Dido i de rellegir-me el Cant IV de l'Eneida, m'adono que realment Virgili ja estava retratant el comportament amorós, tan diferent!, dels homes i les dones. La tradició historicoliterària ens ha fet centrar en el destí magnificat de l'heroi troià i jo tampoc no havia pensat mai en Dido i Enees des d'un altre punt de vista. Ara, però, hi trobo una gran lliçó de la psicologia de gènere (deixeu-me'n dir així) que devia aplanar el camí als grans best-sellers que no vaig llegir en el seu moment  (Els homes són de Mart, les dones són de Venus, de John Gray, o  Per què els homes no escolten i les dones no entenen els plànols, d'Alan i Barbara Pease) i que, ara mateix, potser em vindrà de gust llegir. Us he de dir, però, que un estudi recent de la Universitat de Rochester nega el comportament emocional diferenciat per raó de sexe i afirma que tots, homes i dones, sentim igual i que la diversitat ve determinada per altres factors, culturals, socials, etc. O sigui, que ni de Mart ni de Venus: tots som de la Terra... Jo, què voleu que us digui? No sóc pas una experta en la matèria però trobo que, de marcians, n'hi ha hagut i n'hi haurà sempre. Pertot arreu.

Avís legal d'octubre poètic

Avui, per fi, ha bufat vent de tardor sota aquella llum més tènue que, de vegades, ja ens regala el setembre. Amb el mes encetat, sembla que tot s'ha posat a lloc i puc pescar retalls de temps entre els rierols escassos d'estones mortes. El curs ha agafat el seu ritme i l'organització domèstica d'extraescolars i assajos extres, amb concerts de Lax'n Busto inclosos, s'ha anat resituant entre els infinits viatges diaris Quart-Conservatori, Pavelló de Palau-escola, Quart-presentacions de llibres... El meu cap també es va posant a lloc, que prou que ho necessitava i, malgrat tenir pendent un conte per encàrrec, aquest cap de setmana he trobat un moment per escriure poesia... Em passa de tant en tant, això d'escriure poesia, vull dir. No ho visc com una malediccció, no us penseu, Déu me'n guard! Ho visc com un plaer immens al qual em lliuro des que tinc memòria i del qual, ben poques vegades, goso fer-ne públics els fruits. De fet, els meus primers intents literaris van ser en aquest camp, quan feia tercer o quart d'EGB... La poesia permet parlar d'instants petits, d'emocions fràgils (gairebé de cristall de bohèmia) i d'esquerdes finíssimes a la pell de l'ànima; i fa aclucar els ulls i mirar endins, per ordenar les tempestes elèctriques interiors, sovint molt més poderoses que les que ens van afuar divendres al vespre quan al Club de Lectura de Viladamat, després de parlar de Com llunes de Saturn, vaig descobrir la preciosíssima cançó de bressol "L'àngel de la son", gràcies a la Mariona que es va atrevir a cantar-la.  Enmig d'aquestes pretensions poètiques, el diumenge ha estat ple de grans dosis de realitat. La primera dosi ha estat a mig matí quan jo, tancada en aquell redós de pau que és un lavabo (creieu-me que sé de què parlo), a punt de posar el peu a la dutxa, he sentit que l'Èlia, la meva filla de deu anys, em cridava imperiosament, amb una urgència terrible (els nens sempre tenen urgències terribles):

-Mama, mama, on ets?

-A punt de dutxar-me, què vols?

-No, "bueno", no...

-Va, digues què vols, pensa't la pregunta (ella ho té, això de cridar-te i després pensar què et vol dir) que ara entraré a la dutxa i ja no et sentiré (quin gran goig, quan el  so de l'aigua damunt del cos t'aïlla del món i en disfressa els crits i les baralles que, malgrat que continuen esdevenint-se, sembla que deixin d'existir!).

- Què vol dir "avís legal"?

- Doncs que t'informen d'alguna cosa d'acord amb la llei, si es pot fer o no... Per què?

-És que per estudiar l'examen de Naturals he entrat a Editorial Cruïlla...

-I?

-Però només era per estudiar l'examen, eh?, i m'ha sortit "Avís legal"... Ara ho diran als de l'escola, que ho he fet?

Crec que no cal dir res més. La segona dosi de realitat ja venia d'uns dies enrere, quan l'Ona va manifestar -coses de ser la quarta!- que ella no havia anat mai al cinema (ben bé no era cert, perquè hi havia anat amb l'escola) tot i que deu ser de les nenes de set anys que arrossega un bagatge més elevat d'audicions i concerts (dues en un sol dia, tres en un cap de setmana, etc.) i que ja cantava quan amb prou feines sabia parlar. Però, és clar, això no valia i hem hagut de posar remei  a aquesta mancança terrible: aquesta tarda, ella i jo, hem anat a veure Els barrufets 2. Hem arribat mitja hora abans i, com que no hi havia ningú, hem provat diversos seients de les diferents files fins que l'Ona ha trobat el lloc idoni... La veritat és que, a mi, els barrufets m'han agradat des de sempre, sobretot la cançó. I avui, a la pel·lícula, hi he trobat missatges d'alt contingut humà i poètic:  "No és tan important l'origen com qui vols ser de debò", o "Amb l'amor ens enfortim". Vaja, que entre la tempesta i l'àngel de la son, la tardor poètica i els patiments legals, aquest cap de setmana m'ha barrufat d'allò més!